"Cap persona hauria de sentir que està sola en el seu dolor"

Postgraduada en Treball Social Sanitari dels Estudis de Ciències de la Salut per la UOC i amb un màster de Counselling, Rebeca Carril ha treballat els últims setze anys al Consorci Sanitari del Maresme. Carril, especialista en discapacitat, processos de pèrdua de salut i dol, va ser una de les ponents de la XII Trobada UOC de Treball Social Sanitari, III Jornada de Treball Social Sanitari de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i IX Jornada de la Societat Científica Espanyola de Treball Social Sanitari, que es va fer el 3 d'octubre a Barcelona.

Amb la seva ponència "La intervenció des del treball social sanitari davant el suïcidi", Carril va abordar un dels problemes més urgents de salut pública i va destacar la importància d'una atenció integral, humanitzada i preventiva en situacions de suïcidi. A través de la seva experiència professional, va oferir claus essencials per a l'acompanyament i el suport a persones en risc, subratllant la necessitat d'enfocaments multidisciplinaris en el treball social sanitari.

Com s'estructura la intervenció des del treball social sanitari (TSS) davant el suïcidi?

La intervenció des del TSS, igual que en qualsevol altre mètode científic, s'estructura en diferents fases, amb la particularitat del diagnòstic social sanitari. En l'atenció en cas de suïcidi, la intervenció varia en funció del moment en què es trobi la persona: no és el mateix si parlem de crisi suïcida que si parlem de prevenció. També pot variar segons el territori, ja que encara no hi ha un pla nacional d'intervenció. Sí que sabem que la base en tots els casos dependrà de la qualitat de la relació professional. Com diu Dolors Colom, la intervenció en TSS anirà en "la direcció que marca el diagnòstic social sanitari, tenint en compte que des de la primera trobada entre el pacient, la seva família i el treballador social sanitari ha de resultar terapèutica".

Quins són els desafiaments principals a què s'enfronta un TSS en la prevenció del suïcidi?

Un dels desafiaments és crear consciència sobre la conducta suïcida, visibilitzant aquesta realitat i combatent l'estigma. Necessitem formar i informar sobre això, donant a conèixer els senyals d'alarma, facilitant l'atenció a persones amb ideació o conducta suïcida i al seu entorn mitjançant un acompanyament terapèutic.

Prevenir el suïcidi va més enllà de l'atenció individual. Serà clau promoure actuacions que ajudin a mobilitzar totes les xarxes i recursos disponibles, des de l'àmbit individual/familiar al comunitari, per reduir el risc de la conducta suïcida, i promoure al seu torn reformes socials i polítiques que contribueixin a millorar la qualitat de vida i disminuir el sofriment.

A quines particularitats s'enfronta un TSS en l'atenció a pacients amb discapacitat?

Les persones amb discapacitat poden requerir més atenció en el sistema sanitari al llarg de la seva vida, atès que presenten més prevalença de determinades patologies i més risc de comorbiditat. L'atenció centrada en la persona és crucial en aquests casos.

És fonamental visibilitzar aquest col·lectiu, normalitzar la seva situació i generar nous recursos que s'ajustin a les seves necessitats reals, a fi de millorar-ne l'accessibilitat i reduir-ne l'exclusió social. En aquest sentit, una de les nostres funcions és exigir millors polítiques socials i sanitàries que donin respostes efectives a aquestes necessitats.

Quines són les eines clau per brindar un acompanyament terapèutic eficaç a pacients i famílies en processos de dol i pèrdua de salut?

Tota pèrdua implica un dol, i no és diferent quan parlem de pèrdua de salut. Aquest tipus de pèrdua, segons la meva experiència, comporta certes particularitats, com ara la incertesa i l'existència de dols concurrents. Aquest procés requereix escolta i acompanyament terapèutic.

Aquest acompanyament es basa en el fet d'establir una relació terapèutica a través de l'escolta empàtica, l'autenticitat, l'esperança i l'amor. Aquest caminar al costat de la persona que pateix, tenint en compte el seu dolor, respectant el seu propi ritme, denota proximitat, acompanyament sincer, respectuós i compassiu.

