"La perspectiva de gènere contribueix al benestar psíquic de tothom"

Mar García Puig (Barcelona, 1977) és filòloga, escriptora, editora i traductora. Autora de La història dels vertebrats (Premi Ciutat de Barcelona, Premi Nollegiu i Premi Vanity Fair a autora revelació) i del recent Això tan tenebrós, ha col·laborat en mitjans com El País, La Vanguardia, El Periódico, El Diario o Público, i imparteix tallers i conferències sobre literatura, gènere i bogeria. García Puig participa en la III Jornada sobre cures, vulnerabilitat, humanitats i salut, organitzada per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), on reflexiona sobre la relació entre l'escriptura, el malestar i l'experiència compartida. En aquesta entrevista conversem amb ella sobre el paper de les humanitats en la salut mental, el concepte del "jo transpersonal", la dimensió política de les cures i la capacitat de la literatura per transformar el dolor.

Com poden les humanitats i la literatura contribuir a repensar el concepte de salut i malaltia més enllà de la mirada mèdica tradicional?

M'agrada molt un llibre d'Anne Boyer, que va guanyar el Pulitzer, que es diu Desmorir. Ella parteix d'un diagnòstic molt dur, un càncer de mama, i reflexiona sobre la possibilitat de morir. Té una cita molt bonica que vaig recuperar fa poc, on diu que això de dir que el dolor és incomunicable no és veritat, perquè hi ha una pulsió constant de voler-lo comunicar. El que passa és que sempre s'ha escoltat un tipus de dolor i uns portaveus determinats d'aquest dolor.

Moltes vegades tenim la sensació que la medicina (en el meu cas, parlo molt de salut mental) és una ciència absolutament racional, exacta, precisa i que no es deixa influir pel context social o la ideologia. I crec que l'art i la cultura poden dialogar amb el dolor, però també amb qui acompanya aquest dolor: la ciència, la medicina, la família, l'entorn, la societat. Les arts poden establir un diàleg que va més enllà d'uns discursos que sovint semblen molt inamovibles, com els de la psiquiatria o la medicina.

Què vol dir per a tu "polititzar el malestar"?

Pel que fa al dolor, disposem d'unes dades molt reveladores: les dones pateixen molts més malestars psíquics i reben molts més diagnòstics. De cada deu psicofàrmacs que es recepten a l'Estat espanyol, vuit van a dones. Això no té una base biològica demostrada. El que sí que està demostrat és que estadísticament les dones cuiden molt més que els homes, no només infants, sinó també persones grans i persones amb discapacitat. Les cures recauen enormement sobre nosaltres. Això ens acosta molt més a les coses dures de la vida, a la mort, a la vulnerabilitat, als "estressors" de la salut mental. El feminisme posa en el centre aquestes cures. Polititzar les cures és polititzar el malestar: mostrar com el que ens fa humans és cuidar i ser cuidats, però també com això ens fa vulnerables.

De vegades, quan parlem de política, sobretot en el sector cultural, la gent s'espanta com si parléssim de partits. Però polititzar el malestar va molt més enllà de la política institucional. És reivindicar la vulnerabilitat i el que ens fa humans.

Quin paper creus que haurien de tenir les institucions educatives en l'acompanyament del malestar?

Hi ha projectes d'acompanyament que abans eren impensables. Per exemple, a la Universitat Complutense de Madrid han creat espais de psicòlegs i grups de suport mutu dins l'àmbit educatiu. Això és molt útil, i quan jo era estudiant no existia.

També és fonamental la perspectiva de gènere, que no és només una qüestió per a les dones, sinó que es dirigeix a tota la societat. En salut mental, per exemple, ens diagnostiquen més i ens donen més medicació, però, en canvi, les xifres de suïcidis són molt més altes entre els homes. Això té molt a veure amb les masculinitats, amb la incapacitat d'expressar emocions o de buscar ajuda. La perspectiva de gènere contribueix al benestar psíquic de tothom. Eines comunicatives, diàlegs més oberts, marcs assemblearis… tot això també són espais de cures i d'aprenentatge emocional.

Parles del "jo transpersonal", un concepte que Annie Ernaux reivindica per transcendir el jo individual. Com s'articula aquest "jo" col·lectiu o compartit en la literatura de la bogeria?

