"La reculada del llenguatge s'ha oficialitzat i s'imposa el simplisme"

Adan Kovacsics (Santiago de Xile, 1953) és escriptor i traductor de l'alemany i de l'hongarès. Ha obtingut, entre altres reconeixements, el Premi Nacional de Traducció del Ministeri de Cultura d'Espanya i el Premi Estatal de Traducció Literària d'Àustria, i ha estat distingit pel Govern hongarès amb la condecoració Pro Cultura Hungarica. Traductor al castellà de László Krasznahorkai, Premi Nobel 2025, Kovacsics participa en el congrés internacional de la UOC Cultural Diversity and Funded Translations: Between Institutional Gatekeeping and the Market, Past and Present, organitzat pel grup GlobaLS (UOC-TRÀNSIC).

Kovacsics també és autor d'assaigs que reflexionen sobre la dimensió del llenguatge i la seva relació estreta amb el context històric i politicosocial, especialment en temps convulsos. Entre les seves obres, destaquen Guerra y lenguaje (2007), Karl Kraus en los últimos días de la humanidad (2015) i El destino de la palabra (2025). En aquesta entrevista, l'autor reflexiona sobre la deterioració del llenguatge públic, la manipulació discursiva i el paper de la traducció en temps convulsos.

En els seus assaigs ha reflexionat sobre la relació entre llenguatge, història i crisi. Què ens revela sobre el moment que vivim, la deterioració del llenguatge públic?

N'hi ha prou d'escoltar el president dels Estats Units, Donald Trump, per constatar on ha anat a parar el llenguatge públic. La reculada del llenguatge s'oficialitza. S'imposa el simplisme. Es diu que això és una cosa deliberada, per establir una identificació amb l'"home normal i corrent". Quant menyspreu a l'"home normal i corrent" hi ha en això! No crec que sigui una cosa treballada, sinó que el llenguatge públic ja no és capaç de parlar d'una altra manera. Només amb frases senzilles i amb paraules gruixudes. I això anirà a més. 

En temps de polarització i propaganda, el llenguatge encara serveix per comprendre la realitat? O s'ha convertit en una eina per deformar-la?

La realitat és llenguatge. D'aquí no podem escapar. I cal, fent una feina incansable, obrir-se camí amb el llenguatge a través del garbuix de paraules amb què ens atropellen la publicitat, la propaganda, la ideologia, la demagògia i els mitjans de comunicació.

Com a traductor de l'alemany i de l'hongarès, fins a quin punt traduir implica traslladar un món històric, polític i cultural, i no només paraules?

Bé, les paraules ja porten en si mateixes un món històric, polític, cultural. Una bona traducció ja ho fa per si sola.

Quan el debat públic tendeix a simplificar-lo tot, pot la traducció resistir-se a l'eslògan, al clixé i a la mirada binària?

No necessàriament. També pot reforçar l'"eslògan, el clixé i la mirada binària".

Ha traduït al castellà László Krasznahorkai. Quina exigència intel·lectual i ètica planteja una escriptura que obliga a demorar-se quan tot empeny cap a la velocitat?

El meu compromís és amb aquesta literatura, en general. I aquest compromís m'ha portat a dedicar-me a la traducció de les obres de Krasznahorkai, que em plantegen la mateixa exigència intel·lectual i ètica que les de Franz Kafka o Rainer Maria Rilke, per exemple, els quals també he traduït. Després hi ha el món particular de cada autor, les exigències de ritme i coneixement que cadascun imposa.

Aquest congrés parteix del fet que la circulació literària no és neutra. Des de la seva experiència, qui decideix quines veus travessen fronteres i quins en queden fora?

És un entramat complex, en el qual el mercat hi té un paper essencial. Però jo he conegut editors que desitjaven profundament donar a conèixer un autor o una literatura, més enllà del mercat. I després hi ha la política: pensi que a autors com Imre Kertész o László Krasznahorkai o Ádám Bodor a penes se'ls hauria parat atenció si no hagués caigut el Mur de Berlín l'any 1989.

Es parla molt de la traducció com a pont cultural, però menys com a filtre. Fins a quin punt traduir implica també reproduir desequilibris de poder?

El poder no arriba a tot, no arriba a la poesia. Considerar la poesia —en la qual incloc el teatre, la narrativa, la literatura en general i, també, la traducció literària— una manera de poder és anar pel camí equivocat. Poesia en un sentit lat és precisament el que ens sostreu al poder, el que ens alimenta per sostreure'ns al poder, per alimentar aquella part de nosaltres tan gran i tan valuosa que no és poder. En el fons, [Óssip Emílievitx] Mandelstam (1891-1938), poeta i assagista rus, que va morir en un gulag víctima de la repressió estalinista, va ser perseguit no perquè s'hi oposava, sinó perquè se sostreia al poder i es dedicava de manera conseqüent a la seva paraula, a la seva poesia, i això era intolerable. El pas per l'angoixa, el pas per la mort, el pas per l'excés, el pas per l'amor, el pas pel respecte als ancestres: és aquí on hi ha la poesia, i no en el poder.

En el debat sobre diversitat cultural i bibliodiversitat, les institucions amplien de debò el mapa del que és traduïble, o només corregeixen el cànon de manera cosmètica?

Crec que el debat mateix és institucional i que la literatura s'hi ha de sostreure i trobar la seva paraula pròpia, picant pedra una vegada i una altra. Una literatura que se suma al debat institucional, que s'hi acosta, acaba sent covard i complaent.

Després de dècades de dedicació a la traducció i a l'assaig, què és el que revela millor una època: els llibres que escriu o els que decideix traduir?

La veritat és que no sabria distingir entre totes dues opcions. Per a mi, l'escriptura i la traducció són vasos comunicants. I, d'altra banda, una societat no escriu. Escriuen uns bufons anomenats escriptors o poetes o traductors o artistes, que expressen vida, món o societat i dels quals la societat no sap ben bé què fer-ne; de vegades els tolera i, en alguns casos, els encimbella.

Investigación con impacto y vocación transformadora

En la UOC entendemos la investigación como una herramienta estratégica para avanzar hacia una sociedad de futuro más crítica, responsable e inconformista. Desde esta visión, desarrollamos una investigación aplicada, interdisciplinaria y conectada con los grandes retos sociales, tecnológicos y educativos. 

Los más de 500 investigadores e investigadoras y los más de 50 grupos de investigación de la UOC trabajan alrededor de cinco unidades de investigación centradas en cinco misiones: educación a lo largo de la vida, tecnología ética y humana, transición digital y sostenibilidad, cultura para una sociedad crítica, y salud digital y bienestar planetario.

Además, la universidad impulsa la transferencia de conocimiento y el emprendimiento de la comunidad UOC con la plataforma Hubbik.

Más información: https://www.uoc.edu/es/investigacion