El fet de donar la mà amb afecte, la mirada o l'abraçada terapèutica adquireixen un gran significat que ajuda en el procés de dol, una cosa vital quan parlem de pèrdua de salut, especialment en casos de pronòstic limitat o de final de vida. Com a professionals de la salut, és vital aprendre a acompanyar en el dolor, a acceptar el dolor de l'altre, a validar els seus sentiments, a fi d'humanitzar l'experiència de la pèrdua.

Quina és la importància d'una formació específica en TSS?

La formació específica en treball social sanitari és clau com a especialització de la professió. En sanitat treballem amb aspectes psicosocials relacionats amb els processos de salut-malaltia, els quals influeixen en l'evolució d'una determinada patologia, cosa que no s'aprèn en els estudis de grau.

La formació específica en TSS no tan sols millora la qualitat de l'atenció mitjançant coneixements especialitzats, sinó que també contribueix a l'especialització i al reconeixement professional. I és que, tot i que encara no està reconeguda oficialment com a professió sanitària, continuarem treballant-hi.

Com valores el treball en equip en l'àmbit sanitari i quins aspectes són essencials per a una coordinació eficaç?

L'atenció integral és essencial en els processos de salut-malaltia. El treball multidisciplinari permet atendre les diferents necessitats del pacient, sabent que no podem entendre el pacient fora del mitjà en què habita. Això requereix una atenció holística que abordi tant aspectes biològics com psicosocials.

Per a mi, el treball en equip és fonamental, malgrat que, segons la meva experiència, la manca de temps, la demanda d'immediatesa i l'organització dels serveis sovint impedeixen una coordinació eficaç entre els membres de l'equip, fet que pot anar en detriment del pacient.

En quina mesura creus que s'haurien de prioritzar en el sistema de salut per atendre millor les creixents demandes de la salut mental?

Tot i que hi ha hagut millores en el tractament de la salut mental, encara queda molt per fer. Aquest camp requereix atenció integral, acompanyament i temps. L'accessibilitat continua sent una dificultat avui dia. Queda pendent ampliar la xarxa de salut mental per poder atendre més enllà del trastorn mental greu, i alhora millorar les llistes d'espera, la freqüència i la continuïtat assistencial. L'atenció de persones amb estrès, ansietat o depressió lleu també necessita el suport d'equips multidisciplinaris que facilitin l'escolta i redueixin la medicalització.

D'una banda, ens cal un sistema sanitari capaç de minimitzar el risc de cronicitat i empitjorament; de l'altra, serà difícil aconseguir una millora significativa en la prevenció i atenció tant de la salut mental com de la conducta suïcida sense una transformació social.

Quins reptes o millores identifiques en el treball social sanitari, especialment en l'abordatge del suïcidi?

Necessitem investigar més, avaluar i escriure més. El camp del suïcidi requereix una atenció específica, i per això és important incrementar-ne el coneixement científic. Sabem que l'atenció al patiment serà la base, encara que potser ens queda elaborar plans específics, protocols que contribueixin a millorar la nostra qualitat assistencial, així com estudis sobre la nostra tasca professional que ens permetin generar evidència científica.

Com ha afectat la pandèmia de COVID-19 a la intervenció del treball social sanitari?

La pandèmia va ser un gran repte per als treballadors socials sanitaris; va deixar patent la importància d'abordar l'àmbit social per millorar l'atenció sanitària. Crec que tota situació de crisi suposa una oportunitat d'aprenentatge. Vam poder fer-nos conscients de la necessitat d'atendre no tan sols la manca de recursos, sinó d'acompanyar els pacients i les famílies a trobar un nou equilibri que ajudés a alleugerir-ne el patiment. L'acompanyament en el dol també va ser un gran repte.

Quant a la salut mental, els estudis suggereixen un augment significatiu de casos des de la pandèmia. Tot i que no tinc dades concretes sobre suïcidi, sabem que el patiment és un factor de risc per a la ideació o conducta suïcida, i la pandèmia va suposar un gran patiment per a molts. I aquí és on hem d'actuar: cap persona hauria de sentir que està sola en el seu dolor.