En un moment en què la literatura del jo està molt injuriada (precisament quan les dones en fem més ús), el concepte d'Annie Ernaux del "jo transpersonal" m'interessa molt. Ella diu: "Parteixo de la meva experiència perquè és la que tinc, però aquesta experiència es torna transparent i construeix alguna cosa col·lectiva." Al final, tota la literatura és un diàleg. Fins i tot si algú escriu "per a una mateixa", el llenguatge sempre implica un tu. Escriptura i lectura no s'entenen l'una sense l'altra. I en la literatura de la bogeria, en què sovint es diu que el malestar és incomunicable (perquè com expliques que escoltes veus o que sents coses que no veu ningú més?), la literatura pot acostar aquestes experiències tan individuals a vivències col·lectives i establir un diàleg, encara que sigui implícit. La psicoteràpia també funciona així: per mitjà del diàleg alleugereixes el dolor. La literatura pot fer una cosa semblant.

Per tant, creus que la literatura pot tenir una funció reparadora o terapèutica?

Aquesta és una polèmica constant. Hi ha crítics, potser més clàssics, que diuen que si és teràpia no és literatura. Però la creació, històricament, sempre ha buscat el consol i la catarsi. Les coses no són tan blanques o negres.

Poso un exemple personal: un dia vaig trobar una llibreta de la meva filla quan era petita, tant que encara no sabia escriure gaire bé, on explicava que s'havia posat molt nerviosa perquè hi havia molta gent a casa i tot estava desendreçat. Ja hi havia una pulsió d'explicar-se, encara que fos només per a ella. És un instint buscar una manera de transformar el malestar. Penso que tots, d'adolescents, hem escrit poesia com a forma de consol. Després hi posem teories: si és autoajuda, si és literatura… però en el fons moltes coses són més instintives. Jo també he escrit perquè, tot i que era dolorós, hi veia una llum. I segurament he buscat lectures que, d'alguna manera, m'han ajudat, encara que jo pensi que no soc lectora d'autoajuda.

Com ha evolucionat la teva manera d'escriure sobre el patiment i la fragilitat?

Només tinc dos llibres, així que no sé si hi ha hagut una evolució clara. Però sí que m'agrada establir un diàleg explícit amb altres persones que han patit diagnòstics o malestars. Ara estic treballant en un tercer llibre i torno als arxius psiquiàtrics i històrics, com vaig fer al primer.

La mirada cap al patiment és molt fragmentària i calidoscòpica. Necessito recórrer a altres experiències perquè il·luminen la meva i em permeten construir aquest jo transpersonal. I, com que soc editora, crec que els meus llibres també tenen aquesta part d'anar a buscar en la literatura dels altres i donar-los espai. És com em sento còmoda ara: explícitament acompanyada d'altres boges i bojos.

Quines veus literàries han contribuït a canviar la mirada sobre la bogeria i el dol?

L'estigma envers la depressió o l'ansietat s'ha trencat moltíssim. Però en el que es considera trastorn mental greu (esquizofrènia, trastorn bipolar) hi ha encara un estigma molt bèstia. Molta gent diu "he tingut ansietat" o "he tingut una depressió." Però, si sents veus o t'han diagnosticat trastorn bipolar, això crea molta més por. Se m'acudeixen molts llibres que han trencat l'estigma en depressió o ansietat, però em costa molt més trobar-ne sobre trastorns mentals greus. N'hi ha, per descomptat, però crec que encara és una assignatura pendent.

Si haguessis de resumir en una sola frase què pot fer la literatura enfront del dolor, què diries?

Els psicòlegs expliquen que escriure et permet prendre distància, reconstruir la vida, donar-li una direcció. A La història dels vertebrats, que parteix d'una experiència personal, jo tenia conflictes amb persones del meu entorn que en aquell moment no em van comprendre. Quan les vaig convertir en personatges i em vaig posar a la seva pell, vaig entendre coses que no havia entès mai.

A Misery, Stephen King escriu que la realitat és molt desendreçada i que la ficció li posa ordre. La literatura pot donar un cert ordre al que vam viure com un caos. I pot transformar aquella soledat absoluta del "jo" enfront del "vosaltres" i un "nosaltres". La literatura és llenguatge i el llenguatge comunica; quan escrivim o llegim, establim un diàleg que pot treure'ns d'aquesta soledat.