«Els psicòlegs ambientals hem d'aconseguir que la conducta més beneficiosa sigui l'opció fàcil»

Sí. Tot i que fa 50 anys que s'hi treballa, continua essent una petita part de la psicologia. No respon a la idea tradicional que es té de la psicologia i que retraten els mitjans de comunicació sobre un professional que ajuda una persona amb problemes psicològics. La psicologia ambiental estudia la vida quotidiana: com estem a la feina, a casa, al carrer... Per exemple, per què ens hem assegut a la cafeteria per fer aquesta entrevista, com compartim els espais a casa nostra, a la feina...

En una escala més àmplia, la psicologia ambiental es fixa en com planifiquem una ciutat o un espai públic, i com les nostres decisions tenen un impacte en el medi i el canvi climàtic. Perquè, encara que sovint diem «jo sol no puc fer res contra el canvi climàtic», això no és cert. Cada dia cada tenim opcions per escollir, i les nostres decisions, de manera acumulativa, tindran un impacte en el canvi climàtic. Tot espai és una mescla de diferents entorns. Tot i que estem en un entorn físic, també tenim un entorn psicològic. La mescla d'aquests dos entorns és el que entenem per espais híbrids. Per exemple, tu i jo estem parlant i algú em truca al mòbil. De sobte deixo de ser en aquell entorn psicològic per ser en un altre. O quan juguem a un videojoc: som al menjador de casa però la nostra ment és al joc virtual. Això és un entorn híbrid perquè el meu cos és en un espai i la meva ment en un altre. Canvien molt ràpid, o a poc a poc, depèn de com t'ho miris. Per exemple, Barcelona va fer un gran canvi amb els Jocs Olímpics de 1992. El canvi climàtic està canviant el planeta, però ho fa de manera lenta. I, per exemple, si canviem la decoració de casa, l'espai canviarà amb una gran rapidesa.

«Els missatges que restringeixen la llibertat de les persones no funcionen»

Jo parlo de «transacció», és a dir, el canvi climàtic afecta la gent, però, és clar, també en l'altra direcció: el comportament de la gent influeix en el canvi climàtic. La meva recerca actual se centra en quin tipus de missatges els governs i els mitjans de comunicació poden oferir perquè la gent sigui més responsable amb el medi. De missatges se'n poden donar molts, però alguns no tenen cap efecte. Fins i tot poden tenir un efecte negatiu. És el que se n'anomena reactance (reactància): quan, per exemple, dius a un nen de dos anys que no faci una cosa i la seva resposta és tornar a fer-ho.

Passa el mateix amb adults. Si el missatge és «no podeu fer servir el cotxe a Barcelona», la gent reaccionarà malament i l'utilitzarà encara més. En canvi, podem donar un missatge d'empoderament: «tu pots ser un model per a l'altra gent si esculls anar en transport públic». Els missatges que restringeixen la llibertat de les persones no funcionen. Bé, som a la meitat de la investigació, però puc especular una mica. Com hem vist en l'exemple anterior, el missatge que funciona més bé és quan la gent se sent que té el poder d'influir. «Una pastanaga és millor que un pal», que diem en anglès («A carrot is better than a stick»): un premi sempre serà millor que un càstig. D'aquestes campanyes fetes a les últimes dècades hem entès que la salut és important per als ciutadans. Així, sabem que podem utilitzar el factor salut en les campanyes contra el canvi climàtic. Als habitants d'Amèrica del Nord els podem dir, per exemple, que la contaminació viatja des del sud cap al nord, i que progressivament hi haurà més agents infecciosos en l'aire que respiren.

En tot cas, no hi ha un únic missatge general que funcioni: els missatges han de ser diferents, depenent dels valors i les necessitats dels diferents segments de població. Això sí, cal evitar els missatges negatius i apocalíptics. Ja fa unes dècades que hi ha una gran preocupació per l'eficiència energètica dels edificis i durant molts anys s'han construït edificis totalment precintats, sense possibilitat d'airejar-se. I és clar, a vegades els sistemes de ventilació poden fallar. L'argument dels responsables dels edificis per a fer aquest tipus de construccions és que no es pot confiar en les persones perquè tanquin les finestres i, d'aquesta manera, es consumeix molta energia.

En l'àmbit de la psicologia això ha generat un gran debat: «són prou responsables les persones -o poden aprendre a ser-ho- perquè compleixin amb l'obligació de tancar les finestres? O, per evitar problemes, és millor no donar la possibilitat que s'obrin les finestres?». Jo crec que cal confiar en les persones. Analitzo com els factors socioculturals poden influir en l'obesitat, i quines mesures en l'àmbit d'actuació de l'entorn es poden prendre per a disminuir la prevalença d'aquesta malaltia. Per exemple: com podem allunyar els nens de les pantalles i fer que facin esport? Com podem fer els barris més atractius perquè la gent vulgui desplaçar-se a peu, i no amb cotxe?

Una possible actuació, per exemple, és planificar barris amb més zones verdes o amb botigues, que siguin agradables per a desplaçar-se a peu. Un bon exemple d'aquest tipus de via és l'avinguda Diagonal de Barcelona. He trobat molt interessant el carril del mig per a vianants i bicicletes.

D'altra banda, hem d'aconseguir que la conducta beneficiosa (menjar sa, fer exercici, etc.) sigui l'opció fàcil. Per exemple, que sigui més atractiu agafar les escales d'un edifici que no pas l'ascensor. A Suècia han fet una experiència molt atractiva, unes escales que són com tecles de piano i quan puges caminant sona una melodia. Es pot veure a YouTube. Sí, a vegades es fa necessari «traduir» el llenguatge que fan servir els científics perquè el coneixement científic arribi als ciutadans. Els científics es queixen sovint que no se'ls escolta, però el que passa sovint és que no se'ls entén, per això cal millorar la comunicació de la ciència amb l'objectiu que arribi a tota la societat. El que passa amb el canvi climàtic n'és un bon exemple.