«Si no afrontem les pandèmies de manera planetària, tornarem a fallar»

 Julio Villalobos, expert en gestió sanitària

Foto: UOC

10/09/2020
Juan Vilá
Julio Villalobos Hidalgo, professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC

 

Semblava que el pitjor de la pandèmia de la COVID-19 havia passat i, tot i que se'n temia una segona onada a la tardor, totes les previsions han quedat desbordades a l'estiu i amb l'Estat espanyol encapçalant la taxa de contagis de la Unió Europea.

En què hem fallat?, s'han aprofitat aquests mesos per reforçar els hospitals?, podem continuar presumint de tenir un dels millors sistemes sanitaris del món?

Respon aquestes preguntes Julio Villalobos Hidalgo, professor associat dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Doctor en Medicina i Cirurgia, és especialista en medicina intensiva i enginyer industrial. Ha treballat com a gerent d'organitzacions sanitàries públiques i privades i com a consultor internacional, i és soci fundador de la Societat Espanyola de Directius de la Salut (SEDISA), de la Societat Espanyola d'Informàtica de la Salut (SIS) i de la Fundació Signo.

En què hem fallat per tenir tants contagis?

És complicat donar una resposta a aquesta qüestió. Si ens comparem amb els països nòrdics, podem parlar del tipus de relacions que tenim amb la família, amb els amics, etc. Però és difícil justificar-ho si ens comparem amb països mediterranis com Itàlia, Portugal o Grècia, que tenen una afectivitat i un tipus de contacte social molt semblants.

Llavors, què ha passat?

L'explicació del que ha passat pot raure en el fet que vam patir un confinament molt dur i que la gent en va sortir amb moltes ganes. També ha crescut bastant el turisme interior i hem viatjat molt per l'Estat espanyol. En altres aspectes, som molt semblants a Portugal, Itàlia o Grècia.

A la primavera vau dir que havíem arribat tard. També fem tard ara?

Hem millorat amb relació al començament de la pandèmia, que ens va agafar totalment desprevinguts. També hem millorat en l'aspecte de la flexibilitat: la rigidesa va ser una altra de les causes que va provocar que la crisi fos tan greu.

En quin sentit s'ha millorat en la flexibilitat?

Els hospitals, per exemple, van ser molt flexibles i en part es van oblidar de les especialitats: els oftalmòlegs o els oncòlegs van tractar un tipus de pacients que mai no havien atès. O la manera com es van flexibilitzar els sistemes de compra per tenir màscares, testos, etc. Això va ser molt positiu.

Què s'ha fet durant els mesos que semblava que teníem la situació controlada?

Pensàvem que aquest interval seria d'uns quants mesos, fins que comencés la grip, però ha estat molt més curt: tot just ha durat quinze dies. Penso que no hem sabut estimar la gravetat de la pandèmia, no solament sanitària, sinó també econòmica i social.

No es va aprofitar aquest temps?

No ens vam preparar per a l'entrada i tampoc no ho hem fet per a la recaiguda. Com ha passat, per exemple, amb el començament del curs escolar: des de març l'havíem d'haver previst.

Estan més preparats els hospitals?

En això passa el mateix. Estan millor, i també ho estan l'atenció primària o les residències de gent gran, però no estem preparats per a una nova crisi.

Com anem de material: equips de protecció individual, testos, respiradors…?

Al principi va ser dramàtic. El nombre de llits de cures intensives a Alemanya gairebé quadruplica el de l'Estat espanyol. Però ens hem anat adaptant a la situació gràcies als professionals i ara també hi ha més dotació de material. Però si hi hagués una crisi greu, ho tornaríem a passar malament.

Està pitjor l'atenció primària que els hospitals?

Sí, sobretot perquè l'atenció primària hauria de ser la porta d'entrada i el filtre per als pacients. Però no està preparada.

Què s'hauria d'haver fet en l'atenció primària?

És difícil fer canvis importants en uns quants mesos. Fa quaranta anys que tenim un sistema hospitalari cèntric. El finançament, la formació i tota la cultura sanitària passen pels hospitals. Per exemple, un percentatge alt de la formació d'un professional de l'assistència primària es fa en un hospital. Els darrers anys això ha millorat, però continua passant. Calen més mitjans i una formació més bona.

L'atenció primària va patir més les retallades?

Les retallades en l'atenció primària van ser semblants a les dels hospitals, però el dèficit previ que tenien era més gran. Si mires els pressupostos dels darrers trenta anys, augmentaven molt més els que es destinaven a l'atenció hospitalària. Encara és molt pitjor el cas de la prevenció i la salut pública, a la qual es va dedicar només el 2,1 % de la despesa sanitària en els últims comptes consolidats del 2018.

Podem continuar pensant que tenim un dels millors sistemes sanitaris del món?

