«A Corea del Sud, més del 50% dels cursos fan servir TIC»

Vaig conèixer un dels responsables de l'eLearn Center a Corea, el Dr. Albert Sangrà, que em va demanar que vingués a Barcelona a parlar de les oportunitats de recerca en aprenentatge virtual. Així, doncs, el propòsit principal de la meva estada és compartir la meva experiència en aquest camp i mirar d'explorar idees per a col·laboracions futures. En primer lloc, a Barcelona m'hi sento com a casa. Sóc una coreana que treballa al Japó. Així com els japonesos són més aviat callats i tranquils, les persones de Corea i de l'Estat espanyol semblen més obertes i els agrada parlar amb altra gent. En segon lloc, després de conèixer el personal de la UOC i de conèixer el seu treball, m'he adonat que són molt entusiastes pel que fa a l'aprenentatge virtual. En comparació amb els amics i companys japonesos, els membres de la UOC utilitzen la tecnologia d'una manera més entusiasta en l'ensenyament. Per descomptat, la situació aquí és diferent. La UOC és una universitat en línia. Malgrat això, trobo que els investigadors de la UOC són molt seriosos pel que fa a la seva recerca en l'aprenentatge virtual i contínuament plantegen una pregunta important: «Com puc utilitzar la tecnologia per a l'ensenyament superior?». Cerquen la millora i la implicació en l'aprenentatge virtual. Estic molt impressionada amb l'actitud i l'expertesa dels investigadors. Els vaig dir que algun dels seus projectes és únic al món. No recordo cap altre centre de recerca vinculat a universitats obertes amb tants membres, i tan experimentats, de personal implicat en la recerca i la formació en aprenentatge virtual. Les indústries de l'aprenentatge virtual donen una oportunitat als estudiants adults, que, si no hi fos, no podrien estudiar. Aquest és l'avantatge principal. D'altra banda, quan et matricules en una universitat virtual com a estudiant en línia, has de desenvolupar unes certes destreses per a utilitzar la tecnologia d'una manera efectiva per a estudiar, cosa que és una eina bàsica per a viure en aquesta societat en xarxa basada en el coneixement. L'ús de la tecnologia per a l'aprenentatge al llarg de la vida s'ha convertit en una destresa de supervivència. A més, proporcionant un accés a l'ensenyament superior, l'aprenentatge virtual et millora l'alfabetització digital i les destreses d'aprenentatge al llarg de la vida. Aquest fet és molt important, ja que les persones canvien de feina més d'onze o dotze vegades durant la seva vida laboral (segons l'informe de l'OCDE), i cada vegada que canvies de carrera t'has de posar al dia. L'alfabetització digital i les destreses d'aprenentatge al llarg de la vida que has adquirit per mitjà de l'aprenentatge virtual són essencials per a posar-te al dia contínuament. Així mateix, les proves de recerca mostren que l'ús d'aprenentatge virtual o de la tecnologia en l'ensenyament pot fer millorar la qualitat de l'ensenyament i l'aprenentatge. Com es pot imaginar, un bon disseny d'aprenentatge virtual que fomenti interaccions, no pas la tecnologia, és la clau per a la millora de la qualitat. Els que surten de la meva recerca en el context asiàtic. Allà l'ensenyament presencial sempre s'ha valorat molt, mentre que hi ha persones que pensen que l'aprenentatge virtual és una opció secundària o d'una qualitat més baixa comparat amb les opcions presencials. Així, vaig voler descobrir què significa qualitat per a les institucions que proporcionen ensenyament, per al públic en general i per als estudiants. Em preguntava de quina manera cada un d'aquests grups percep la qualitat de l'ensenyament virtual. Al mateix temps, estava interessada en la millora de l'ensenyament virtual i el nostre sistema d'ensenyament, que combina els mètodes presencials amb els d'aprenentatge virtual i en la manera de produir i lliurar ensenyament de qualitat. Finalment, volia saber què han fet els governs per a ajudar a assegurar i millorar la qualitat de l'aprenentatge virtual. No puc dir que només hi hagi una visió. En realitat, hi ha diverses visions de l'aprenentatge