"Servitud, burocràcia i automatització travessen la producció cultural contemporània"

Una altra digitalització és possible, allunyada de la cultura d'aparador, la desinformació i el capitalisme salvatge de les plataformes controlades pels gegants de la tecnologia. L'assagista, realitzadora audiovisual i investigadora cultural Ingrid Guardiola, doctora en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra i professora lectora de la Universitat de Girona, ha centrat la seva obra en l'anàlisi crítica de la cultura visual, les desigualtats socials i la tecnopolítica. Fa uns dies va participar en el seminari Cultura o barbarie. Tensiones en torno a la cultura del siglo xxi, organitzat pel grup de recerca GAME, del centre UOC-TRÀNSIC, de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), en què va parlar de les condicions que sostenen el capitalisme de plataforma i els protocols tecnoburocràtics.

Creus que les noves tecnologies han portat més tensions que mai a la cultura? N'estan canviant la definició? Si és així, com l'estan transformant?

La tecnologia digital connectada ha canviat la relació que tenim amb un mateix, amb els altres i amb el territori físic (el planeta) i ontològic (el món), en tots els àmbits possibles. Avui dia, la intel·ligència artificial, aplicada a les infraestructures digitals planetàries i a una economia orientada a les dades, ha facilitat el monitoratge en temps real de tots els nostres comportaments, també dels que organitzen les mateixes màquines (trading). Aquest fet augmenta l'entropia, multiplica la burocràcia i enreda la socialització a través de construir un terreny per a l'opinió pública que afavoreix el mercantilisme, la polarització dels discursos, la falta de context, l'odi envers l'altre, la desconnexió amb un mateix, l'ansietat… Això no és culpa del mitjà ―tot i que Norbert Wiener ja alertava sobre la relació entre la comunicació i el control als anys quaranta del segle passat, a causa dels protocols tecnològics―, sinó de qui té el monopoli de les infraestructures, del maquinari i del programari, i dels contractes que els nostres governs fan amb ells. És a dir: de l'interès de les classes dominants, de les corporacions tecnològiques i la seva trama de socis (empreses extractivistes de matèries primeres, asseguradores, inversors).

Quines són les teves reflexions en la ponència "El laberinto tecnosocial y sus mitos: reflexiones sobre el trabajo, la cultura y el laberinto burocrático y digital"?

Les reflexions que vaig abordar tenen a veure amb el meu llibre La servitud dels protocols (2025), en què analitzo les implicacions dels protocols tecnosocials i informàtics que sostenen el capitalisme de plataforma i els protocols tecnoburocràtics. No es tracta d'entendre tant la infraestructura des d'un punt de vista només tecnològic, sinó també humanista, per això poso l'atenció en els mites que aquests protocols engendren, que són: eficiència i control (Prometeu), mite de l'abundància, cultura del càsting (Narcís), autoperformance i exhibició (Pigmalió i Orfeu), neoplatonisme digital o la performativitat de la identitat, rivalitat i polarització, el concurs (Ròmul i Rem), predestinació, formació permanent i actualització, disciplina i autocontrol, cultura de la cancel·lació i linxaments digitals, el laberint tecnològic i burocràtic, deshumanització i desig.

Com influeixen els protocols tecnosocials en la contrucció de la nostra identitat i les relacions socials?

En el llibre referencio Prometeu en diverses ocasions, el qual és l'artífex, segons Peter Sloterdijk, del foc fred de l'eficiència. Prometeu encarna el desfici napoleònic i l'èpica tecnoindustrial, allò "més que humà". És qui recorre a la tècnica per transformar el seu entorn. En el llibre queda reflectit en l'ésser quantificat (quantified self), en l'individu que busca l'eficiència en tots els aspectes de la seva vida. És qui s'adapta al reguitzell de concursos i formacions permanents, a la militarització i a la disciplina. Un altre dels mites que recupero és el de Narcís, que mor d'esgotament perquè la seva imatge sigui considerada com una forma bella, una obra d'art, tal com ho formula Boris Groys. Això ens porta al que anomeno la cultura del càsting, que va lligada amb l'organització de la vida a partir d'un seguit de proves, reptes i auditories difuses que mai no acaben.

