«Els educadors han de considerar l'alumne com a individu»

No! Per què ho hauria de ser? Els nois immigrants són nois normals, que als seus països van a escoles normals. L'únic que a l'escola pot produir friccions o una cosa semblant són els nois que arriben a l'aula a la pubertat, amb prou feines escolaritzats i amb un ideal de vida que passa per treballar. Per exemple, parlem dels marroquins de catorze anys que arriben als baixos d'un camió per buscar-se la vida, els agafa la policia i els envia a una escola. Ells no ho volen i no ho entenen. Però aquest grup és una minoria. Aquesta relació no és explosiva... Millor encara! Les famílies immigrants i els seus alumnes tenen més expectatives, més interès i estan més motivats per a aprendre. El sistema d'ensenyament és un dels subsistemes socials en què els processos d'immigració produeixen menys tensions. Abans en el món de la feina, per exemple, no hi havia problemes. Però amb l'arribada de la crisi ja no ho podem afirmar: les coses es van complicant. Ara hi ha tensions molt fortes. Per què l'escola pateix menys? D'una banda, perquè posseeix amplis mitjans. D'un temps ençà, a Espanya hem viscut un descens de la natalitat, cosa que ens ha portat a tenir menys alumnes a les classes. Tanmateix, el pressupost s'ha multiplicat per quatre en els últims trenta anys. Als centres escolars regeix l'economia de club: una vegada fetes les instal·lacions, ja queden per a cent o per a dos-cents. Però, a més, l'escola pateix menys perquè hi ha consens sobre què s'ha de fer amb aquests alumnes immigrants –ensenyar-los– i ells també saben què han de fer en aquest entorn –aprendre–. El que ha succeït és que hem passat de tenir vint alumnes per aula a tenir-ne vint-i-dos. Lògicament, si ho demanes a un professor, ell s'estima més deu o vint alumnes a classe, però... en podria tenir fins a quaranta! El professor espanyol no estava ni preparat ni format. Però... no hi podia estar abans que vinguessin els estudiants estrangers! S'han de formar per ells mateixos. No hi ha una formació específica per a rebre immigrants. Què havien d'aprendre? Potser llengües estrangeres? N'hi ha moltes i diferents! Formar-se en costums? Però si la varietat és molt àmplia! La immigració no és un problema i, des del meu punt de vista, no és un repte com a tal, però és clar que comporta feina extra per als professors. En una classe ara hi ha més alumnes que tenen una llengua familiar diferent de la llengua de l'aula. De manera que, abans que física o química, aquests estudiants han d'aprendre una cosa: la llengua vehicular de l'ensenyament. O sigui que els trets dels quals depèn que siguin més difícils que els altres estudiants o no són la llengua, el nivell de coneixements que tenen quan ingressen a escola i la distància entre els costums de casa seva i de l'escola. Des del punt de vista de l'alumne no hi ha problema. Ell és feliç d'aprendre! Aquesta llengua li permet desenvolupar-se, fer amics, treballar en el futur... A més, és una matèria en què sempre té èxit perquè sempre ho acaba aconseguint. Quant de temps hi ha de dedicar? Si arriba al principi del procés d'escolarització, gairebé gens. Si té deu o dotze anys quan s'incorpora a la nova realitat, l'aprendrà en sis mesos per llunyana que sigui. Encara que seria bo recordar que pràcticament el 50% d'aquests alumnes immigrants vénen de l'Amèrica Llatina i, per tant, comparteixen idioma. Les necessitats específiques per llengua, com les de retard escolar per un sistema diferent, es tenen una vegada, en el moment de la incorporació. Però no oblidem que el sistema espanyol i encara més el català estan entre els millors del món, tant en termes de resultats (aprenentatge) com de processos (mètodes d'ensenyament, llibertat d'elecció...). Hi ha algun país del qual podem aprendre alguna cosa. Però això passa a tots els països! No s'ha de sobrecarregar el professor, per descomptat. A l'aula ordinària hi han d'arribar estudiants ordinaris; per tant, estudiants que parlen la llengua vehicular de les classes. Què s'ha de fer? Activitats extraordinàries, buscar espais... A Catalunya es van posar en marxa aules de benvinguda. No crec que aquest alumne que ha abandonat el seu país, la seva gent... es traumatitzi per estar tres mesos en unes aules a part si se li