«Els governants haurien d'eradicar el frau i els paradisos fiscals»

Arcadi Oliveres
09/03/2012
Guida Fullana
Arcadi Oliveres

L’economista Arcadi Oliveres ha inaugurat el cicle de conferències «Temps de crisi, temps d’oportunitats», una sèrie de xerrades orientades a analitzar i donar resposta a les necessitats de la societat, parlant de l’economia social. El president de Justícia i Pau té molt clar cap a on s’hauria d’encaminar la societat si vol superar el model econòmic vigent: cap al decreixement i la sostenibilitat, la supressió de l’especulació financera, la banca ètica, etc.

La solució de la crisi passa per la caiguda de l’euro?

 

Una part sí i una part no. La crisi té dimensions molt més àmplies que no es deuen exclusivament a l’euro. Hi ha hagut especulació financera, molt frau fiscal... Són molts elements que han influït en la crisi i no tots deriven de l’euro. Però, en el cas europeu, la voluntat de mantenir una moneda irracional i absurda —sobretot en països que no la poden tenir per la seva condició econòmica— ha originat la necessitat de molts rescats, que han acabat tocant la butxaca de molta gent. Evidentment, així no es pot continuar.

 

Fa molts anys que em dedico a l’economia i mai no havia vist que països que tinguessin renda per càpita diferent, que tinguessin dèficit diferent, tipus d’inflació diferent, pressupostos diferents, fiscalitat diferent, poguessin tenir una moneda única. Això és una absoluta aberració. Ja ho vaig dir fa dotze anys; no es pot tenir una moneda única. Que Alemanya i Holanda tinguin la mateixa moneda es pot entendre. Que Àustria i Finlàndia tinguin la mateixa moneda, d’acord. Que, fins i tot, Espanya i Portugal tinguin la mateixa moneda, també. Però que Grècia i Alemanya comparteixin moneda, això és inacceptable. Només beneficia el capital alemany.

 

L’any passat Espanya va haver d’anar al rescat de Grècia i ara també hi acaba d’anar, no sé com acabarà la cosa, però en aquell moment Espanya va donar 10.000 milions d’euros, exactament la mateixa quantitat que el senyor Zapatero va treure a tothom amb aquell pla que incloïa rebaixar els sous dels funcionaris, no augmentar les pensions, eliminar els xecs nadó, disminuir la cooperació en el desenvolupament, etc. I què va passar amb aquests 10.000 milions d’euros que Espanya va donar a Grècia? Si els haguessin donat a Grècia per a millorar les condicions de vida dels grecs perquè són més pobres que nosaltres, ho hauria admès, però és que aquests 10.000 milions d’euros no van anar a parar als grecs. Al cap de 24 hores de ser a Grècia, van partir en direcció a França i Alemanya per a pagar deutes dels quals França i Alemanya eren creditors per unes vendes d’armes.

 

En el cas del govern català, com es poden fer pressupostos sense retallades si ningú ja no presta diners?

 

Podem fer pressupostos o bé limitant les despeses, que és el que fa el Govern de la Generalitat des de fa un any i tres mesos, o bé augmentant els ingressos. La Generalitat ja va començar amb mal peu. La primera decisió de caràcter pressupostari que va prendre va ser anul·lar l’impost de successions, que en aquell moment representava uns ingressos de 55 milions d’euros a l’any i es van deixar de guanyar. Curiosament, l’estiu passat la Generalitat va anunciar que la gent que cobrava el PIRMI —que és la renda mínima d’inserció que cobren els qui no tenen cap altre tipus d’ingrés— feia trampes i que calia retallar-lo. Jo no dic que no hi hagués trampes, però no es poden fer cures d’aquesta mena tan radicals. Així és que deixant de donar diners als més necessitats van recaptar els 55 milions d’euros que havien deixat de cobrar de l’impost de successions. D’això se’n diu robar al pobre per a donar-ho al ric, i no és manera de fer política. La Generalitat pot tocar els impostos sobre el patrimoni, els complements de l’impost sobre la renda, pot crear taxes locals, i no ho fa. Llavors en culpa la crisi.

 

Després del boom del moviment del 15-M, què gesten en aquests moments els indignats?

 

No cal que el 15-M canviï d’objectius, perquè les raons que impulsaven el moviment l’any passat continuen igual o pitjor en l’actualitat. Ha canviat el format perquè, amb l’arribada de l’hivern i el fred, no es pot estar a la plaça de Catalunya. Però els grups locals i les assemblees de barri continuen fent feina, i jo diria que ara són més eficaces que durant el 15-M. Llavors l’espectacularitat era gran, però les accions concretes eren poques. En canvi ara hi ha grups als barris que es manifesten als ambulatoris perquè no es tanquin, que preparen iniciatives legislatives populars, que fan accions perquè determinades persones no siguin desnonades... Tinc la impressió que es treballa bé. Quan el bon temps aparegui, la presència del moviment als carrers tornarà a ser vigent. Tot i així, el 15-M no ha deixat de ser-hi mai: a l’octubre es van fer manifestacions i a primers de febrer 150.000 persones van sortir al carrer sense pràcticament cap convocatòria, i això significa que la gent conserva el mateix esperit.