Siguem on siguem de les nostres biografies, sembla que se'ns avaluï, puntuï i jutgi sense esma, això ens genera no només inseguretat, sinó també ansietat, impotència i la consideració de l'altre com un rival. Per sortir-ne victoriós, apareixen Pigmalió i Orfeu, les dues cares de l'artista, l'escultor de l'obra perfecta i qui encarna la mateixa obra, és a dir, la idea que la identitat es performa a través d'una sèrie de categories i actes organitzats per a la vista de l'altre. Finalment, parlo del mite de l'abundància (la idea fal·laç que, a les plataformes socials, hi és tot, com en un Edèn primordial), el del laberint tecnològic i burocràtic i, també, el de la deserció libidinal a les mans de l'automatització de pràcticament tot.

És impossible escapar-se ja d'un món hiperconnectat i digital, tant en l'àmbit cultural com en l'econòmic i el social?

És impossible escapar-se d'un món hiperconnectat, perquè els protocols burocràtics, és a dir, la nostra condició de ciutadania, està vinculada a la identitat digital, per llei. En l'àmbit cultural i en l'àmbit social, les plataformes socials s'estan posant molt en dubte. Ara, no només pots no ser-hi, sinó que també pots escollir en quines hi vols ser, i cada vegada hi ha més alternatives als monopolis de Silicon Valley. Amb l'educació és diferent, ja que si la Conselleria fa un contracte amb Google i l'instal·la a totes les escoles, llavors estem venuts. És un gran desastre. S'ha de reclamar sobirania digital. Per això no veig el sentit d'oposar el món en línia i el món fora de línia, ja que formen part del mateix ecosistema, són vasos comunicants. No podem desprendre'ns ni desentendre'ns de l'embolic de cables que passen per sota els nostres peus o de la bava digital que deixem amb cada pas que fem. El que sí que podem fer, com reclamava Svetlana Boym, és desentendre'ns de la imatge imposada del "cervell global". Calen mitjans alternatius fonamentats en plataformes humanistes per al coneixement i l'experiència, fora del control de les corporacions, el seu alarmisme, la seva narcosi i la seva desinformació. Vivim en una tecnoesfera de dimensions planetàries (tal com reclama el mateix Mbembe o filòsofs com Yuk Hui, Peter Sloterdijk o Dipesh Chakrabarty) i no podem descartar les nostres formes de vida de les infraestructures, les seves ruïnes i tot el que forma part dels nostres ecosistemes relacionals. Cal recuperar el concepte de planetarietat, traient-lo de la seva orfenesa política.

És possible una economia potent sense digitalització?

No, la digitalització no és dolenta, cal partir de la pregunta: qui beneficia? I si el benefici és social i democràtic, caldrà gestionar les eines perquè així sigui. La digitalització pot ser una oportunitat per gestionar una societat amb masses demogràfiques complexes. A Barcelona, hi ha diferents focus de treball que vetllen per la sobirania tecnològica: el think tank del Canòdrom, el Sobtec (congrés de sobirania tecnològica, que es farà el 28 de febrer) per la part més vinculada a la tradició del programari lliure, les jornades 4D que organitzen Xnet i Accent obert, tens l'Alba Cervera i el seu equip investigant la computació quàntica amb el Superordinador, tens un sector creatiu molt ric i amb pràctiques molt diferenciades (Monica Rikic, Núria Nia, Playmodes, els Domestic Data Streamers, Azahara Cerezo, Taller Estampa, Mario Santamaría, Joana Moll, Alba G. Corral, Anna Carreras…). Pots optar per tot això i més, o pots apostar pel Mobile World Congress, una cultura de l'aparador, el turisme salvatge i de luxe, i més capitalisme de plataforma. Són maneres oposades d'entendre la tecnologia.

"TikTok és una màquina expenedora d'imatges dirigides a incidir en un pla precognitiu"

Com a realitzadora audiovisual i assagista, com veus el paper de la imatge en la cultura actual i per què ha adquirit tant poder i influència?

