Quan cuidar és un pacte: creix l'ús d'acords privats per garantir les cures

A Catalunya hi ha més d'1,4 milions de persones majors de 65 anys, gairebé el 20 % de les quals necessitarà algun tipus de suport continuat en els pròxims anys, segons dades de l'Idescat (2024). Aquest envelliment accelerat de la població, juntament amb l'augment de situacions de dependència, està posant a prova la sostenibilitat dels sistemes públics de cures i serveis socials.

En aquest context, guanya pes una fórmula encara poc coneguda, però en creixement: els pactes assistencials, acords (sovint notarials) mitjançant els quals una persona gran o en situació de dependència estableix amb familiars o tercers un compromís de cura a canvi de patrimoni, com pot ser la cessió d'un immoble o d'estalvis.

Aquests acords ofereixen una alternativa a les residències o als serveis domiciliaris convencionals, però també obren nous debats sobre la desigualtat, la regulació i la confiança en un sistema de cures que moltes famílies perceben com a insuficient.

Un recurs davant la manca de places públiques i la crisi de cures

Segons Daniel Rueda Estrada, professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), "els pactes assistencials són acords entre una persona gran amb limitacions i necessitats d'atenció i de cures que no pot proporcionar-se directament ella mateixa, i una altra persona o entitat que es compromet a oferir aquesta assistència". Els serveis que s'hi inclouen poden abastar "des de la higiene, la mobilitat, la neteja i l'organització de la llar fins a l'acompanyament a serveis sanitaris, el control de la medicació i el suport emocional o psicològic".

El professor alerta que el model públic no arriba a cobrir tota la demanda: "Hi ha un dèficit de places residencials públiques; la majoria de comunitats autònomes no compleixen la ràtio establerta per Europa de cinc places residencials per cada cent persones majors de 65 anys". A més, "l'ajuda a domicili i la teleassistència no responen a totes les necessitats, sobretot pel que fa al nombre d'hores assignades". Això obliga moltes famílies a buscar alternatives, que solen ser la contractació de cuidadores o els pactes privats.

El cost d'una plaça residencial supera els 2.000 euros mensuals, i una atenció domiciliària intensiva pot arribar als 1.200 o 1.500 euros, segons informes del sector. Rueda ho resumeix així: "El sistema públic d'atenció a la dependència continua sent lent, desigual i insuficient segons la comunitat autònoma, i això fa que moltes famílies busquin solucions pròpies".

El professor recorda també que "l'increment de persones grans que viuen soles, desvinculades de la societat i en situacions de soledat que sovint passen desapercebudes és un dels grans factors que expliquen el creixement d'aquestes fórmules contractuals". Tanmateix, adverteix que "no totes les persones es poden permetre un contracte privat i directe" i que aquesta tendència "reflecteix les desigualtats socials i la incapacitat de moltes famílies per afrontar una realitat cada cop més acusada".

Seguretat jurídica i necessitat de regulació

Des del punt de vista legal, Tatiana Cucurull, professora dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC, assenyala que "pel que fa al dret comú (Espanya), en l'actualitat no hi ha cap regulació en el Codi Civil que tracti específicament sobre aquest instrument; no obstant això, en ser un contracte entre dues parts, es regeix per la regulació contractual".

A Catalunya, la Llei 25/2010, de 29 de juliol, del llibre segon del Codi Civil de Catalunya, regula el que es coneix com relacions convivencials d'ajuda mútua, que "és l'instrument jurídic que s'hi pot aplicar per analogia tot i que no són un pacte assistencial estricte", explica. 

Pel que fa a les garanties, "si el prestador no compleix amb l'obligació d'assistència, el beneficiari (o els seus hereus) podria sol·licitar la resolució del pacte i la restitució dels béns ja transmesos, sense perjudici de les indemnitzacions que poguessin correspondre". Tanmateix, "la prova de l'incompliment pot ser complexa, especialment pel que fa a la qualitat de l'assistència".

Cucurull recorda que aquests acords "s'han de formalitzar davant de notari (escriptura pública), fet que suposa convertir un acord privat en un instrument públic", i això els atorga "fe pública i ple valor probatori de la identitat, la data i el contingut del document". Tot i això, considera que "seria beneficiós per a la promoció i la protecció d'aquests pactes disposar d'un marc jurídic que els reguli expressament", una mesura que podria donar més seguretat i confiança a totes les parts implicades.

Cuidar el cos i també l'ànima

Per a Rueda, els pactes assistencials només funcionen si s'entenen des d'una perspectiva integral: l'atenció de cures ha de ser global, no només centrada en les tasques bàsiques, sinó també en les necessitats emocionals, culturals i socials de la persona.

"No es tracta només d'estar net i ben alimentat: les persones som éssers socials amb necessitats de relació i afecte", afirma. I afegeix que, més enllà de la logística de la cura, el que està en joc és la qualitat de vida i la dignitat de l'envelliment: "El cos és important, però també ho és l'ànima".