«Internet ofereix la possibilitat de crear un mitjà amb pocs recursos i arribar a una audiència global»

Eva Domínguez: Volíem fer un llibre de casos d'èxit de periodisme digital. Al mateix temps nosaltres també reflexionàvem sobre els nostres propis projectes, com costava tirar endavant. Fent prospecció ens vam adonar que hi havia molta gent fent periodisme en projectes petits, amb pocs recursos però amb el convenciment que serien viables. Vam voler donar veu a aquestes històries i vam trobar uns punts de consens per a definir aquest format periodístic: poca gent, professional i amb l'horitzó de la viabilitat.

Jordi Pérez Colomé: Jo afegiria que són projectes que sorgeixen en un moment en què els grans mitjans tampoc no troben un model de negoci, en un suport -internet- en què no cal massa infraestructura i pretenen ser una nova oferta. És un camí nou. E.D.: Sens dubte, però nosaltres ens hem centrat en projectes de l'Estat espanyol. Sempre recorrem als referents americans però, en aquest cas, no ens servien. Ens consta que a Llatinoamèrica també hi ha moltíssims exemples de microperiodisme però parlant sobre casos propers pensàvem que seríem més útils a la gent d'aquí.

J.P.C.: El mercat en castellà és molt diferent, menys madur, i era positiu analitzar-ne exemples locals. E.D.: La paraula refugi té una connotació una mica negativa. No és l'últim lloc on pots estar, és el primer on has de fer-ho. Internet t'ofereix la possibilitat de muntar un mitjà amb pocs recursos i amb el qual pots arribar a una audiència global. En la lògica de la indústria dels mitjans i de la informació primer ve internet, tot i que molts encara no ho han entès.

J.P.C.: La televisió i la ràdio no han viscut una crisi extrema com la de la premsa escrita. Potser poden continuar deu anys més amb el model amb el qual han funcionat fins ara però crec que els grans mitjans del món acabaran competint en televisió, ràdio i escrit sota una mateixa plataforma. Si com a periodista has creat un micromitjà i tens aquesta experiència tot terreny, millor que millor. J.P.C.: Jo els diria que comencessin a treballar en un mitjà, amb independència del seu format, perquè hi veiessin què es fa malament. Fora del periodisme hi ha aquest mite que quan emprens un projecte has de començar de zero; però veure quines coses funcionen i quines altres no en una empresa real et pot servir per al teu futur projecte.

E.D.: Primer han de tenir clar si allò que volen fer és periodisme. No sempre ho saben. Si fan una aposta, ha de ser centrada en un tema que realment els interessi personalment. És impossible mantenir un projecte de microperiodisme si allò que fas no t'apassiona. També els recomanaria la formació contínua, no saps què necessitaràs saber demà. Parlo de postgraus i màsters però també de formació «micro». Si vols ser emprenedor, necessites molt més que la base periodística per a fer-ho. E.D.: Sí... és obvi que no hi ha una fórmula d'èxit i cada projecte ha de trobar el seu camí per a ser sostenible. El llibre recull els projectes de més antic a més recent i resulta que els que porten més temps són ja viables. Si es treballa en la direcció adequada, amb el temps, s'arriba a la sostenibilitat. Molts projectes sovint fracassen perquè no se'ls ha donat prou temps. És la gran incògnita, mai no se sap quan seran viables. Per aquest motiu és vital tenir una altra font d'ingressos paral·lela fins que el projecte creixi i esdevingui autònom.

J.P.C.: Els projectes s'han d'entendre també com una inversió. En el meu cas, he invertit en un blog -Obamaworld.es- amb el meu temps, no amb els meus diners perquè afortunadament és un tipus de projecte on no cal invertir gaires diners. A canvi, guanyo visibilitat i gràcies a aquesta visibilitat arriben ofertes o oportunitats que després es poden convertir en ingressos econòmics indirectes. Sovint, els micromitjans s'han de concebre com a models de negoci hipotètics i de futur, sense obsessionar-nos amb la rendibilitat econòmica inicial. Hi ha més opcions de les que sembla i aniran sortint-ne moltes més. E.D.: Es parla molt de fomentar l'emprenedoria però el dia a dia de l'emprenedor és complicat. La paperassa és complexa i les gestions són més lentes que en altres països d'Europa on et registres i automàticament comences a facturar o pagues impostos en proporció a l'activitat. Aquí avancem l'IVA a l'Estat de factures que encara no hem cobrat. No em queixo sobre el fet que s'ha de pagar sinó sobre com es fa. Tot això dificulta moltíssim la supervivència del microemprenedor. Crec que ens falta la cultura i ens falta també la formació.

