La llei del gel en la criança: el silenci com a càstig emocional

Encara que pugui semblar inofensiu, el silenci imposat per un pare o una mare com a càstig regular pot tenir conseqüències emocionals profundes per a un nen. Aquesta pràctica, coneguda com la llei del gel, consisteix a ignorar el fill després d'un conflicte, retirant-li la paraula i l'afecte, moltes vegades sense explicació i de manera prolongada. La psicopedagoga i professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) Sylvie Pérez adverteix que aquest tipus de comportament adult genera en els menors sentiments de culpa, rebuig i incomprensió, i pot danyar la seva autoestima i la seva capacitat d'afrontar els conflictes en el futur.

"No és simplement quedar-se callat, és fer com si el nen no existís, negar-li la possibilitat d'explicar-se, de demanar disculpes, d'entendre què ha fet malament", explica Pérez. "És una manera de manipular, una negació de l'afecte que genera dolor i que no permet al nen ni disculpar-se. L'única cosa que genera és rebuig" i, sovint, amaga la pròpia incapacitat de l'adult per gestionar el conflicte o tolerar la frustració, afegeix l'experta.

Un estudi realitzat en universitats dels Estats Units va revelar que el silent treatment (tracte de silenci) en famílies té efectes negatius clars: els fills adults que ho experimenten per part dels seus pares en reporten menys satisfacció relacional i menys sensació de control, mentre que el seu ús actiu per part dels fills s'associa amb la baixa autoestima. A més, s'identifica una transmissió intergeneracional d'aquesta conducta (els fills repliquen el patró parental), sense mediació per identificació amb els pares. Encara que les diferències de gènere van ser mínimes, les mares tendeixen a admetre més obertament el seu descontentament que els pares. En conjunt, el treball destaca que aquesta pràctica és una forma nociva de comunicació familiar, amb conseqüències relacionals i psicològiques quantificables.

Quan el silenci fa mal

En paraules de l'experta, més que silenci, el que s'aplica és la ignorància: "És no existir. És semblant al ghosting, però en l'àmbit familiar. I això genera una angoixa tremenda. És una manera de castigar sense permetre al nen ni disculpar-se ni comprendre. El que rep és rebuig, pur i dur". Aquesta manera d'actuar provoca en els menors una gran confusió: en no haver-hi explicacions, el nen es veu obligat a imaginar què ha fet malament, generant hipòtesis que el carreguen de culpa.

És fàcil comprendre-ho si es pensa "en el que sentim els adults quan algú ens ignora, quan s'asseu amb nosaltres a taula i no ens parla o parla de nosaltres en tercera persona. En els nens, aquest impacte és encara més gran perquè no tenen les eines emocionals per entendre què està passant ni per què", subratlla la psicopedagoga.

Una forma de maltractament emocional

Encara que no hi hagi crits ni càstigs físics, Pérez considera que la llei del gel és una forma de maltractament emocional: "Fa mal perquè neguen l'afecte al nen, li fan sentir que no val res i a més el confonen, perquè ningú li explica res. Les hipòtesis que fa el nen per entendre per què l'ignoren són moltes, i totes li fan mal". Aquesta situació, assenyala, afecta el benestar emocional, danya l'autoestima i pot tenir repercussions a llarg termini en l'adolescència i la vida adulta.

Segons la psicopedagoga, els nens que creixen en aquesta mena de dinàmiques poden esdevenir adults insegurs, amb tendència a buscar l'aprovació constant dels altres, amb dificultats per expressar-se i amb una visió confusa del que està bé o malament. "El nen acaba creient que no se'l castiga pel que ha fet, sinó pel que és. Es castiga tot ell, no la seva conducta. I això és molt perjudicial per al seu desenvolupament emocional", remarca.

El perfil de l'adult que aplica la llei del gel

Segons Pérez, els pares o les mares que castiguen amb el silenci no ho fan des de la calma ni des de la pedagogia. "Solen ser persones que no saben gestionar les seves pròpies emocions, que no toleren la frustració ni són capaces de sostenir una discussió", afirma. "Recorren al silenci com una manera d'evitar el conflicte, però també com una manera d'imposar-se, sense haver de passar per la comunicació, per l'educació o per una mostra d'afecte".

Encara que moltes vegades s'aplica de manera inconscient, aquesta estratègia pot respondre a un patró repetit de reacció. Són perfils de pares incapaços de gestionar els conflictes, de comunicar-se verbalment amb el menor. "És una forma d'abús de poder que busca fer encara més petit a qui ja és petit. L'única cosa que genera és més distància i més dolor", adverteix.

No confondre amb una pausa conscient

Pérez insisteix que no tot silenci és nociu. Hi ha moments en què cal marcar un límit, i fer-ho amb fermesa i claredat no equival a aplicar la llei del gel. Marcar aquest límit passa per fer un estop, per parar un moment. Si aquesta pràctica es fa quan passa alguna cosa que disgusta, amb una durada molt limitada i després es reprèn la comunicació amb el menor, no es considera llei del gel.

També defensa que, si els pares se senten desbordats emocionalment, poden prendre's un moment per calmar-se abans d'abordar el conflicte. "A vegades els pares necessiten distanciar-se un moment del nen perquè estan molt enfadats. Això és sa, si es fa bé. Es pot dir: 'Ara mateix no puc parlar amb tu, estic molt enfadat. D'aquí una estona ho parlem'".

Al seu torn, recorda que convé evitar els discursos interminables o els advertiments repetits, i apostar per límits clars i conseqüències proporcionades. "Quan els pares esclaten és perquè ja han donat tantes oportunitats que no poden més. A vegades no cal donar tantes oportunitats ni parlar tant, sinó marcar un límit clar: això sí i això no".

Alternatives per gestionar l'enuig sense castigar amb el silenci

L'enuig és natural. Els pares no han de ser perfectes ni agradables sempre. "Però ignorar un fill no és una opció", afirma la psicopedagoga.

En lloc d'això, proposa diverses alternatives per afrontar els moments de tensió:

• Posar paraules a l'enuig: dir "ara estic molt enfadat i necessito una estona per calmar-me" permet al nen entendre el que està passant sense sentir-se rebutjat.
• Evitar discursos interminables: quan el conflicte està actiu, és preferible limitar les explicacions i centrar-se en el límit.
• Repartir la cura si és necessari: si l'adult està desbordat, pot demanar ajuda a un altre adult de confiança perquè intervingui en aquest moment.
• Aplicar conseqüències clares i proporcionals: és important que els límits estiguin definits per endavant i que les conseqüències no s'improvisin en calent.

En qualsevol cas, desaconsella totalment castigar retirant la paraula, perquè això genera "una angoixa cruel", i els nens necessiten créixer sabent que poden parlar, equivocar-se i aprendre, sense por de ser ignorats, conclou Pérez.

Una mirada a llarg termini

Per a l'experta, és important recordar que els adults són models constants per als nens: "Tot el que fem deixa petjada. No determina del tot, però sí que condiciona la seva manera de relacionar-se amb el món". En el cas de la llei del gel, el que queda és un patró emocional fràgil, una sensació d'inseguretat i una dificultat per identificar els límits sans en les relacions.

Els nens que han estat ignorats creixen moltes vegades sense saber si les seves emocions estan bé o malament, o sense atrevir-se a expressar-les. Aprenen a callar, a complaure, a no molestar. I això els deixa més vulnerables davant d'altres formes de maltractament en el futur, adverteix. Per això, conclou, "educar amb afecte, fins i tot quan estem enfadats, és l'acte de valentia i coherència més gran que podem oferir com a adults".