«La llei de propietat intel·lectual ha de tenir sentit per als usuaris individuals»

Trenta anys enrere hi va haver els primers debats i si llegim el que s'hi deia veurem que molta gent ja s'adonava que anàvem cap a una col·lisió. Perquè internet va ser construït com una gran màquina de fer còpies, per compartir informació. A més, es tracta d'una xarxa de distribució sense un centre des d'on parteix tot i, per tant, no pots carregar-te'l. Als anys vuitanta varen donar-se alguns casos interessants sobre aquest tema, però no va ser fins a mitjan anys noranta, quan el world wide web es va convertir en un fenomen popular: va ser llavors quan vam veure per primer cop una consciència real pel tema dels drets d'autor i internet. I també va ser llavors quan per primer cop Hollywood i el conjunt de la indústria van prestar-hi atenció. La llei és bàsicament conservadora. Mai mira cap al futur per veure cap a on anem, sinó que sempre mira enrere. Tant als Estats Units com a Europa la indústria i els advocats especialistes en propietat intel·lectual van veure que la tecnologia suposava una amenaça i mitjançant les lleis van intentar preservar el sistema de drets d'autor existent. El problema era que internet era massa fort. Exacte! I no ha estat fins als darrers cinc anys que tant els uns com els altres s'han conscienciat que no podem lluitar contra tota aquesta tecnologia. No podíem donar a la indústria totes les lleis que volen sinó que s'ha d'entendre aquest nou equilibri. Sí, i ara se n'han adonat. Però hem perdut molts anys intentant preservar l'statu quo dels anys vuitanta i noranta. I mentre ho fèiem no ens fixàrem en la qüestió principal: quin és el sentit dels drets d'autor? Quin sentit té la llei per a la gent del carrer? L'erosió del model tradicional ha fet que la indústria pensés en com la llei podia mantenir el sistema imperant, com podíem castigar els que anaven contra el sistema. I després d'aquests esforços destinats a alentir el progrés tecnològic, recentment s'ha comprès que sigui quin sigui el model que s'adapti, ha de tenir sentit per als usuaris individuals. Perquè la llei de propietat intel·lectual no ha estat mai una llei per al gran públic, sinó que anava destinada a creadors professionals, a la indústria, als distribuïdors. Als Estats Units la indústria audiovisual, de l'entreteniment, és la primera exportadora del país, però la protecció de la indústria de la cultura es dóna molt més a Europa. Als Estats Units el sistema és molt més utilitarista. Nosaltres pensem més en com funciona l'economia, el mercat. I a Europa es pensa més en els drets dels artistes. Europa i els Estats Units en alguns aspectes realment són molt diferents, però no diria que pel que fa a propietat intel·lectual i a noves tecnologies un és millor que l'altre. El que és important és que en ambdós casos hi ha un desig de disposar del proper Facebook o Google al seu territori, de crear innovació en línia. Tant els uns com els altres competirem per crear progrés econòmic i innovació en aquest sector, però partint de postures molt diferents. La globalització continuarà i el problema és que moltes d'aquestes plataformes van començar a operar basant-se en la llei dels Estats Units i ara es troben que s'han convertit en actors internacionals i que han d'operar amb diferents legislacions. Això implica una harmonització legislativa. Aquest és un tema interessant. Tu pots utilitzar una ciutat com Barcelona com a plataforma, però Barcelona no és una empresa privada que pot ser venuda a algú altre. Google i Facebook sí que ho són i les seves normes també. I un no pot tenir accés a les dades d'aquestes empreses que estan reunint el valor de les creacions dels seus usuaris. Si jo pinto alguna cosa enmig de Barcelona, aquella creació és meva. Però si ho faig a Facebook, allò és d'ells. Part del problema és que la gent no llegeix les condicions contractuals. Dóna l'ok i ja està. Quan vas a Flickr et trobes amb unes trenta pàgines que estan pensades per advocats. La gent accepta aquelles condicions sense saber el preu pel qual l'empresa pot vendre les seves fotos, sense saber el compromís que ha adquirit amb l'empresa. I encara que aquest compromís sigui just, si la gent no el llegeix això suposa un problema per a la llei. Jo no sé què diu la llei de Barcelona sobre neteja, però sé que em poden multar per saltar-me-la. Les administracions públiques arriben a les lleis per un procés democràtic mentre que aquestes grans plataformes han creat un sistema de normes privat. Els meus alumnes de la universitat no tenen la percepció que tot sigui gratuït, però quan parlo amb els meus fills i els meus amics és diferent. Perquè ells entren a una pàgina d'internet, fan un clic i es descarreguen material de forma gratuïta sense saber que estan infringint la llei de propietat intel·lectual. Senzillament ho fan perquè pensen que si hi ha un lloc a internet que et deixa fer-ho és perquè deu ser legal. I sempre es sorprenen quan els explico que no és així. Exacte. Fa un parell d'anys era al despatx de la universitat i un professor de dret va venir i em digué: «El meu fill es passa el dia descarregant-se grans quantitats de música gratis d'una pàgina d'internet que sembla un web normal. Està fent alguna cosa incorrecta?». I m'ho deia un professor de dret! Crec, doncs, que no hem fet una gran feina educant en aquest sentit. El problema és que la llei de la propietat intel·lectual és molt complexa. Hauríem de simplificar-la per poder explicar-la a les escoles. Però, com podem demanar a la gent que ho entengui quan els advocats experts en aquest tema encara no ens hem posat d'acord? He après que és necessari un major estudi comparat de les lleis de propietat intel·lectual. M'adono que quan imparteixo classes als Estats Units no estic prou informat de les lleis europees i nacionals. També he observat que els problemes amb què ens trobem als Estats Units són exactament els mateixos que a Europa. Però tenim diferents jurisdiccions i estem intentant solucionar-ho de formes diferents. El que tenim, doncs, són diferents laboratoris experimentant amb el mateix problema.