Només un 13% de menors tutelats viuen en famílies d'acollida a Catalunya

Menys d'un 15% dels menors d’edat tutelats per l’Administració viuen en famílies d’acollida. A Catalunya, la xifra se situa en el 13% i a Espanya, en el 14%; res a veure amb el que passa en altres països europeus com el Regne Unit o Suècia, on el 70% dels infants i adolescents sota la custòdia de l’Estat vivia amb famílies d’acollida, segons es recollia en un informe de l’Atenció a la Infància i l’Adolescència de la Generalitat.

Els educadors socials Segundo Moyano i Jordi Solé, professors de la UOC, reclamen a l’Administració més incentius econòmics i tècnics per a poder acollir menors tutelats. Consideren que els recursos que s’hi destinen actualment són insuficients i que això, sumat a la falta d’una política de conciliació laboral i familiar, explicaria la mancança d’aquest perfil en comparació amb altres països europeus. El proper 2 d’octubre se celebra el Dia Internacional de l’Educació Social.
 
Segons dades del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, a l’Estat espanyol hi ha uns 42.000 menors als quals s’apliquen diverses mesures de protecció perquè la seva família no en pot tenir cura. D’aquests, uns 14.000 nens i adolescents de 0 a 18 anys viuen en centres residencials, dels quals 2.541 són en centres de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència de Catalunya. Molts d’aquests infants compleixen requisits per a ser acollits temporalment mentre la família biològica resol els problemes que li impedeixen ocupar-se’n.

Però actualment a Catalunya només hi unes 600 famílies acollidores, amb les quals conviuen 927 nens, segons les últimes dades de la Generalitat publicades al juliol. Això vol dir que aproximadament el 13% dels 7.000 menors que a Catalunya viuen separats de les seves famílies per desprotecció infantil viuen en una família d’acollida que no és la seva, el que s’anomena família aliena. La resta viuen amb altres familiars o en centres d'acolliment residencials. A Espanya, són poc més de 6.000 els menors en acolliment, segons un estudi de l’Observatori de la Infància, xifra que representa el 14% del total. A Anglaterra i a Suècia, l’acolliment ronda el 70% dels nens tutelats per l’Estat, i a França i a Dinamarca, el 55% i 46%, respectivament; mentre que a Alemanya, representa el 41%.
 
El director del grau d’Educació Social de la UOC, Segundo Moyano, reclama la necessitat d’un canvi de les polítiques per part de l’Administració per tal que pugui augmentar la xifra de famílies d’acollida. Considera que hi ha «poc suport econòmic» i explica que, en molts casos, els que opten per l’acolliment són persones benestants. «Si no disposes d’una sèrie de recursos és difícil acollir; potser famílies amb més suport econòmic i tècnic estarien disposades a fer-ho», explica. És una petició compartida per molts estaments de l’educació social. No és l’única raó que, segons Moyano, explica el dèficit de famílies acollidores. «Encara hi ha molta gent que confon acolliment amb adopció», afirma. L’acolliment no és un pas previ a l’adopció, sinó que té com a objectiu que l’infant torni amb la família d’origen i la família acollidora ha de tenir clar que un dia el nen es reintegrarà a l’entorn familiar. Moyano explica que en països del sud d’Europa aquesta és una pràctica menys estesa que en altres països europeus on «és un fet habitual que una família aculli quatre o cinc vegades al llarg de la seva vida».
 

No es facilita la conciliació laboral i familiar

El també professor d’Educació Social de la UOC, Jordi Solé, esgrimeix una altra raó de pes per explicar per què l’acolliment familiar d’un menor no és una pràctica gaire estesa. «Vivim en un país on no es facilita la conciliació laboral i familiar, fet que fa difícil que algú vulgui acollir un nen, pel mateix motiu que en un país amb l’índex de natalitat més baix d’Europa no es té un fill propi», explica. En aquest sentit, un dels requisits que les administracions demanen als pares és, entre altres coses, disposar de temps, no solament per a atendre els nens, sinó també per a fer-se càrrec de moltes obligacions associades a l’acolliment com, per exemple, fer els acompanyaments a les visites amb les famílies biològiques, atendre els professionals que fan el seguiment, etc. Solé afegeix que no hi ha mesures de suport social que facilitin aquesta tasca. «Els acolliments estan mal pagats», afirma.
 

Remuneració de fins a 393 euros per infant

La família acollidora té dret a percebre una prestació econòmica que pot variar segons l’edat, les necessitats dels infants i la tipologia d’acolliment familiar. La remuneració també és diferent segons la comunitat autònoma. La xifra bàsica a Catalunya oscil·la entre els 323 i els 393 euros per infant, si bé en el darrer any la Generalitat ha invertit prop de dos milions en ajuts per a aquestes famílies. Per exemple, per a discapacitats d’entre el 44% i el 64% es perceben 300 euros més al mes, i acollir dos menors té un complement de 350 euros per família. «Sigui com sigui, sempre és més econòmic que cobrir les despeses d’un nen acollit en un centre d’acollida o residencial», explica Solé.
 

Més regulació de la professió

Els educadors socials ajuden, defensen, protegeixen i porten a terme accions educatives amb les persones vulnerables amb les quals treballen, tant si són menors tutelats que viuen en centres d’atenció a la infància, gent gran en centres de la tercera edat o bé persones amb problemes diversos o en situació de risc social.

L’educació social és una titulació universitària des de l’any 1991 i, segons Moyano, «és una professió cada cop més reconeguda per la població». No obstant això, el col·lectiu es queixa que a vegades es contracta personal per a exercir la professió d’educador social que no té la titulació requerida ni la formació més adequada. Tant Moyano com Solé denuncien que cada cop són més les entitats del tercer sector (ONG, fundacions, organitzacions o institucions privades) que contracten altres professionals per a fer la seva feina perquè el sou que els paguen és més baix. «La desregulació del mercat de treball i l’externalització del serveis per part de l’administració fa que cada institució estableixi el seu règim laboral i anteposi el conveni d’empresa al conveni del sector», explica Solé. En aquest sentit demanen «més control i vigilància» per part de les administracions.