Sistema sanitari sí, si considerem expectativa de vida, mortalitat infantil, etc. I és un sistema que resol prou bé les qüestions urgents. Però no tenim un sistema integral d'atenció de la salut. Oblidem que el 80 % dels determinants de la salut no són en el sistema sanitari, sinó en l'educació, els hàbits, la higiene, les condicions ambientals i, sobretot, els factors econòmics i socials.

Durant la primera onada, vau criticar la centralització del sistema sanitari.

Vaig ser parcialment crític. Per prendre mesures de tant abast, calia fer una centralització. El problema és que no se'n tenia cap experiència. Les compres, per exemple, fa més de vint anys que les fan les comunitats autònomes. Això va endarrerir l'arribada de material, a més d'altres problemes. No es pot reconvertir un ministeri d'un dia per l'altre. Caldria haver-ho fet amb molta més prudència i amb consens, comptant amb les comunitats i els experts.

Les competències van tornar després a les autonomies. Han gestionat més bé la pandèmia?

Em sembla que no, no ho han fet amb excel·lència. Tampoc no estaven acostumades a gestionar aquest tipus de problemes, a més de totes les lluites polítiques que malauradament s'hi han barrejat. Les decisions que les comunitats van criticar quan les va prendre el Govern espanyol, després les han adoptat les mateixes comunitats, i igual a l'inrevés. Hi hauria d'haver hagut unanimitat.

Què ha passat a les residències?

Les residències no són hospitals. La seva tasca és atendre persones fràgils en el dia a dia: medicar-les, llevar-les, dutxar-les, etc. No són llocs per atendre pacients greus, i hem intentat que resolguessin problemes per als quals ni tan sols els hospitals estaven preparats. Tot i això, i malgrat l'altíssima mortalitat, les residències, en general, han tingut un comportament més que acceptable. Haurien d'haver tingut una dedicació preferent per aïllar la gent gran de manera adequada.

S'han resolt aquests problemes?

No s'han resolt. La seva reglamentació depèn de les comunitats. Hi ha divuit acreditacions diferents que marquen des de la ràtio de personal fins als metres quadrats de les habitacions. Hi hauria d'haver una acreditació comuna i integrar les residències dins del sistema de salut perquè depenguessin de l'atenció primària i dels hospitals en les qüestions mèdiques. També caldria buscar altres alternatives, com ara habitatges tutelats o l'atenció a domicili.

La taxa de contagis és molt alta, però la pressió sobre els hospitals no tant. Podem estar confiats?

Es diagnostica més perquè es fan més proves. Això implica que es detecten casos menys greus o asimptomàtics. L'edat mitjana dels pacients hospitalitzats ha disminuït, de manera que el nivell de gravetat també és més baix. Però això no vol dir que no pugui variar. La gent gran, a més, pren ara moltes més precaucions: fa servir mascaretes, evita reunions familiars, etc. Si es mantenen aquestes tendències, els casos seran menys greus.

Us veieu amb cor de fer una predicció?

Soc optimista per naturalesa i penso que el nombre de contagis no augmentarà gaire més, però cal gestionar molt bé dos factors: les escoles i les infeccions estacionals de grips i pneumònies. Si aquests factors es controlen, en continuarem tenint casos, però podrem atendre'ls d'una manera adequada. Si fallen, les coses es poden complicar.

En algun moment posarem fi a la COVID-19?

Sortirem d'aquest problema i es convertirà en una malaltia com la grip normal quan tinguem una vacuna. Calculo que d'aquí a un any.

Apareixeran problemes, aleshores, per gestionar-ne el repartiment?

Els països desenvolupats no tindrem problemes. El problema, malauradament, serà per als països sense un bon sistema sanitari ni capacitat econòmica per comprar la vacuna.

La vacuna serà eficaç si no s'implanta a escala global? 

A llarg termini, aquest problema no s'arregla a Europa. Necessitem epidemiòlegs i sistemes que detectin i combatin els virus de manera immediata en el lloc on apareixen. Per això, els països rics hi han d'invertir més.

L'estratègia ha de ser global.

Absolutament, d'aquí neix l'interès de la UOC per oferir formació sobre salut planetària, perquè qualsevol cosa que passi al Congo o a Rússia tindrà repercussions a l'Estat espanyol. Si no afrontem les pandèmies de manera planetària, tornarem a fallar.

La COVID-19 ha canviat res en aquest sentit?

Per primera vegada en la història, els polítics s'han adonat que la salut és una condició necessària, potser no suficient, per al desenvolupament econòmic. Està demostrat: com més salut tenim, més produeixen les empreses, més estable és l'ocupació, els nostres infants es formen millor, etc. La salut no és una despesa, és una inversió i una font de beneficis.

Enllaços relacionats