De la màscara al 'Gran Germà': com ha canviat el nostre «jo» a Internet

«En aquests trenta anys, hem teixit la nostra identitat a internet sobre la base de mostrar el nostre “jo qualificat” (qualified self) i el nostre “jo quantificat” (quantified self), aquest últim engrandit per les dades massives», afirma San Cornelio. El primer, desenvolupat per Lee Humphreys (2018), aporta dades que compartim a les xarxes sobre la nostra vida, fotos, detalls que es podrien considerar insignificants però que documenten la nostra identitat. «L’ús, la construcció i la distribució que fan els usuaris del “jo qualificat” digital són semblants al que es feia abans amb els àlbums de fotos familiars», afirma San Cornelio. En canvi, el «jo quantificat» és el que té a veure amb les dades que es recullen de nosaltres mateixos gràcies a la tecnologia: pulsacions, grup sanguini, edat, patrons de son, etc.

«Avui dia, la nostra activitat diària, en totes les seves dimensions, produeix dades que queden registrades i que posteriorment poden ser utilitzades per tercers amb finalitats diverses», alerta la professora. Des de la geolocalització dels nostres moviments fins a operacions en línia i dades institucionals relatives a salut o a hisenda que després poden ser utilitzades per empreses d’assegurances, del sector bancari o del comercial.

Les tres capes de la identitat digital a internet

«Tots som dades i la societat es mesura i es jutja per aquestes dades», afirma San Cornelio, també investigadora del grup Mediaccions de la UOC. Moltes decisions que afecten la nostra vida estan dictades per la interpretació de les dades del nostre perfil en lloc de ser-ho per les interaccions personals. Això té repercussions en el nostre futur, més enllà que els anuncis publicitaris siguin personalitzats o que Facebook ens mostri notícies amb què estem d’acord. A tall d’exemple, la companyia Amazon ja treballa amb l’aprenentatge automàtic (machine learning) i coneix les pauses que els seus treballadors fan per a anar al lavabo, la freqüència i la durada, i basant-se en això en valora la productivitat i la continuïtat a l’empresa.

Arribats a aquest punt, què diuen les dades de nosaltres? I, el més important, l’encerten? Segons alguns articles hi ha «tres capes en la nostra identitat digital a internet»: la primera és la que respon a la informació que els usuaris comparteixen, la segona és el que el nostre comportament diu de nosaltres, i la tercera, el que la màquina pensa sobre l’usuari. La primera es nodreix del que compartim a les xarxes socials de manera voluntària, les nostres fotos, m’agrades, etc. «En la segona, s’observa el comportament, és a dir, el tipus de pel·lícules que mirem a Netflix, la música que escoltem, la publicitat que rebem segons les cerques que fem a Google, etc.», afirma l’experta. A més d’altres dades que es capturen i de les quals no som tan conscients, adverteix, com ara la velocitat amb la qual teclegem, la mida del navegador que fem servir, etc.

«La tercera capa és la més perifèrica i, per tant, la més difícil de controlar: no sabem a qui arriben aquestes dades i de quina manera es recullen i s’interpreten», explica. Està composta per interpretacions de la primera i la segona, analitza el nostre comportament i les metadades, i amb això interpreta «qui som». Escapa al control de l’usuari: encara que pot controlar certa informació d’entrada (l’usuari ha publicat una foto del seu nadó), no es coneix l’algorisme de sortida (necessitarà demanar bolquers). «Les dades s’analitzen mitjançant diferents algorismes i es comparen amb les dades d’altres usuaris per a obtenir correlacions estadístiques significatives», explica San Cornelio.

