El maltractament infantil afecta el futur

Desatendre les necessitats d'un menor, abusar-ne sexualment o maltractar-lo físicament o psicològicament són només alguns dels exemples de maltractament infantil. Segons dades del Ministeri de l'Interior, en els últims anys hi ha hagut un augment dràstic del nombre de menors d'edat que han estat víctimes de cibercriminalitat (de 1.023 casos el 2011 a 2.319 el 2018), de delictes sexuals (de 3.835 el 2008 a 5.382 el 2018) i de violència familiar (de 3.994 el 2008 a 6.532 el 2018). A vegades és difícil d'identificar perquè "no hi ha una perfil únic del nen maltractat' i no tots els infants i els adolescents que pateixen violència experimenten les mateixes conseqüències, perquè hi ha persones amb més resiliència que d'altres, amb més suport familiar que d'altres, etc.", explica Irene Montiel, professora dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC i investigadora del grup VICRIM - Sistema de justícia penal. Així i tot, més enllà dels indicis físics, alguns canvis en el seu comportament poden oferir pistes de la situació que viuen, "canvis bruscos de l'estat d'ànim o del comportament i símptomes psicopatològics com ara ansietat o depressió, trastorns de conducta o comportaments antisocials", detalla Montiel. 

La pandèmia ha augmentat el maltractament infantil en gairebé totes les seves versions. Segons la Fundació ANAR, durant el confinament estricte i les primeres sortides a Espanya van créixer les trucades per maltractament físic, el ciberassetjament, la ciberseducció de menors (grooming) i els problemes psicològics dels menors, com ara la ideació o l'intent de suïcidi (van augmentar un 244,1 %), les autolesions (van créixer un 246,2 %), els trastorns d'alimentació (826,3 %), la depressió, i l'agressivitat i la ira. Detectar qualsevol mena de maltractament és important per al futur del menor. "Si observem que un infant està involucrat, com a víctima o com a agressor, en una situació de violència, caldria indagar sobre la seva història de victimització prèvia, és a dir, la violència que ha patit anteriorment com a víctima o com a testimoni i iniciar el tractament i la recuperació per evitar que es torni a convertir en víctima o que pugui esdevenir un agressor", adverteix Montiel, i afegeix: "No obstant això, s'estima que el 90 % dels casos de victimització en la infància no es reporten a cap autoritat ni a cap servei oficial, així que es desconeix la magnitud real de la victimització infantil".

La pandèmia no ha ajudat

La tecnologia ja estava implícita en la nostra vida, però amb la COVID-19 i, sobretot, amb els confinaments, la vida social es va traslladar a internet. Així, doncs, els problemes associats a la tecnologia van créixer (van passar d'un 23,2 % a un 29,9 %) i això va afectar en aspectes com ara el grooming, el ciberassetjament, la violència de gènere, la pornografia i la prostitució infantil, entre altres. "En l'àmbit de la violència en línia, en un sentit ampli, cada any la pateixen fins al 61 % dels infants d'entre 12 i 17 anys", explica Montiel. "Les activitats quotidianes dels menors en el ciberespai constitueixen un espai conegut d'oportunitat criminal. El resultat és que infants i joves hiperconnectats continuen sent víctimes ideals en absència de guardians capaços que els protegeixin d'agressors amb accés a internet motivats a fer-los mal."

"Els infants constitueixen el grup d'edat més vulnerable a la violència, en gran part a causa de la seva falta d'autonomia i la seva situació de dependència. S'ha demostrat que la violència interpersonal poques vegades és un fet aïllat, sinó que infants i adolescents tendeixen a experimentar més d'una mena de victimització al llarg de la vida, la qual cosa ha rebut el nom de polivictimització", explica Montiel. En general, són les nenes que reporten rebre més maltractament infantil, segons dades d'ANAR (un 69% elles i un 29% ells), i els progenitors o els cuidadors principals actors que, majoritàriament, exerceixen la violència amb més freqüència. "Més del 80 % dels casos d'abús sexual infantil són perpetrats per persones de la família de la víctima (encara que no sempre els progenitors) i un percentatge elevat d'infants i adolescents ha estat testimoni de violència intrafamiliar, normalment d'algun progenitor cap a l'altre o cap a altres membres de la família", explica Montiel, que afegeix que "és especialment greu, perquè aquest mateix entorn és l'agent de socialització principal dels infants i el que hauria d'actuar com a garant principal de la seva seguretat i protecció".

Atendre i protegir per evitar conseqüències negatives en el futur

"Els infants i els adolescents que pateixen violència experimenten una pèrdua de confiança en ells mateixos, en les persones que els envolten i en el seu futur, encara que l'impacte depèn principalment de les característiques personals de la víctima (sexe, edat, autoestima, etc.), les característiques de l'abús i l'agressor (durada, grau de violència, relació víctima-agressor) i la reacció i el comportament de l'entorn pròxim (grau de suport i protecció)", explica Montiel. 

Hi ha nombrosos estudis nacionals i internacionals que revelen conseqüències negatives importants per a la salut dels menors que són víctimes de violència a curt i a llarg termini, especialment en els casos de polivictimització i cibervictimització. "Com més tipus de maltractament s'experimenten al llarg de la infància, més símptomes es reporten durant l'adolescència i la joventut i també en l'edat adulta, i més gran és el risc de deterioració psicosocial greu", detalla Montiel. Alguns tipus específics de victimització són especialment greus en relació amb la salut mental, com ara la victimització per part dels cuidadors i la victimització sexual, independentment de si hi ha o no polivictimització.

Efectivament, els menors maltractats tenen més possibilitats de ser maltractadors en el futur si no reben l’atenció i protecció que necessiten. "La violència experimentada de manera directa o indirecta afecta negativament el desenvolupament de vincles segurs amb altres persones i d'habilitats que inhibeixen el comportament antisocial (conducta prosocial, empatia, autocontrol, autoregulació emocional, etc.), la qual cosa augmenta el risc que tinguin conductes violentes cap a altres persones (els pares, els iguals, les parelles o fins i tot els fills o les filles en el futur)." 

Per aquest motiu és especialment rellevant intervenir amb aquests infants i adolescents per frenar la transmissió de la violència i evitar que esdevinguin perpetradors o noves víctimes en el futur. Hi ha nombrosos estudis que afirmen que "hi ha predisposició a un comportament delictiu si s’ha estat testimoni de violència familiar durant la infància", explica l'experta. Per exemple, ser víctima de maltractament infantil i ser testimoni de violència interparental està relacionat amb cometre delictes violents (Steketee et al., 2019), l'assetjament escolar (Chesworth et al., 2019) i la delinqüència en general (Artz et al., 2014). "Si bé aquesta associació no és directa i simple i hi ha molts altres factors que intervenen en la conducta antisocial, ser víctima de violència en la infància n'augmenta el risc, però no ho determina de manera unívoca, la prevenció és molt necessària i eficaç", conclou Montiel.