virtual o de la seva qualitat. A països com Singapur, Hong Kong o Corea, l'aprenentatge virtual ja no és una cosa nova: és part de l'aprenentatge, part de l'ensenyament. No és una manera secundària d'aprendre: pots triar entre estudis presencials i virtuals segons el teu estil d'aprenentatge i altres condicions ambientals. Per exemple, a Corea del Sud, més del 50% dels cursos d'ensenyament superior fan servir TIC, i ara, el 2011, hi ha dinou universitats en línia. Hem de recordar que l'ensenyament presencial no garanteix la qualitat de l'ensenyament. Hi ha universitats tradicionals que potser tenen programes de qualitat baixa, ja que no sabem què passa dins de les aules. En canvi, l'aprenentatge virtual és obert: les persones poden veure què hi passa, els estudiants parlen. Per aquesta raó la qualitat de l'aprenentatge virtual es debat més obertament. Una altra visió és la que té l'Índia. Aquest país ha utilitzat l'ensenyament a distància des de fa molt de temps, de manera que milions de persones ja han estudiat així. Tanmateix, el govern indi encara no reconeix graus obtinguts per mitjà de l'aprenentatge obert i a distància en diversos camps. Malgrat aquesta situació, més i més països ?com Malàisia i Indonèsia? saben que el problema no és l'aprenentatge virtual o l'ús de la tecnologia per ell mateix, sinó el disseny pobre i el suport escàs. Aquests països desenvolupen un sistema que avalua la qualitat dels aspectes de disseny i suport de l'aprenentatge virtual. Desgraciadament, a països com Mongòlia, Cambodja, Laos i el Vietnam no han començat a establir aquests sistemes d'assegurament de qualitat per a l'aprenentatge virtual. La percepció de les persones canviarà gradualment perquè l'aprenentatge virtual es converteix en part de la teva vida. Has de posar-te al dia i estudiar contínuament. Pots cercar informació a internet i aprendre de diversos llocs web tu mateix. A mesura que hi hagi més gent que s'impliqui en l'aprenentatge basat en la tecnologia, penso que la visió negativa envers l'aprenentatge virtual anirà desapareixent. Suposo que no és per una única raó. Potser hi ha diversos factors. Històricament la gent de Corea ha perseguit la igualtat i la llibertat. Les dones volen ser iguals que els homes i per aquesta raó el nostre govern va establir un ministeri d'Igualtat de Gènere. Reconèixer la igualtat de gènere en diversos sectors, incloent-hi el de l'ensenyament, és una qüestió molt important per a la nostra nació. A més, els pares d'avui dia volen que els seus fills estudiïn, independentment del sexe que tinguin. L'ensenyament ha estat un valor primari per a la majoria de les famílies. Encara que no tinguin diners, enviaran els seus fills a la universitat. Penso que això canvia, però les dones encara han d'afrontar dificultats addicionals, com ara les obligacions familiars. A Corea, si es fixa en els polítics, molts són homes. També hi ha dones professores a l'escola primària, però als instituts i les universitats hi trobarà més professors homes. Amb tot, les dones cada cop són més actives i les condicions polítiques i socials per a fomentar la igualtat de gènere van millorant. Vaig quedar molt sorpresa quan vaig anar a un congrés acadèmic al Japó: hi havia molt poques participants dones i només una al comitè executiu. Considero que la societat japonesa està més masculinitzada si la comparem amb les seves homòlogues occidentals i d'altres països asiàtics. Vaig veure unes quantes dones japoneses que van deixar la feina a temps complet per tenir cura dels fills. Però aquesta situació millora a mesura que la generació següent va entrant activament al mercat laboral. Tot i que és una universitat tradicional, als nostres estudiants sembla que els agrada fer servir la tecnologia. Combinen diverses tecnologies amb aprenentatge i reunions presencials. Ara aquesta institució utilitza TIC per a proporcionar experiències internacionals de més abast als seus estudiants. Fem servir sistemes de videoconferència, xats i altres tipus de mitjans socials per a contactar amb acadèmics estrangers.