Quan l’algoritme s’equivoca

La idea d’aquests algorismes de perfil és endevinar coses que no és probable que l’usuari reveli voluntàriament: debilitats, perfil psicomètric, nivell de coeficient intel·lectual o petites obsessions, entre altres aspectes. «Els algorismes ajuden les empreses que analitzen les dades a oferir-nos contingut per a comprar o per a consumir», afirma l’experta. «En el sector del màrqueting i la publicitat, aquestes prediccions i interpretacions són molt valuoses per a l’anunciant», afirma Diego Miranda-Saavedra, professor col·laborador del màster d’Intel·ligència de Negoci i Big Data Analytics de la UOC. «La necessitat (i la manipulació) es crea en poder endevinar el que a l’usuari li pot agradar, ja que redueix la barrera d’obtenció del producte per la immediatesa que li ofereix el sistema», explica. Per a Miranda-Saavedra, encara que no es tingui res a amagar, el fet de saber-se observat condiciona la nostra llibertat, comportament i manera d’estar al món.

Si el resultat d’aquesta anàlisi algorísmica és injust o discriminatori, pot ser, per exemple, que el crèdit bancari que l’usuari demana sigui rebutjat perquè no viu en un barri «correcte» o perquè no va pagar una multa a temps, o que la sol·licitud de feina no avanci perquè no té una xarxa social «prou sòlida». Es pot corregir la informació que té l’algorisme? «El Reglament general de protecció de dades (RGPD) pot ser una bona eina en la mesura que contempla (com ja feia la directiva del 95) el "dret d’accés", mitjançant el qual l’usuari pot demanar a les empreses o plataformes d’internet perquè li informin de quines dades tenen sobre ell o ella, d’on venen i a quines empreses les han facilitat o venut», afirma Mònica Vilasau, directora del postgrau de Protecció de Dades de la UOC. «L’usuari pot demanar, a més, que se suprimeixi o modifiqui aquesta informació», afegeix.

Davant de la falta de transparència en la recollida d’aquestes dades, Vilasau assenyala que el RGPD també otorga a l’usuari la facultat de demanar que se li expliqui quina és la lògica que hi ha darrera d’un determinat algortime, com es processen les dades de manera automatitzada. «Tot i així, aquest dret té les seves limitacions, entre d’altres el responsable del tractament sempre pot al·legar que aquesta lògica forma part del seu “know how” (saber fer) o del seu secret comercial», explica.

Consells per tenir més control de la informació que recull l’algoritme

Segons Diego Miranda-Saavedra, que també és professor dels Estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunciació, es poden seguir alguns consells bàsics (encara que no suficients) per a tenir més control sobre la nostra intimitat a internet, entre els quals hi ha:

1. No publicar actualitzacions d’estat.
2. No fer servir missatgeria pròpia de les plataformes de les xarxes socials.
3. Per a la nostra comunicació privada, utilitzar aplicacions xifrades com Telegram.
4. Bloquejar scripts de seguiment instal·lats.
5. Desactivar les metadades de les fotografies.
6. Revisar quines aplicacions tenen accés a la nostra ubicació.
7. Usar un servidor de correu que encripti terme a terme els missatges, com ara ProtonMail.
8. Utilitzar navegadors menys invasius com Brave.com o motors de cerca que no registrin la nostra activitat com Duckduckgo.

Aquest és l’internet que volem?

Tim Berners-Lee, l’inventor del WWW, afirmava fa uns dies en la conferència inaugural a Madrid que l’internet d’avui no era el que ell tenia previst crear i que la prioritat de la tecnologia ja no són els seus usuaris: «Siri i Alexa no treballen per a mi, sinó per a les seves empreses», va dir. «Des de l’inici d’internet hem passat per etapes optimistes i després per altres de més crítiques», afirma San Cornelio, i les exemplifica: va passar als anys noranta, després va arribar la bombolla de les .com, que va punxar, després la web 2.0 amb una altra pujada que oferia moltes possibilitats a la participació i que després va comportar altres formes de precarietat. Més endavant van arribar les xarxes socials i uns anys més tard les dades massives, la «datificació» de la societat i la preocupació pels algorismes. «Avui, aquesta visió crítica i negativa de l’ús de les plataformes i de les corporacions que hi ha darrere està més generalitzada que en èpoques anteriors», conclou.