Larry Johnson
El Dr. Larry Johnson és conseller delegat del Consorci dels Nous Mitjans (NMC; New Media
Consortium), grup de més de dos-cents cinquanta col·legis universitaris, universitats, empreses de
tecnologia i museus mundials capdavanters que estan interessats en la intersecció de la nova
tecnologia i l'aprenentatge. El Consorci vol fer de catalitzador per al desenvolupament de noves
aplicacions per a esperonar l'aprenentatge i l'expressió creativa, i els programes i les activitats
de patrocini dissenyats per a estimular la innovació. Un exemple particular d'aquesta activitat són
les vuitanta-cinc illes que l'NMC té a Second Life, on universitats com l'Institut Tecnològic de
Massachusetts (MIT) o la Universitat Oberta de Catalunya fan els primers passos en el món virtual.
El Dr. Larry Johnson és conseller delegat del Consorci dels Nous Mitjans (NMC; New Media
Consortium), grup de més de dos-cents cinquanta col·legis universitaris, universitats, empreses de
tecnologia i museus mundials capdavanters que estan interessats en la intersecció de la nova
tecnologia i l'aprenentatge. El Consorci vol fer de catalitzador per al desenvolupament de noves
aplicacions per a esperonar l'aprenentatge i l'expressió creativa, i els programes i les activitats
de patrocini dissenyats per a estimular la innovació. Un exemple particular d'aquesta activitat són
les vuitanta-cinc illes que l'NMC té a Second Life, on universitats com l'Institut Tecnològic de
Massachusetts (MIT) o la Universitat Oberta de Catalunya fan els primers passos en el món virtual.
L'NMC s'autodescriu com un "explorador" del camp de les noves tecnologies. És realment això?
La manera com ho descric a la meva mare, que sempre em pregunta "Em pots tornar a explicar a què et dediques exactament?", és que som els qui van davant amb els matxets. Som a la jungla de la nova tecnologia i nosaltres obrim camins que altres seguiran!
I normalment segueixen, aquests altres?
Bé, de vegades vénen i construeixen carreteres i ciutats, i de vegades...
No passa res.
Exacte! Però algú ha de ser el primer d'anar-hi i veure què s'hi pot fer i això és el que fem nosaltres. Publiquem un informe cada gener, que se'n diu Horizon Report i que identifica el que pensem que seran les noves tecnologies més prometedores en els pròxims cinc anys. Cada any ressenyem sis coses i n'agafem una i construïm un projecte entorn seu. Fa dos anys va ser Second Life.
Com pot ajudar en l?ensenyament Second Life? Què pot aportar un món virtual que no pugui aportar un món físic?
Tot!
Tant? Vol dir?
Bé, aquest és el propòsit: aportar tot el que no pot aportar un món físic. La majoria de gent, quan es comença a moure per mons virtuals, va a llocs que s'assemblen molt als que habitem cada dia. Però quan Second Life es fa interessant és quan pots anar més enllà. Imagini's una lliçó de física que no s'ensenya en una aula a Second Life, sinó que s'ensenya a escala d'un fotó. Pots jugar amb el sentit d'escala. No hi ha cap raó per a fer les coses a escala nostra en un món virtual.
Així no té sentit construir aules tradicionals.
No. De fet, per a la biologia cel·lular, per què no podem construir una cèl·lula? Per què hem d'ensenyar en una aula quan ho podem fer dins de la mateixa cèl·lula? Avui farem una visita al mitocondri!
Ja hi hem arribat, a aquest punt? Les universitats construeixen aquesta mena d'entorns?
No encara. Normalment, quan en una universitat prenen la decisió de gastar-se diners en un projecte a Second Life, hi entren i fan una rèplica dels seus edificis. Per exemple, nosaltres vam construir el campus del MIT a Second Life, i vam fer la gran cúpula que tothom sap que és el famós edifici principal del MIT.
És una manera de dir "Ja som aquí".
Sí: això és el MIT! Però l'illa és gran: fa 256 per 256 metres virtuals i hem posat l'edifici en un racó. Vam deixar la resta de l'illa per a fer-hi experiments. La van dividir en dotze trossos diferents, cada un per a una classe o un professor diferent. El MIT és una escola d'enginyeria; per tant, tots els projectes són d'enginyeria. Un és un exemple sobre com els espais per a viure-hi podrien créixer orgànicament.
Vol dir créixer com les plantes?
Això mateix: orgànicament. Experimenten amb un model d'enginyeria ben interessant. Per descomptat, això no ho pots fer en un món físic.
Segur que és més fàcil fer-ho a Second Life.
La gent pot dir: "Per quina raó ho haurien de fer?". La raó és que pots fer servir el mateix tipus d?algorismes per a imitar processos socials. I, així, es podria visualitzar com un hàbitat orgànic, però també es podria aplicar en altres contextos socials. Posaré un altre exemple de com Second Life pot ajudar en l?ensenyament. Com deu saber, un dels problemes de la nostra societat és que la gent musulmana actualment passa moments difícils als EUA.
És veritat.
La Universitat Johnson i Wales va dur a terme un projecte per a construir una Casablanca virtual. L'objectiu era exhibir la vida islàmica de cada dia d?una manera que t'hi poguessis immergir, experimentar-la i veure coses que no veus mai a la televisió o als diaris. Van construir el mercat i els punts principals de la ciutat i la van omplir amb moltes experiències que miraven de fer ressaltar la cultura islàmica d'una manera positiva. Va ser un projecte molt bonic.
