La petjada psicològica de la DANA: com la pluja s'ha convertit en un senyal de por i com prevenir el trauma

La DANA que va afectar València el 2025 no només va deixar danys materials. També ha canviat la forma en què milers de persones miren el cel. El que abans era agafar el paraigua per una alerta groga, avui per a molts és motiu per cancel·lar plans, revisar reiteradament les aplicacions meteorològiques o sentir un nus a l'estómac quan s'ennuvola. Dos experts de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), el catedràtic de disseny del comportament Manuel Armayones i el neuropsicòleg clínic Juan L. García Fernández, coincideixen que aquest canvi és una resposta emocional comprensible davant d'una experiència de risc extrem.

Des de les seves disciplines respectives, tots dos experts subratllen que la DANA va recalibrar el nostre sistema d'alarma i que aquesta sensibilitat s'amplifica per la sobreexposició informativa i l'ús intensiu de mòbils, sobretot en col·lectius vulnerables.

La psicologia del trauma: del xoc col·lectiu a la por individual

Per al professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC Manuel Armayones, investigador del Behavioural Design Lab, la clau és com processem la informació d'un desastre. "Hem estat exposats al que anomenem un 'trauma vicari' a través de les pantalles. L'omnipresència d'imatges devastadores ha generat una sensibilització extrema", explica.

Aquest trauma, amplificat digitalment, altera la nostra percepció del risc, perquè operen dues forces ben conegudes en la psicologia: el condicionament clàssic i el disseny persuasiu de la tecnologia. En aquest context, s'associen estímuls neutres —cels grisos, sons de notificació— amb una resposta de por. I eines visuals com ara mapes de pluja en vermell que poden fer que percebem una amenaça més gran de la que realment hi ha.

Des de la perspectiva del disseny del comportament, el catedràtic Armayones adverteix que l'entorn digital actua com un potent "amplificador de l'ansietat". Explica que la incertesa —en aquest cas, la pregunta recurrent de "tornarà a passar?"— funciona com el motor principal que impulsa la cerca compulsiva d'informació, canalitzada a través del dispositiu mòbil en un intent per recuperar la sensació de control. A aquest mecanisme s'hi suma la lògica de funcionament de les plataformes, regida per una economia de l'atenció que privilegia les emocions intenses.

En aquest marc, els algorismes prioritzen sistemàticament els continguts que generen més engagement (participació), i la por és l'emoció que més impulsa la interacció. "Això crea un bucle d'ansietat anticipatòria: mirem el mòbil per calmar-nos, però hi trobem titulars alarmistes o fake news. És el que anomenem doomscrolling. La tecnologia, en lloc de ser una eina d'informació, es converteix en una màquina escurabutxaques d'ansietat que no ajuda a regular les nostres emocions adequadament", sintetitza l'expert.

Per contrarestar aquest fenomen, proposa un model de consum digital que denomina "connectar-se amb sentit". En aquest enfocament, "la clau no és la desconnexió total, sinó una mena de dieta informativa selectiva". Aquesta pràctica es materialitza en dues accions principals: en primer lloc, la selecció rigorosa d'una única font oficial, com l'AEMET o Protecció Civil, descartant el contingut procedent de cadenes de missatgeria o mitjans sensacionalistes; i, en segon lloc, la reorientació del discurs domèstic, substituint la narrativa catastrofista per un marc de preparació preventiva. Paral·lelament, l'expert advoca per una gestió activa del dispositiu, que passa per deshabilitar les notificacions intrusives i establir horaris específics per a la consulta d'informació. D'aquesta manera, sosté Armayones, es pot redefinir la relació amb la tecnologia, que "ha de ser el nostre copilot, no el nostre segrestador".

La neurociència de la por: què passa al cervell i qui és més vulnerable

El neuropsicòleg clínic García Fernández, professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC i investigador del NeuroADaSLab, explica la resposta cerebral des d'una base neurocognitiva. Segons la seva anàlisi, després d'un esdeveniment traumàtic com una DANA, el cervell estableix associacions ràpides entre certs estímuls ambientals —com la pluja intensa, els cels foscos o el vent fort— i la percepció de perill, i els converteix en senyals d'alerta. En aquest procés, es produeix una hiperactivació de l'amígdala, estructura encarregada de detectar amenaces, mentre que l'escorça prefrontal, responsable del control emocional i la regulació, veu dificultada la seva funció moderadora.

