«Entenc que moltes dones s'hagin cansat de lluitar, de ser superdones»

El principal és donar més projecció a l'ICD com a institució pública. Dins d'aquest objectiu global s'hi inclouen tres prioritats. Una és lluitar contra la violència masclista, amb les eines que ja fa anys que funcionen i, si cal, revisar-les. Una altra consisteix a recuperar el talent femení que es perd en el món del treball, impulsant canvis en la cultura d'empresa i en el camp social. La tercera és incidir en l'educació, tant reglada com general, perquè és en l'educació on es gesta la violència masclista i la discriminació de les dones.

Jo penso que sí que s'avança. Però hi ha molts tabús encara: la dona que és víctima de la violència masclista dins la llar, ho amaga. Si ho fa públic, és doblement victimitzada. Ara bé, els recursos no seran eficients al 100% fins que no hi hagi cap dona assassinada o amb lesions.

D'una banda, hi ha una sèrie de projectes engegats des de la darrera legislatura per la Conselleria d'Empresa i Ocupació (abans, de Treball); de l'altra, hem de buscar complicitats amb agents socials, com les cambres de comerç, les associacions d'empresàries, d'altes directives..., que ja hi treballen. L'objectiu és derrocar els obstacles amb què es troben les dones en el món del treball i facilitar-los el camí. I, és clar, cal un canvi de mentalitat de tota la societat.

Exacte; perquè, si és un repte exclusivament femení, és una falsa conciliació, i llavors tindrem una falsa igualtat. Actualment els homes tenen dos temps, el del lleure i el de la feina, mentre que les dones tenim tots els altres temps: el de la cura, el de la família, etc. Hem d'aconseguir posar en l'agenda pública que aquestes responsabilitats són tant de dones com d'homes i, des d'aquí, caminar cap a la conciliació.

A vegades n'hi hauria prou que complissin la llei. Moltes empreses fan la trampa de canviar el nom dels càrrecs per pagar un sou inferior a una dona que fa la mateixa feina que un seu company. Cal que les dones denunciïn aquestes situacions i, al mateix temps, hem de posar eines perquè no siguin objecte de represàlies a l'empresa.

Sí, i és obvi que no es tracta d'un problema de capacitat sinó de confiança. Sovint no es té en compte el talent femení de l'empresa i altres vegades la dona renuncia a aquests càrrecs perquè ha de tenir cura dels fills, de gent gran...

Tenir les mateixes oportunitats vol dir que els homes assumeixin una responsabilitat que ara no assumeixen. Entenc que moltes dones s'hagin cansat de lluitar... de ser superdones.

El canvi de mentalitat també l'hem de fer nosaltres. Tenim una càrrega moral important perquè som responsables de massa coses. Hi ajudaria que els homes assumissin responsabilitats en l'àmbit privat i familiar, però també els ho hem de deixar fer, cosa que a vegades no fem. És responsabilitat de tots i totes.

És possible que tinguin la sensació que ja és tot fet. El que veiem avui als instituts de secundària hauria de ser un toc d'alerta important. Les noies reprodueixen el rol de sotmetiment, han perdut l'actitud combativa i reivindicativa... I és que les sèries de televisió i els mitjans de comunicació reprodueixen aquests rols. I potser també les seves famílies.

Estic tan connectada... Ja no vull connectar-me a res més! No l'actualitzo des de fa un mes perquè tinc una nova responsabilitat política, i el blog era principalment enfocat a la vida municipal i a qüestions personals. Però aviat tornarà a estar en marxa. Per a mi ha estat una eina molt útil en la política municipal, i també ho ha estat per a la ciutadania. A més de ser una gran eina en el camp polític, m'ha permès esplaiar-me: tinc una necessitat endèmica d'escriure. Sí, hi sóc molt activa, tinc gairebé nou-cents contactes. L'utilitzo com a eina de comunicació personal i també política. El que jo faig és una mica perillós, em sembla... Molta gent se m'adreça per Facebook per fer-me peticions, comentaris, crítiques... Quan m'hi connecto puc arribar a passar-hi molta estona. No, ho considero positiu. El que no s'ha de fer és encetar un debat per Facebook, perquè es fa molt difícil de controlar. Tampoc no considero correcte fer gestió pública amb aquesta xarxa, tot i que hi ha gent que es dedica a la política que ho fa. El Facebook pot ser una eina, però no ha de ser una plataforma del govern, ni de l'oposició. Ara hem obert el compte de Twitter de l'Institut Català de les Dones, però no en tinc un de personal perquè tinc por de no poder arribar a tot. És una eina molt bona, però penso que amb Facebook queden cobertes les seves funcions. Tinc una Blackberry, amb la qual consulto el correu de l'ICD i el de l'Ajuntament de Castellar del Vallès, on seré regidora fins al 22 de maig, quan se celebrin eleccions municipals. I acabo de descobrir el Whatsapp, que és fantàstic! M'interessa tot el que puc fer servir, però no hi tinc cap interès més enllà de ser-ne usuària. La tecnologia fa la vida més fàcil a les dones perquè permet tenir les eines de treball allà on siguis. Som un munt les dones que responem trucades de feina o missatges mentre som al CAP, al supermercat... Estar-se hores i hores al despatx és una cosa molt masculina, però les dones, a més de treballar, hem de fer tota la resta. N'estic encantada, i ho recomano a tothom. El millor de tot és que puc fer una carrera, tot i els horaris i el ritme de vida que tinc. Penso que això respon al model de la UOC. Vaig acabar la primera carrera, Filologia Semítica, el 1994. No tenia ni ordinador. D'allò a poder fer la carrera com la faig amb la UOC hi ha un avenç importantíssim. De les 6 a les 8 del matí. Després tinc mitja hora per a fer de mare... També m'hi dedico a la nit, quan tothom dorm, i tots els caps de setmana. Tot el que haig de fer de la UOC ho tinc apuntat a l'agenda de treball. Sí, i tant! Tinc clar que m'agradaria escriure sobre la meva generació (ara he fet quaranta anys). Hem accedit a l'ensenyament sense cap problema, però hem tingut impediments per a desenvolupar-nos professionalment. En aquesta generació hi ha dones que han vist molt clar quin era el camí cap al progrés personal; en canvi, n'hi ha d'altres, amigues personals, per exemple, que han seguit els estereotips de les dones tradicionals... No tenen cap aspiració.

Però no tinc gens de pressa. Sempre he pensat que hi ha un temps per a escriure, però que primer s'ha de viure. Montserrat Roig deia que una dona no havia d'escriure fins a quaranta anys. A partir d'aleshores sí, perquè ja ningú no et mira i pots començar a mirar tu La dona trencada, de Simone de Beauvoir. Abans he llegit, i m'ha agradat moltíssim, Sunset Park, de Paul Auster. També m'ha encantat L'art de viure, de Sapienza Goliarda. La meva autora de capçalera és Mercè Rodoreda: cada any llegeixo, com un ritual, La plaça del Diamant. M'interessa gairebé tot, excepte les bones històries que estan mal escrites. M'hi resisteixo. És una cosa romàntica, m'agrada l'olor dels llibres... No vull ni provar-ho, de moment.