Un professor de la UOC estrena a París i Copenhaguen una instal·lació de realitat virtual a partir d'imatges d'habitatges confinats

Agafar un comandament com els dels videojocs. Posar-se unes ulleres de realitat virtual. I, de cop, trobar-se dins d’un espai tridimensional de proporcions estranyes, fet de trossos d’interiors d’habitatges d’arreu del món captats en ple confinament per la COVID-19. Mentrestant, sentir una veu que parla de la quarantena. Escollir amb el comandament un dels objectes de l’espai estrany i, com a conseqüència, entrar en un altre espai. I anar vivint totes aquestes experiències des de dins, com si en fóssim els protagonistes.

És, a grans trets, el que proposa un projecte artístic de realitat virtual i interactivitat cocreat per Joan Soler-Adillon, professor dels Estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació de la UOC, que a l’abril s’estrenarà en dos importants festivals de París i de Copenhaguen.

El projecte, titulat The Smallest of Worlds, és “una reflexió sobre el valor de l’espai privat, que et transporta a llocs estranys, com si fos un somni, una mena de poema espacial”, explica Soler-Adillon. L’artista català, expert en comunicació interactiva i art digital, n’és autor juntament amb l’arquitecte austríac Uwe Brunner i l’escenògrafa alemanya Bettina Katja Lange.

El títol, detalla el professor de la UOC, és un joc de paraules: “El món de cadascú s’ha tornat molt petit i el món és petit perquè passa el mateix a tot arreu.” És a dir, ens hem quedat més que mai a casa, en una intimitat amb la qual hem establert una nova relació i que, sovint, hem acabat mostrant més que mai, ja sigui a base de xarxes socials, de videotrucades o de reunions virtuals de feina.

Alhora, diu Soler-Adillon, The Smallest of Worlds és un exemple de recerca basada en la pràctica: “Hem volgut experimentar amb la micronarrativa; hem volgut buscar quines històries es poden explicar amb realitat virtual que no funcionarien com a documental convencional; ens hem preguntat com crear entorns fragmentats, no realistes i amb els quals la gent igualment connecti”.

La mostra ha tingut molt bona acollida i a l’abril s’estrenarà en dos destacats festivals europeus, on les circumstàncies han fet que els artistes hi presentin dues versions diferents.

En concret, el 6 d’abril s’inaugurarà, a París, Les Ailleurs, un festival de nova creació amb un cartell i una posada en escena imponents, on l’obra es podrà visitar presencialment en format d’instal·lació de realitat virtual i física. I el 21 d’abril, el reconegut festival de documentals CPH:DOX (Festival Internacional de Cinema Documental de Copenhaguen) obrirà virtualment les portes. Allà, The Smallest of Worlds es podrà veure en versió en línia. A més, el projecte està nominat com a finalista del DOK.fest de Munic.

Contribucions d’arreu del món

D’on surten els entorns de The Smallest of Worlds? Són composicions creades a partir d’una selecció d’entre els més de tres centenars de vídeos enviats per persones d’arreu del món que han respost a la crida dels tres artistes i han captat els seus espais íntims en imatges. El resultat és una peça col·laborativa que s’allunya, però, dels vídeos originals, tant quant als colors o les textures com quant a les proporcions dels objectes o les persones que hi apareixen.

Els autors han compost els espais a partir de la tècnica de la fotogrametria, que permet convertir les imatges de vídeo en entorns tridimensionals “imperfectes”, en paraules del professor de la UOC.

Així mateix, la mostra incorpora notes de veu de les persones que han enviat els vídeos, bé donant el seu testimoni en els primers dies del confinament, bé reflexionant-ne mesos després. Els idiomes són variats, des de l’anglès fins al català, passant pel francès, el xinès, l’hindi o el suís-alemany.

Per exemple, “en un dels espais hi trobem les meves filles jugant sota la teulada de la masia on vivim, barrejades amb una habitació caòtica de Mèxic que ens ha enviat algú que no coneixem, mentre una noia explica, en francès, com han viscut el confinament a la seva casa del Marroc, on es van quedar tancats molt poc després d’anar a viure a aquell país”, il·lustra l’artista català.

L’origen, un mes abans de l’estat d’alarma

Joan Soler-Adillon i els seus dos companys de projecte es van conèixer el febrer de 2020 en una residència artística a la galeria Espronceda, de Barcelona. Van fer-hi un projecte junts, basat en la fotogrametria, i van emplaçar-se a continuar treballant en aquesta línia els mesos següents.

I aleshores van arribar la pandèmia i l’estat de l’alarma. Malgrat que el professor de la UOC encara no ha pogut trobar-se físicament amb Uwe Brunner i Bettina Katja Lange, al juny van aconseguir compartir una nova residència artística, aquest cop virtual, en un festival alemany, i a l’octubre presentaven una primera versió del projecte al festival DOK Leipzig.

Pel que fa al futur, Soler-Adillon no descarta que The Smallest of Worlds pugui arribar a Catalunya i subratlla que encara han de veure si tindrà més recorregut. Pel professor de la UOC, seria interessant “construir comunitat al voltant d’aquest projecte”.