donen espais com els esbarjos o les excursions per a compartir-los amb els alumnes nadius. Hi ha moltes possibilitats, però és important recordar que l'alumne immigrant no té necessitats educatives especials sinó necessitats educatives normals. No forma part d'aquesta categoria. Per què? Aquestes característiques, aquestes condicions que presenta no són per causes psicològiques o fisiològiques. Els seus problemes són transitoris i sabem com els hem de tractar. Immigrant i estranger no són conceptes o categories educatives. És un fenomen real: vénen alumnes de fora que pertorben el ritme de les aules. O sigui que no parlem dels alumnes sinó dels seus efectes. Les seves característiques són variades però no són diferents dels alumnes nadius. Aquí també es troben aquestes característiques: tot el que diferencia un immigrant també pot diferenciar un nadiu. Que hi ha immigrants que arriben amb retard acadèmic? Aquí també! Que són infants o joves que canvien molt de ciutat i arriben a deshora? També hi ha famílies espanyoles que s'incorporen a meitat de curs! Cal tractar-los com a casos individuals. L'alumne, els educadors l'han de considerar individu. L'alumne immigrant s'ha de tractar com a espanyol i no donar importància específica a aquest fet. Cal diferenciar l'impacte sobre el seu aprenentatge de l'impacte sobre la seva educació. Quant a l'aprenentatge, si el professor té feina extra com ja hem comentat i no té més mitjans al seu abast, és clar que aquest fenomen influeix en el nivell de la classe. Però només una mica i momentàniament. No oblidem que només arriben una vegada i, quan ja s'han adaptat, el fet que siguin immigrants no hi continua influint. La veritat? Baixa el nivell dels alumnes d'una manera imperceptible. És més, segons les dades de l'informe PISA 2006 que he analitzat, i és el més complet sobre aquests temes, el seu efecte és dubtosíssim. No és segur que sigui real. Aquesta baixada de nivell que s'observa es pot deure al fet que els alumnes nadius amb més capacitat –no pas amb el millor nivell econòmic com pensen molts– abandonen els centres quan arriben els immigrants o potser es deu a l'efecte selecció: els immigrants trien centres en els quals els alumnes nadius ja són pitjors, de nivell més baix. Per tant, els estudiants immigrants fan baixar la mitjana o el nivell de l'escola, però no pas el dels estudiants nadius individualment. Les dades d'aquest informe també demostren que, malgrat el que pensàvem, els immigrants no tenen un nivell socioeconòmic més baix que els nadius. Passa igual amb la formació dels pares: és molt semblant. Els efectes no es deuen al fet que les seves condicions siguin més baixes; almenys a Espanya. Els immigrants es concentren igual, siguin d'un nivell socioeconòmic baix o no. No fan baixar el nivell ni per pobres ni per incultes. Proporciona l'oportunitat de veure gent que abans només veies a la televisió. I ja ho sabem: no és igual veure el mar a la TV que banyar-s'hi. No té comparació sentir anglès al cinema o escoltar un company que el parla. No és igual saber que hi ha xinesos a Espanya que veure'ls a la teva classe o haver sentit que els musulmans no mengen porc que comprovar-ho al menjador de la teva escola. En aquest cas, pots aprendre com s'aplica la prohibició i com se salta... quan el pare del teu company musulmà pren una cerveseta. Descobreixes molt de les relacions, dels costums i veus que tu també ets una mica estrany en algunes coses. El nostre dia sagrat és el diumenge, però per a altres persones és el dissabte. Quina diferència hi ha entre l'un i l'altre? Si obres la finestra al matí, veuràs el mateix cel. Coneixes valors com la tolerància o la relativització de la pròpia cultura. Però també cal anar amb compte a les classes: no instrumentalitzem els immigrants com a recurs educatiu. No seria gaire ètic. L'ideal no és un currículum multicultural ni intercultural sinó un currículum universal amb adaptació local. La concentració és un fenomen poc extens, com demostren una altra vegada les dades. De fet, afecta més els mateixos immigrants que no pas els nadius. Per exemple, a Espanya només un 6% d'escoles tenen un 20% d'immigrants a les aules; un 3%, en tenen un 30%, i un 1,2%, en tenen un 40%. Quan parlem d'entre un 20% i un 30% de concentració significa