Ara la imatge que més em preocupa és la imatge mental, per això en el llibre de La servitud dels protocols parlo de Walter Lippmann i la seva dèria per controlar les "pictures in our heads", les imatges que la gent es fa de les coses perquè té molt clar que serà, precisament, el que ella acabarà fent. Ell volia arribar a consensos polítics ràpids. Avui dia, podríem dir que vivim en neurocultures (a Xile, fins i tot hi ha una llei de neurodrets) que no deixen cap part del nostre cos intacta, especialment si parlem del cervell. TikTok és una màquina expenedora d'imatges dirigides a incidir en un pla precognitiu, imatges que provoquen una resposta sensorial meridiana autònoma, imatges que ens anestesien. Llavors tenim Netflix i les seves fórmules narratives (la major part del contingut és "menjar ràpid" cultural), Instagram i els seus famosos, les declaracions dels polítics, que són un gènere narratiu i un trasbals mundial… Però també hi ha indrets on la iconofília o la cinefília troben el seu lloc.

Com es constitueixen actualment els espais de cultura i qui queda dins i qui fora, segons la teva opinió?

El mainstream ―la cultura hegemònica, la indústria cultural, els productes culturals que busquen l'èxit comercial― ha esdevingut el principal lloc de producció simbòlica i de cohesió social; el cas de la Rosalía n'és una hipèrbole. Ho he explicat recentament en un article al Diari Ara. El procés d'alquímia cultural ―la capacitat de transformar la matèria ordinària en or― es fa, a més, tenint en compte un model de negoci basat en l'anàlisi de dades ―i gustos― en temps real. Els mitjans es retroalimenten entre ells, fins i tot els mitjans públics, que no haurien de partir de criteris empresarials com la fama del personatge, el pescaclics o el tema calent del moment. Això ja ho explicava Umberto Eco quan parlava de la neotelevisió, una televisió que només parla d'ella mateixa i ja no mira al món. La cultura, en els mitjans, cada vegada ha anat ocupant un lloc més residual, i això no pot ser bo. M'encantaria pensar que la televisió pública és l'oasi de la cultura, ara que cada vegada té menys espectadors.

Però que no hi hagi comunicació cultural d'un fet cultural no vol dir que no hi hagi moltes iniciatives i experiències culturals que no veurem mai anunciades en cap mitjà o xarxa. Les institucions culturals públiques vetllen perquè així sigui. Fora de les institucions, les iniciatives culturals també són munió.

Què creus que haurien de fer les institucions culturals i educatives per afrontar les tensions que travessa la cultura contemporània?

Agilitzar la gestió, ser més coherents amb el que prediquen (aplicar-se la teoria a la pràctica ―transparència, horitzontalitat, porositat, ètica professional…), buscar aliances, treballar des de la confiança i l'autoexigència, i treballar sobre el territori. És el que vaig intentar amb la direcció i la gerència del Bòlit, centre d'art contemporani de Girona (2021-2025).

En què estàs treballant ara? Quins són els teus propers projectes?

Soc professora lectora a la Universitat de Girona, a Comunicació Cultural. La setmana que ve inaugurem a la FIL de Guadalajara (Mèxic) l'exposició "Vendrán las mujeres: 150 años de luchas en las calles de Barcelona"; continuo acompanyant arreu els meus llibres (sobretot l'últim, La servitud dels protocols); estic en diàleg amb un grup de filòsofs europeus per contribuir a una producció del coneixement i de les relacions socials menys anglosaxonacèntrica, des de les seves perifèries culturals i polítiques, entre d'altres. Continuo en el col·lectiu de crítics de cinema de Girona-Cinema Truffaut des del 2005, tinc un fill, un hort compartit, i soc a l'AFA d'una escola de màxima complexitat de Salt, un gran poble.

Més informació:

Crònica del seminari Cultura o Barbàrie (COMeIN, DOI: https://doi.org/10.7238/issn.2014-2226)

Recerca amb impacte i vocació transformadora

A la UOC entenem la recerca com una eina estratègica per avançar cap a una societat de futur més crítica, responsable i inconformista. Des d'aquesta visió, desenvolupem una recerca aplicada, interdisciplinària i connectada amb els grans reptes socials, tecnològics i educatius. 

Els més de 500 investigadors i investigadores i els més de 50 grups de recerca de la UOC treballen al voltant de cinc unitats de recerca centrades en cinc missions: educació al llarg de la vida, tecnologia ètica i humana, transició digital i sostenibilitat, cultura per a una societat crítica, i salut digital i benestar planetari.

A més, la Universitat impulsa la transferència de coneixement i l'emprenedoria de la comunitat UOC amb la plataforma Hubbik.

Més informació: www.uoc.edu/ca/recerca