J.P.C.: És un problema global que afecta tots els sectors. Amb el canvi de model ens trobem que el periodista ara esdevé emprenedor, però històricament no ho havia estat, depenia d'una empresa o era freelance mentre que ara pot obrir un web, un blog, treure'n un rendiment...També m'agradaria assenyalar que si bé els petits negocis no obtenen beneficis durant els primers anys, tampoc no ho fan els grans. E.D.: És una via més, ara mateix s'ha de provar tot. Només amb crowdfunding dubto que una idea pugui reeixir però com a complement pot ser fantàstic. Ara n'hi ha un boom, potser després s'apaivaga.

J.P.C.: El problema dels micromecenatges per a determinats projectes periodístics és que has de fer productes concrets. Fer crowdfunding per finançar un blog és complicat. Però és interessant pensar en les opcions que poden néixer a partir d'aquesta variable: finançar viatges, merchandising... J.P.C.: Jo el 1998 no tenia mòbil, ni correu electrònic ni internet. Vaig començar en un món que està desapareixent. Els nadius digitals es troben un camí més obert; però jo i la gent com jo que ve de l'altre sistema també tenim altres opcions. Si ets periodista, expliques les coses, i ho fas amb els recursos que tens.

E.D.: Les noves fornades s'han format multimèdia i amb internet com a eina vital, per a ells és un mitjà natural. Les dificultats potser no són de format sinó de la concepció del producte periodístic i, sobretot, de com arribar a una audiència. E.D.: Tenint en compte els cicles de temps que hi ha entre el disseny de programes i la seva execució i els ritmes d'un mercat tan canviant això és viable si es fa en mòduls. No tots els alumnes volen ser emprenedors. Hauria de ser, en tot cas, un tipus d'assignatura optativa.

J.P.C.: Si hi ha la possibilitat de fer-ho sempre és interessant però tampoc considero que ara hàgim d'aprendre a fer factures. Més que formació es necessita instint. E.D.: Jo encara no he començat la fase de finançament, segurament ho faré al final de l'any. Ara em dedico a distribuir els vídeos viralment i també en un format més paquetitzat de la sèrie. No puc parlar ni d'èxit ni de fracàs perquè encara he d'arribar a aquesta fase del finançament. Pel que fa a l'audiència, sí que n'estic satisfeta, els vídeos tenen molt bona rebuda.

J.P.C.: Jo estic molt content, és una feina de formiga i es va consolidant. Com explicava abans, la feina del blog també m'ha obert portes per a fer altres coses. Fa dos anys no m'hauria pensat que el 2012 em trobaria en aquest punt. El blog inicialment estava en un diari digital que va desaparèixer i ara em trobo que probablement estarà en un mitjà nou sense renunciar a la seva identitat. Amb tot, però, ha estat molt important el suport extern al blog, uns ingressos estables. J.P.C.: Sí, quant al premi, molt satisfet. Sobre el diari no puc avançar gaire informació. En principi serà un mitjà amb una redacció micro enfocada a temes bàsicament polítics amb peces una mica diferents a les que ja ofereixen les grans capçaleres. Al capdavant hi ha l'Ignacio Escolar, exdirector del diari Público. Jo continuaré fent la meva feina però Obamaworld.es formarà part de la oferta informativa d'aquest mitjà. E.D.: Molt més optimistes. Tant que ja tenim una idea per a un segon llibre (riu). Fa molts anys que hi ha la promesa que internet és un lloc on fer els teus projectes sense haver de demanar permís. Doncs bé, ara sembla que realment es concreta amb iniciatives reals, amb recorregut i sòlides. Més que optimista, és una visió realista.

J.P.C.: Sí, considero que cada cop neixen més projectes, són ràpids i àgils i omplen determinats forats. Hi ha moltes necessitats informatives no cobertes encara.