El 'mansplaining' ja no passa desapercebut: la importància dels discursos que desemmascaren pràctiques masclistes

Si preguntéssim en una sala repleta de dones qui no ha viscut mai un cas de mansplaining, molt poques aixecarien la mà. O fins i tot cap. De la mateixa manera, si preguntéssim en una sala plena d'homes qui ha fet alguna vegada manterrupting a una dona, pot ser que tampoc gaires alcessin la veu.

La veritat és que el mansplaining, el manspreading o el manterrupting són pràctiques socials que, durant molts anys, han passat desapercebudes o han estat concebudes com una cosa normal. Posar-los nom i assenyalar-ne l'impacte en la desigualtat estructural de la societat és fonamental per eliminar-les.

Aquesta és una de les premisses del treball Men know, women listen: Mansplaining, manspreading and other malestream stories, de la catedràtica Begonya Enguix, investigadora líder del grup Medusa, Gèneres en Transició: Masculinitats, Afectes i Cossos, dels Estudis d'Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Aquest treball dona forma a un dels capítols del llibre Toxic masculinity: Men, meaning and digital media, editat per John Mercer i Mark McGlashan. La publicació reuneix aportacions de personal investigador de diferents disciplines que ajuda a explorar les formes en què es construeix i es representa la masculinitat tòxica en el món online i el discurs públic.

Pràctiques que sí que importen

En el capítol Men know, women listen: Mansplaining, manspreading and other malestream stories, Enguix explora com pràctiques com ara el mansplaining, el manspreading o el gaslighting importen, i molt.

• Mansplaining: situació en la qual un home explica a una dona alguna cosa que ella en realitat ja entén o coneix, de manera condescendent i paternalista i pressuposant de manera injustificada que la desconeix.
• Manspreading: pràctica d'alguns homes d'asseure's amb les cames obertes al transport públic i a altres llocs, ocupant més espai del que els correspon.
• Gaslighting: tècnica de manipulació que consisteix a qüestionar el seny d'una persona i desacreditar-ne les percepcions i records perquè aquesta dubti del seu propi judici.

El treball es basa en una anàlisi visual i narrativa d'exemples de mitjans de comunicació populars (com ara publicacions a xarxes socials i notícies de diaris) des del camp dels estudis feministes i de gènere. Aquests han servit per visibilitzar casos de pràctiques que durant anys gran part de la societat no va advertir o denunciar, així com per posar-los nom. "Posar un nom significa identificar i visibilitzar. Identificar una pràctica i visibilitzar-la permet pensar-la i també poder desenvolupar un pensament crític sobre les seves condicions d'existència, de canvi i de transformació", assenyala Enguix.

"Algunes persones podran pensar que aquestes pràctiques no tenen importància, que sempre han existit i han passat inadvertides. No obstant això, sí que són importants. En el cas del mansplaining, per exemple, es nega l'autoritat femenina i la legitimitat per parlar amb coneixement sobre un tema, perquè, com diu el títol del meu capítol, es considera que els homes són els qui en saben i les dones qui escoltem", explica.

Com assenyala al seu treball, les tècniques masculines intimidatòries, com ara el mansplaining o el manspreading, afecten dones de totes les classes, orígens i tipus d'educació. "Ser dona es converteix en el nostre tret definitori, en la nostra identitat essencial: quan aquests mecanismes estan en funcionament, el pes, el gruix i la rigidesa del gènere subsumeix tot el que som i fem", explica al capítol.

Un dels molts exemples que Enguix analitza al seu treball es va donar durant el debat a la vicepresidència dels Estats Units, que va tenir lloc el 7 d'octubre de 2020, i té com a protagonistes Kamala Harris, candidata demòcrata, i Mike Pence, candidat republicà. Aquest va interrompre en diverses ocasions Harris, qui va respondre amb una expressió rotunda: "Estic parlant!" Les seves paraules, explica Enguix, van omplir Instagram i Twitter de mems i referències al manterrupting i al mansplaining.

Orígens i conseqüències

Tal com explica Enguix, pràctiques com aquesta col·loquen els nostres cossos en el centre de la discussió feminista sobre el poder i el privilegi. Entre les principals conseqüències hi ha l'opressió, la dominació i el silenciament de les dones i la devaluació del seu paper en la societat.

Entre tots els efectes d'aquestes pràctiques, Enguix destaca sobretot la pèrdua de reconeixement i de visibilitat, que determina de manera important el paper de les dones. "La visibilitat és una condició per l'acció política, però el reconeixement és igualment important, perquè afecta la consideració del que s'està visibilitzant", assenyala al seu treball.

