«Facebook ens dóna el que ens falta en la vida real»

És una comunitat petita, de poc més d'un milió d'habitants. Són gent intel·ligent i que té una molt bona educació. A més, conec bé el país; ja hi havia fet altres estudis. La meva metodologia és no tenir-ne cap. En tot cas, per a mi és molt important que, a banda d'una investigació en línia, també hi hagi un treball de camp. A més d'estar moltes hores a Facebook, també he parlat amb la gent cara a cara. Sí, Facebook canvia la vida de molta gent. Hi ha gent que ha construït una relació gràcies a Facebook. Altres s'han separat, com aquesta parella de què parlo en el llibre, que es va acabar divorciant perquè la muller es posava massa gelosa de les amigues que el seu marit tenia a Facebook. També explico el cas d'un home molt tímid que, gràcies a Facebook, coneix una noia i s'acaben casant. Sense ànims de desautoritzar el prestigiós Manuel Castells, Facebook és diametralment oposat a internet. A Facebook sents que pertanys a una comunitat, tant per a les coses bones com per a les dolentes, mentre que internet promou l'anonimat. Internet no és una comunitat com a tal, és a dir, un petit grup de persones que viuen juntes, on tothom ho sap tot dels altres, on hi ha xafarderies, on tot s'acaba sabent...

Tant és així, que hi ha gent que sent la pressió de viure en un poble petit dins de Facebook. Un jove em va explicar que se sentia pressionat perquè els seus cosins volien que jugués amb ells a Farmville i no sabia com dir-los que no. En el fons, Facebook és una força profundament conservadora. Ens passem l'estona relacionant-nos amb vells amics de la infantesa, companys de feines anteriors, cosins llunyans... Tot de gent amb qui havíem perdut contacte tornen a la nostra vida. I, tot i que passem molta estona sols davant l'ordinador, no és un comportament individualista, sinó tot al contrari. En absolut. Penso que s'ha exagerat molt. Facebook no representa un perill real per als adolescents. És clar que a Facebook hi ha sis-cents milions de persones, i en un lloc on hi ha tanta gent pot passar de tot. Penso que els periodistes han exagerat els pocs casos que hi ha hagut d'assetjament: és cert que n'hi ha hagut, però no és veritat que el mitjà ho faciliti. El que passa és que els pares tenim l'instint natural de voler controlar els fills, sigui on sigui...

Gràcies a aquest estudi he vist que Facebook és una bona eina de comunicació entre pares i fills: els pares tenen una idea més real de qui són els seus fills, i es produeixen converses que d'altra manera no s'haurien produït. Penso que ha generat un acostament entre pares i fills, una relació més madura. La premsa parla molt dels problemes de confidencialitat que representa que té Facebook, però el concepte de confidencialitat ha canviat. Als usuaris joves i adolescents no els preocupa. Mostren fotos i vídeos sense cap mena de pudor.

Penso que s'ha donat massa importància a aquesta qüestió i, en canvi, no s'ha analitzat per què hi ha tants usuaris a Facebook: perquè molta gent se sent sola. La soledat és un problema molt més important en la nostra societat que no pas la confidencialitat. En el fons, Facebook ens dóna el que ens falta en la vida real. Sí, la tercera edat és el grup que més creix en usuaris. A la gent gran d'ara que no sap fer servir l'ordinador, no els interessa, però d'aquí a vint o trenta anys, quan nosaltres siguem vells, en serem els usuaris principals. Bé, de Facebook o de la xarxa social equivalent en aquell moment. Un canvi molt significatiu és que Facebook ha deixat de ser únicament happy land, un espai de felicitat, per a ser un lloc on la gent parla de la mort, de coses tristes, etc. Comença a haver-hi pàgines dedicades a gent que s'ha mort, i on els amics i familiars deixen comentaris. I, segons he comprovat, la gent se sent més a gust parlant de la mort i de coses tristes així, d'una manera informal, que no pas de la manera tradicional amb què expressem el dol.

No sé si a Catalunya i a l'Estat espanyol aquest fenomen ja es produeix, però al Facebook anglosaxó en els últims dos anys s'ha produït aquesta transformació. Sí, Facebook ha creat un sentit de comunitat en els opositors als règims dictatorials i ha estat molt útil per als dissidents que viuen a l'exili. M'interessa el llenguatge de les càmeres web, en la manera com es comuniquen les persones visualment. També tinc en projecte fer un estudi més extens de Facebook, que inclogui països com la Xina, l'Índia, el Brasil, Turquia, Romania, el Regne Unit... El meu objectiu és fer que l'antropologia sigui interessant per a tothom, amb un llenguatge al qual tothom pugui accedir.