que en aquestes aules hi ha entre tres i cinc alumnes immigrants. En l'àmbit català aquest percentatge és una mica més alt: un 13% de centres tenen un 20% d'alumnes immigrants; un 3% en tenen un 30%, i un 1,4% en tenen un 40%. En canvi, en el cas dels immigrants, sí que els afecta la concentració: el 40% dels estudiants d'aquest col·lectiu van a classes amb un 20% de concentració; un 30% hi van amb un 25%, i un 15% assisteixen a aules amb un 40% d'immigrants. A Espanya no es detecten centres privats amb més de 40% d'estrangers. Això significa que hem passat de vint a vint-i-dos alumnes a les aules. Els col·legis estaven a punt de tancar i gràcies als immigrants no tanquen. Aquesta situació, per tant, és un problema de certs centres i no del sistema educatiu. Es concentren principalment en centres públics, a les grans urbs lleugerament. Concretament, en alguns de públics, però tampoc a tots. O sigui que cal dotar de més mitjans els centres que acullen més immigrants. Atenció! No tots els públics... però insisteixo que no són un problema; són un feina extra per als professors: potser es necessiten accions extraordinàries, que els professors s'entenguin amb ells i que els facin entendre. Si l'efecte de la concentració és important sobre el nivell de l'alumne, no ha d'importar si el centre és públic o privat. Cal dotar de mesures. Si no és important, com sembla per les dades, cal evitar la creença que ho és; no crear falses alarmes. Per als immigrants la concentració no és dolenta. Ells, per raons de logística familiar o de sentir-se acompanyats, prefereixen anar junts a l'escola. Jo penso que la primera funció de l'escola és ensenyar-los. O sigui que, si sobre el seu aprenentatge no té efectes remarcables, no cal preocupar-se. Per a mi és un error anteposar l'educació a l'aprenentatge. Evidentment, sense que l'alumne es frustri. Cal tenir clara una cosa: les friccions són amb la família, no pas amb els alumnes. L'infant de cinc anys no és portador de cap cultura. Mentre són petits, en matèria de costums s'adapten fàcilment. Segurament un no s'ha d'adaptar i són ells els qui s'adapten fàcilment. Són esponges que poden absorbir-ho tot: la cultura de la família i la de l'escola, i viure-les sense problemes a cada espai. El procés és més delicat quan són adolescents: estan construint la seva pròpia identitat i poden fer-ho contra el sistema. Com molts adolescents! Insisteixo: estic convençut que el problema és entre famílies i comunitats. El límit? L'acord polític. Tampoc no hi ha tants elements problemàtics: solen fer referència a costums relatius al sexe o al matrimoni; costums sancionats per la religió. Per exemple, el problema que sempre sorgeix és el del vel. Per què? Perquè hi ha una comunitat prou forta i cohesionada per a demanar el seu espai en l'àmbit públic. Recordo un cas en un col·legi de monges de Madrid: una alumna volia anar a classe amb vel. Problema? Cap: les monges ho van acceptar. Igual que elles van amb hàbit... Si es posa una burka, potser sí que tindrem dificultats, però per qüestions pragmàtiques: les forces de seguretat no la deixaran anar així. És una qüestió de disputa política, de poder entre comunitats. Però també té a veure amb l'actitud d'alguns professors, que posen límits a la vestimenta dels alumnes als centres. Prohibit anar amb gorra. Per què? Per prejudici: ens han ensenyat que descobrir-se és senyal de respecte. Es tracta d'establir acords. Però no crec que estiguem en aquest estadi encara a Espanya. Aquestes situacions només es donaran quan aquí hi hagi comunitats poderoses i amb ambició política, que reclamin el seu espai. Segons PISA 2006, no sempre hi ha diferències entre nadius i immigrants; quan n'hi ha són de magnitud molt variable i hi ha fins i tot països en què la diferència és a favor dels immigrants. Dels cinquanta-cinc països participants en aquest informe, només en vint-i-tres la immigració té efectes igual depriments sobre el rendiment del sistema educatiu que a Espanya. I la major part d'aquests països són europeus i de l'Europa occidental. Però el que cal veure és que el seu nivell és molt semblant al dels alumnes dels seus països d'origen. Els turcs d'Alemanya, d'Àustria o de Luxemburg tenen un nivell semblant. I, si ho comparen amb els escolars de Turquia, també.