"Europa no és un club cristià; és una realitat molt més heterogènia"

En el marc de la trobada presencial de la UOC, l’antropòleg Jordi Moreras va oferir una conferència sobre les vies per a examinar la identitat musulmana dins el context europeu. L’expert assegura que aquest és un objecte d’estudi que, igual que la identitat europea mateixa, està en contínua transformació, és inabastable des d’una sola perspectiva i genera un debat amb més interrogants que no pas respostes.

En el marc de la trobada presencial de la UOC, l’antropòleg Jordi Moreras va oferir una conferència sobre les vies per a examinar la identitat musulmana dins el context europeu. L’expert assegura que aquest és un objecte d’estudi que, igual que la identitat europea mateixa, està en contínua transformació, és inabastable des d’una sola perspectiva i genera un debat amb més interrogants que no pas respostes.

Tinc la sensació que el fet de demanar una sèrie de contractes de coneixement sobre la societat d’acollida s'hauria de limitar, simplement, a tenir les competències lingüístiques adequades; en tot cas, a la voluntat d'accedir a l’aprenentatge de la llengua, per a millorar la interacció i, per tant, la integració. Preguntar quins van ser els fets del 1714 o qui va ser Guifré el Pilós és comparable a preguntar-ho a la nostra pròpia gent, començant pels adolescents, ja que ens adonaríem que no hi ha gaires persones que coneguin aquest tipus de dades. Segurament aquestes declaracions s’han de llegir en context electoral o preelectoral i amb la voluntat d’aixecar suspicàcies davant l’opinió pública. Penso que la relació que ha mantingut el Govern espanyol amb l’Església catòlica ha tingut alguns moments de conflicte per l’exposició d’una sèrie d’arguments o motius contradictoris amb la fe catòlica, però això no treu el fet que ja tocava reconèixer l’evidència d’altres cultes religiosos al país. El necessari reconeixement d’aquest pluralisme no passa perquè a uns senyors se’ls permeti fer algunes coses que no es permeten a uns altres. El model de relació entre l’Estat i la religió catòlica s’ha mantingut i es continuarà mantenint. Convé fugir d’aquests arguments tan provocatius que només volen generar malestar. És un tema delicat. Les referències culturals que provenen d’aquestes tradicions religioses haurien de tenir algun esment, però no les moralitats concretes que provenen d’un determinat culte religiós; això, significaria una manera de legitimar la preeminència de determinats cultes respecte d’altres. Penso que és un error. Em sembla que es planteja des d’una perspectiva incorrecta de l’herència històrica per a evitar que altres tradicions, que no són la catòlica, hi siguin presents. És un error de perspectiva haver d’incloure referències doctrinals. És molt més acurat parlar de cultures i d’aquestes aportacions religioses en forma de cultura. Des d’aquesta òptica, l’islam també hi seria present, i també altres tradicions d’origen oriental. Europa no és un club cristià; és una realitat molt més heterogènia. Hem de fer sàtira tant dels creients religiosos com dels que no són creients o ho són de partits polítics, d’equips de futbol... Ens hem de riure de les persones i de les seves conviccions perquè, en definitiva, forma part de la interacció entre persones. El tema dels símbols és una altra qüestió. En concret, sobre les caricatures, penso que els radicalismes en van fer ús. Hi va haver un malentès entorn de la llibertat d’expressió a l’hora de poder reivindicar una identitat reactiva. No és justificable que una sèrie de persones s’hagin sentit prou ofeses per a voler assassinar-ne una altra que ha expressat una opinió contrària a la seva. Ha de ser així en l'àmbit mundial, però especialment en el cas concret del continent europeu. Hi ha un dret de llibertat d’expressió que ha de ser fonamental, però que també comporta un criteri de responsabilitat. Vaig veure les caricatures i penso que algunes podien tenir una determinada lectura satírica, però altres eren molt mal pensades. En tot cas, necessitem un exercici de llibertat d’expressió coherent. Aquest debat es va generar molt des del cor i no pas des del cap, amb una voluntat de sentir-se ofesos i no d’exigir el dret de llibertat amb responsabilitat per a ambdues parts. Penso que hem perdut una oportunitat important en aquest sentit. Si ho plantegessin a la Najat, diria que no. Jo conec la Najat personalment des de fa molts anys; és una bona amiga i l’admiro molt pel que és —una escriptora catalana—, no pas perquè hagi fet un trajecte d’immigració i integració amb èxit. Per una altra banda, ella mai no ha portat la bandera de la integració. Ella és una bona escriptora catalana: això és el més important per a tots.