 

A Espanya, es farà el pas per a establir processos judicials contra els responsables de la banca, la borsa i altres entitats especuladores?

 

És completament urgent. En un altre moment, quan parlava amb els companys acampats del 15-M, ja havia dit que estava bé comptar amb departaments de premsa, d’organització, d’infraestructura i d’intendència, però sobretot calia tenir departaments jurídics. Permet-me que expliqui una anècdota molt bonica, per a il·lustrar la importància de tenir coneixements jurídics. L’estiu passat el president Bush volia viatjar de vacances a Suïssa i un grup de joves de l’ONG Amnistia Internacional van saber aquesta visita i van anar a un jutjat per demanar que detinguessin el senyor Bush si trepitjava territori suís, ja que era un criminal de guerra. Al cap d’alguns dies, i després d’haver-s’ho rumiat, el jutge suís va donar la raó als nois i va reconèixer que efectivament Bush és un criminal de guerra; per tant, si posava un peu a Suïssa, el faria detenir. Resultat: Bush no va anar a fer vacances a Suïssa.

 

El món de la cooperació es ressent per culpa de les polítiques de subvencions, ja que els governs han decidit tancar l’aixeta de diner públic a les ONG. Com s’haurien d’organitzar els moviments socials a partir d’ara?

 

Les ONG havien tingut una època eufòrica a partir de final dels anys vuitanta i durant els anys noranta. Havien comptat amb un suport pressupostari important, que penso que s’hauria de continuar exigint. La crisi no pot ser una excusa per a retallar en cooperació; hi ha moltes altres coses que es poden retallar, començant per la despesa militar o la casa reial. Però, ja que es retalla, una qüestió important és que la cooperació se centri sobretot en la denúncia de les situacions de relació injusta i faci entendre que els grans culpables de la pobresa del tercer món som nosaltres, el nostre comerç injust, les nostres empreses —especialment les multinacionals espanyoles— que van pel món generant misèria a tot arreu i cobrant un deute extern i interessos abusius, tancant la porta a les migracions, venent armes i provocant la guerra. Es tracta d’explicar tot això perquè els ciutadans del nord s’adonin que han de canviar les actituds. Així, les ONG farien molt més que no pas amb altres accions; i, si, a més de denunciar, es poden tirar endavant projectes de cooperació, benvinguts siguin.

 

Quins consells donaria als governants per a superar la crisi?

 

Primer, que frenessin absolutament l’especulació financera, la màxima responsable d’aquesta situació. Es pot fer amb la taxa Tobin, de la qual fa molts anys que es parla i a la qual sembla que algun president comença a prestar atenció.

 

S’hauria de deixar de donar diners a la banca i permetre que la banca caigui, i processar els banquers d’una manera ràpida i eficaç. Algun país —com Islàndia— ho ha fet, però malauradament és l’únic. Al mateix temps, les banques que són ajudades no haurien de quedar en mans privades. S’hauria de crear una banca pública forta amb el suport dels diners que s’han donat per a salvar-les. Subsidiàriament al tema de la banca, és el moment ideal per a potenciar la banca ètica, que sens dubte ha anat creixent en aquests darrers mesos però que encara convindria enfortir.

 

Un altre consell és l’eradicació dels paradisos fiscals i del frau fiscal a casa nostra. La quantitat de diners que les grans fortunes, banques i empreses amaguen en paradisos fiscals és incommensurable. Per tant, amb voluntat política, s’han de començar a denunciar i prohibir les transferències als paradisos fiscals.

 

El problema més greu d’aquesta crisi és la manca d’ocupació. Estic convençut que l’única solució és la distribució del treball existent. Els qui tenen feina podrien renunciar a una petita part del seu treball perquè els qui no en tenen en tinguessin més. Hi ha hagut experiències a França i valdria la pena tirar-ho endavant aquí. De moment, no hi ha voluntat que sigui així, però hauria d’anar en aquesta direcció.

 

Per a mi, aquestes són les reformes més importants tenint en compte un tema de rerefons bàsic: d’aquesta crisi en sortirem més ben o mal parats, però no podem pensar que en sortirem tornant a créixer. Si som mínimament honestos amb el Tercer Món i amb les generacions futures, el creixement s’ha acabat. Què vol dir que cada any haguem de tenir més producte interior brut? Què vol dir que les empreses hagin de vendre més? Per què? No hi ha ni un sol argument que ho justifiqui.

 

 

 

Perfil

Enllaços relacionats