El manteniment d'aquestes pràctiques i el fet de dominar el discurs i l'espai físic (amb el mansplaining i el manspreading, respectivament) són exemples del privilegi masculí normalitzat i naturalitzat. Als homes se'ls suposa el dret a saber i a expressar-se sense por de ser qüestionats constantment, i també se'ls convida a ocupar i dominar l'espai públic.

Tot això ha situat històricament els homes com a subjectes més pròxims a la raó, i les dones com més pròximes al món emocional, que en la nostra cultura està menys valorat que el que és racional. Com nombroses teòriques feministes han destacat (Brodo i Gatens, per exemple), s'ha construït una jerarquia social en què els trets associats al món femení ocupen un lloc secundari i la dona constitueix, com Beauvoir sàviament va destacar, un segon sexe.

"El que és racional, el que és productiu i el que és públic (és a dir, els àmbits associats culturalment al món masculí) s'han construït com a hegemònics i han estat històricament i culturalment més valorats que les esferes associades al món femení, com ara la cura, l'emocional, la reproducció o l'àmbit privat", explica Enguix.

Al seu treball, la investigadora de la UOC situa aquestes pràctiques a la punta de l'iceberg que representa el masclisme estructural. "Són expressions d'un masclisme profund que encara circula per la nostra societat i que situa les dones i altres subjectes conceptualitzats com a no dominants, com a éssers inferiors", assenyala.

El paper dels mitjans i la política

D'acord amb Enguix, els mitjans han servit d'altaveus per denunciar aquestes pràctiques i generar debats públics. "Una vegada a l'agenda pública, la circulació de les paraules ha estat ràpida, la qual cosa ha permès a les persones reflexionar sobre les seves pròpies experiències i reconèixer situacions en les quals van ser víctimes o perpetradores de manspreading, mansplaining, bropriating, etcètera", explica. "El primer pas per canviar la dinàmica desigual de les relacions de gènere és veure-les i reconèixer-ne el potencial per silenciar, invisibilitzar o humiliar: sent tan comuns, gairebé totes les hem sofert o perpetrat."

Els hashtags i les publicacions de Twitter i Instagram, els mems i les campanyes per reduir aquests hàbits (per exemple, les utilitzades a xarxes de transport públic contra el mansplaining) han estat i són molt importants per visibilitzar, informar i conscienciar. No obstant això, les reflexions acadèmiques són molt més escasses. "Per exemple, el 19 d'octubre de 2021, només hi havia una pàgina d'articles sobre manspreading als quals es feia referència a Google Scholar i tres pàgines dedicades a mansplaining", assenyala Enguix.

D'acord amb l'acadèmica, tots els mitjans, digitals o no, i tots els discursos polítics actualment tenen una influència importantíssima en la presa de consciència de les conseqüències que moltes pràctiques socioculturals tenen per la igualtat o desigualtat de gènere.

"Encara que els governs municipals i alguns grups polítics han fet campanyes per corregir el manspreading, per exemple, les pràctiques se solen reprendre una vegada acabades les campanyes", explica. "Seria important incidir més en aquestes qüestions, que sens dubte redunden en un major benestar de tota la població."

Entendre com es determinen les posicions de poder al voltant d'aquestes pràctiques pot contribuir al canvi social i a aconseguir un futur millor. "Destacar com són d'importants els nostres cossos i les nostres pràctiques corporals per donar forma al món en què vivim i revelar els de vegades subtils camins pels quals discorre el privilegi masculí és important", conclou Enguix.

Llibre relacionat

Mercer, J. i McGlashan, M. (ed.). (2023). Toxic masculinity: Men, meaning, and digital media (1a. ed.). Routledge. https://doi.org/10.4324/9781003263883

Contacte per a premsa

Rubén Permuy
rpermuy@uoc.edu
+34 659 05 42 39

UOC R&I

La recerca i innovació (R+I) de la UOC contribueix a solucionar els reptes a què s'enfronten les societats globals del segle XXI mitjançant l'estudi de la interacció de la tecnologia i les ciències humanes i socials, amb un focus específic en la societat xarxa, l'aprenentatge en línia i la salut digital.

Els més de 500 investigadors i investigadores i més de 50 grups de recerca s'articulen entorn dels set estudis de la UOC, un programa de recerca en aprenentatge en línia (e-learning research) i dos centres de recerca: l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) i l'eHealth Center (eHC).

A més, la Universitat impulsa la innovació en l'aprenentatge digital mitjançant l'eLearning Innovation Center (eLinC), i la transferència de coneixement i l'emprenedoria de la comunitat UOC amb la plataforma Hubbik.

Els objectius de l'Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides i el coneixement obert són eixos estratègics de la docència, la recerca i la innovació de la UOC. Més informació: research.uoc.edu.