«Quan no pagues per un producte, tu ets el producte»

Des de la recerca del doctorat em va semblar interessant treballar les accions automatitzades que trobem cada vegada més mentre naveguem a internet: un anunci que ens proposen, un contingut, un nou amic o un contacte professional... Volia estudiar aquestes accions digitals basades en processos computacionals i com aquest fenomen impacta en el comportament de les persones.

Sí, el News Feed (mur) de Facebook és un dels ambients informatius més importants del món. Al Brasil, segons diverses enquestes, aquesta xarxa social és la font d'informació més gran que existeix, per sobre dels diaris. El 86% dels brasilers amb accés a internet té un perfil obert a Facebook, això es tradueix en més de 80 milions d'usuaris. En l'aixecament contra el govern el 2014, el 68% de les persones enquestades va confessar que seguia els esdeveniments a Facebook.

Totalment. Fins aleshores Facebook era molt senzill. Tots teníem la nostra pàgina però entràvem a les dels altres per observar-hi els canvis que havien fet. Amb el News Feed es van automatitzar aquestes accions i els canvis que els usuaris feien als seus perfils es convertien en quelcom visible per als altres. Va ser la primera controvèrsia en què es va veure immergit Facebook, perquè s'exposaven al públic accions privades i això significava un atac a la privadesa dels usuaris, cosa que va generar un gran enrenou que va obligar la xarxa a canviar la seva política de privadesa. Tot i això, el News Feed va sobreviure. Encara que ara ens sembli una cosa natural, en aquell moment va ser un canvi molt important que va afectar la manera en què fem servir internet. A partir d'aquest moment, Facebook va començar a millorar i a sofisticar aquest mecanisme amb la intenció de fer-lo més intel·ligent i més personal amb l'objectiu de proporcionar a l'usuari un contingut més adequat al seu gust.

Té molt bones estratègies per a obtenir dades. Per exemple, totes les preguntes que ens fa quan ens hi donem d'alta, que cada vegada són més i més complexes. Observa quant de temps destinem a mirar continguts específics per determinar quin tipus de contingut ens interessa més, també si ens estimem més imatges, textos o vídeos. Té el que anomenem una estratègia de força centrípeta, que crida al centre. Fixa't en la vinculació que moltes pàgines tenen ja amb Facebook; això permet a la xarxa disposar de noves i ingents dades perquè accedim a altres webs via Facebook. Una altra estratègia és intentar que l'usuari ni tan sols surti de Facebook, que pugui consumir la major part de continguts allà. Això es dóna al mòbil.

El concepte d'algorisme té més de 2.000 anys, però ara té una vigència brutal per molts motius. Un algorisme és com una recepta: t'explica quins passos has de seguir per a arribar a un resultat. Quan parlem de l'algorisme de Facebook o de Google no parlem d'un algorisme i prou, sinó d'una cadena d'algorismes que al seu torn s'encreuen amb una cadena de servidors, amb una cadena de lleis, d'anunciants... és una infraestructura molt gran que etiquetem erròniament, segons el meu parer, amb el nom d'algorisme. Dir-ho així és molt reduccionista, perquè al final un algorisme és només una operació matemàtica.

És difícil dir que sí, però imprecís dir que no (rialles). El fundador de Facebook, Mark Zuckerberg, diu que el seu objectiu principal és comprendre les relacions humanes, la fórmula matemàtica que fa que algú estigui interessat en un contingut i no en un altre. És una cosa de la qual va parlar recentment en una trobada pública amb Stephen Hawking. Segons la meva opinió, els patrons humans són massa complexos per a poder-los delimitar així. Que algú cliqui molt en un determinat contingut no vol dir necessàriament que només estigui interessat en aquest contingut o que vulgui consumir més aquest tipus de continguts.

Sí, és un concepte encunyat per Eli Pariser en el seu llibre Filter Bubble. What the Internet is hiding from you. Segons explica, l'algorisme del web aprofita dades com el nostre historial de recerques, la nostra localització o el nostre comportament passat navegant per a oferir resultats personalitzats que, d'alguna manera, ens aïllen en una mena de bombolla perquè només ens ofereixen el que ens agradaria, no pas el que realment hi ha a la xarxa. És una discussió molt interessant i molt controvertida. Enguany Facebook ha llançat un estudi en què ha investigat un percentatge petit dels seus usuaris americans i ha conclòs que és la gent mateixa la que provoca la bombolla, no l'algorisme o els algorismes. Arribats a aquest punt, també he de dir que és fonamental tenir més informació sobre la personalització, els usuaris han de saber que hi ha mecanismes per a, com a mínim, atenuar-la, per exemple, fent servir extensions de navegador.

Sí, i totes les empreses hi destinaran recursos. Les empreses ara es regeixen per les dades (data driven): molts productes es dissenyen amb informació basada en les dades d'ús. Com més dades, millors productes i més potencial comercial. Hi ha persones i institucions que lluiten perquè això es reguli. Europa, en aquest sentit, té un paper fonamental per la seva posició crítica, inexistent als Estats Units. Ja hi ha estudis que demostren que la personalització té un impacte fort en la diversitat d'informació.

És una empresa amb interessos específics que no sempre coincideixen amb els que tenim les persones. Tant Google com Facebook tenen un discurs molt fort amb relació a fer el bé, fer un món més obert, connectar les persones o fer una internet més oberta. Fa deu anys que segueixo Facebook i tots aquests anys parla de fer internet una mica més oberta quan en realitat no ho fa, la tanca o la porta cap a Facebook. A Sud-amèrica o a l'Àfrica la internet que es distribueix gratuïtament és Facebook. És important que la gent en sigui conscient, que pensi que quan no pagues per un producte, tu ets el producte. Però vull que quedi clar que a mi m'agrada Facebook i el trobo útil.