Aquesta dinàmica pot estar associada a un quadre d'estrès posttraumàtic, caracteritzat per un mecanisme d'alarma exacerbada, a causa de l'experiència d'un trauma o una situació viscuda de manera directa o indirecta com la DANA de València. En tals casos, fenòmens meteorològics adversos poden desencadenar una reexperimentació vívida del trauma, amb reactivació de records, sensacions i emocions associades al succés original. "Per això a vegades la persona sent que 'tot torna', encara que racionalment sàpiga que no està passant res greu", afirma el neuropsicòleg.

La reacció habitual, afegeix, combina dos components: d'una banda, el record emocional, que provoca una resposta automàtica davant de condicions climàtiques similars a les del desastre, i, de l'altra, la por anticipatòria, centrada en la possibilitat que un esdeveniment de magnitud comparable pugui repetir-se.

Respecte a la vulnerabilitat diferencial, el neuropsicòleg identifica diversos col·lectius de risc. Els nens, el procés d'interpretació del món dels quals està en desenvolupament, poden magnificar les seves emocions en observar reaccions adultes desproporcionades. Les persones grans amb limitacions de mobilitat o altres formes de vulnerabilitat solen experimentar una percepció augmentada de fragilitat i incapacitat de resposta. Així mateix, els individus amb dany cerebral adquirit o malalties neurodegeneratives presenten més dificultat per autoregular-se emocionalment i per destriar que una situació meteorològica no constitueix necessàriament una amenaça imminent, per la qual cosa estímuls com el so del vent o els trons poden ser interpretats com a perills directes. A aquests grups s'hi uneixen els qui van patir pèrdues durant la DANA o tenen traumes previs, en què el sistema d'alarma, ja per si mateix sensibilitzat, presenta una reactivitat més immediata davant de qualsevol indici de tempesta.

Senyals d'alarma i pautes de suport per als més fràgils

Segons García Fernández, és comprensible que després d'un episodi traumàtic certs estímuls acústics o meteorològics suscitin inquietud. La problemàtica emergeix quan aquesta reacció traspassa els límits de l'adaptació i interfereix significativament en el funcionament quotidià. L'expert enumera indicadors d'alarma, entre els quals destaquen: una resposta de por desproporcionada davant de fenòmens climàtics lleus; conductes d'evitació sistemàtica; un malestar persistent que es manifesta en alteracions del son, irritabilitat, sobresalts o dèficits d'atenció; la presència de records intrusius o la sensació de reviviscència de l'esdeveniment, i, en persones amb deterioració cognitiva, increments notables d'agitació i desorientació. Subratlla el professor de la UOC que la variable temporal és determinant, i afirma que "si passen diverses setmanes i el malestar no disminueix, o fins i tot va a més, la por deixa de ser un senyal puntual i es converteix en una cosa que limita l'autonomia, afecta el benestar o bloqueja el dia a dia. Aquí és quan és recomanable buscar suport professional".

Per als cuidadors de persones amb demència o altres persones amb alteració neurològica, el neuropsicòleg proposa un protocol d'intervenció basat en la simplicitat i la predictibilitat. Parteix del principi que "les tècniques han de ser molt simples, clares i repetibles, perquè són les que funcionen millor". Això es concreta en la creació d'un entorn estable mitjançant estímuls sensorials moderats —llums càlides, música suau— i en l'ús de missatges breus i tranquil·litzadors.

Així mateix, recomana l'ús d'elements que facilitin la regulació sensorial, com ara mantes amb cert pes, que aporten una sensació de contenció física. En situacions específiques, com un tall d'electricitat, aconsella generar una il·luminació tènue i reconfortant (com unes espelmes o una llanterna amb una tela sobre el focus il·luminant el sostre o una paret), acompanyada d'un discurs de companyia i una redirecció immediata de l'atenció cap a estímuls neutres o positius amb frases com "estem fora de perill", o "estem junts/juntes". En tots els casos, l'actitud del cuidador —un to de veu serè i un ritme pausat en les accions— s'erigeix com un factor coregulador essencial per reduir el nivell d'alerta de la persona afectada. La planificació anticipada és fonamental en aquest enfocament, la finalitat última del qual, conclou García Fernández, "no és negar la por, sinó oferir seguretat des de fora quan la persona té dificultats per generar-la des de dins".

La clau és evitar que aquesta resposta es cronifiqui, combinant una millor gestió de la informació digital amb estratègies de suport emocional, especialment per als qui ja eren més vulnerables.