Aquests projectes ja funcionen ara, però quines coses veurem d'aquí a, posem-hi, deu o quinze anys?
Bé, les targetes gràfiques seran molt millors, el mateix programari serà molt millor, de manera que aquests mons virtuals es tornaran molt i molt realistes. Penso que abans, potser d'aquí a cinc anys, debatrem fins a quin grau de realisme hauria d?arribar. Hauria de ser molt i molt real o s'hauria d'aturar una mica abans d'arribar a ser com la realitat?
Em sembla que no l'acabo d'entendre: no ho volem com més real millor?
Hi ha una pel·lícula, on sortia Tom Hanks, sobre un tren... No recordo com se'n deia. La va fer Pixar i era una pel·lícula d'animació extremament realista...
Es deu referir a Polar Express.
Sí! Va rebre moltes crítiques perquè era tan real que feia por. Era "gairebé" real, però només "gairebé". Hi va haver un debat sobre això, i penso que és un debat vàlid: quin grau de realitat han de tenir els nostres llocs virtuals? M'agradaria veure coses que reflectissin coses com ho fa aquesta taula, llum que tingués els efectes que té la llum de veritat, lleis físiques que actuessin com ho fan realment...
Però així podria voler eliminar la gravetat...
Bé, això ja es pot fer ara a Second Life. Durant la major part del temps a Second Life no hi ha gravetat i per això pots volar i posar les coses on vulguis. I això encara es podrà millorar molt aviat amb el nou motor de física. Però, tornant a la seva pregunta, passarà una cosa en particular que serà molt atractiva: l'aparició de formes artístiques que no existeixen enlloc més.
Art virtual.
Hi ha una comunitat artística fantàstica a Second Life que l'NMC ha fet per manera de conèixer. Tenim un museu i una illa dedicats completament a l'art i organitzem molts esdeveniments amb els artistes a Second Life. I la raó per la qual ho fem és perquè estic convençut que aquí és on hi ha la innovació. Aquesta gent és molt activa. I això em dóna moltes esperances per a plataformes com Second Life.
Em pot recomanar una peça d'art que pugui anar a veure?
Podria començar per Full Immersion, que és un experiment d'un artista que es diu Dan Coyote. La idea és la següent: què passaria si agafessis tot el volum d'una illa i el fessis servir per a crear una peça artística que omplís aquest volum: 256 per 256 per 740 metres virtuals. És enorme! És una peça d'art que et respon quan t'hi mous per dins. Quan navegues pel seu espai, en realitat, veus la peça. No havia vist mai res semblant.
Hi ha usuaris que es queixen que entrar a Second Life és massa difícil.
Sí, i és una qüestió que m'ha preocupat durant tot el temps que he estat a Second Life. Quan vam arribar, fa dos anys, la primera cosa que vam fer va ser escriure una guia. Ara hem dissenyat una experiència orientativa completament nova: una illa que sembla San Francisco en què hi ha quatre nivells d'orientació. En el primer nivell, pots obrir el compte, abaixar el programari i fer-lo funcionar en deu minuts. Llavors pots anar al Mission District de San Francisco i aprendre més coses: com es poden fer accions avançades, com es pot fer una veu, com es pot construir, com es poden modificar textures... O pots anar a Fisherman's Wharf per a aprendre sobre la cultura de Second Life. I, si vols experimentar les possibilitats educatives a Second Life, pots anar pel pont Golden Gate cap a la Universitat de Berkeley.
Quina reacció tenen habitualment les universitats tradicionals quan els presenten Second Life?
Penso que és com amb qualsevol nova tecnologia. Hi ha gent que hi està interessada i d?altra que és escèptica. El que m'interessa és el temps que triguen els que són escèptics a estar-hi interessats. Llavors és quan pots dir si tens una cosa prou interessant.
Un altre paràmetre seria quant triguen les persones interessades a tornar-se escèptiques...
Ha, ha, ha! Suposo que d'aquests també n'hi ha! Mai no he cregut que tingués cap sentit forçar la gent a acceptar coses: la gent arriba a les seves pròpies conclusions sobre si una cosa és útil o no. Així, doncs, ens vam centrar a demostrar de quina manera Second Life pot ser útil. No ens interessa plantejar-ho com una cosa que és útil per a tothom, perquè probablement no ho és. Però és útil per a algunes coses, i una de les raons per les quals és útil és que aquests espais són globals. L'única raó per què sec aquí parlant amb vostè és perquè vaig conèixer algú de la UOC a Second Life.
De debò?
Sí! I tenim amics arreu del món! Ahir a la nit parlava a Second Life amb gent dels Estats Units i Austràlia. M'ha passat molt sovint que conec algú en un context educatiu a Second Life i llavors en la vida real. És una eina en xarxa fantàstica que em permet estar en contacte amb gent de tot el món de maneres que abans mai no haurien estat possibles. I quan ens veiem a Second Life és com si estiguéssim junts! Així, doncs, quan m'organitzo el dia ja compto entrar a Second Life una estona per a poder mantenir el contacte amb aquests col·legues amb qui treballo per tot el món.
Contacte de premsa
-
Redacció