«El sistema d'informació de la UOC és un cas d'èxit»

Un conjunt d'elements tant tecnològics com socials que faciliten que les persones d'una organització puguin construir la seva pròpia informació i coneixement a partir de la selecció de dades que són potencialment útils per a fer-ho, des del punt de vista d'aquestes persones no solament com a consumidores de la informació sinó també com a generadores d'aquesta informació. D'organitzacions n'hi ha de molt diverses i en situacions molt diferents. Per tant, són molt diversos els respectius sistemes d'informació. Aquest exemple es fa servir perquè és el més proper a l'aparició de les tecnologies digitals, a partir de la Segona Guerra Mundial. I està vinculat a la invenció del radar, element tecnològic imprescindible en l'aviació encara avui dia. En l'àmbit bèl·lic o comercial segur que ens podríem remuntar més enrere. Per exemple, durant la batalla de Waterloo (1815) se sap que persones influents de la borsa de Londres estaven assabentades de l'evolució de la contesa per mitjà de coloms missatgers perquè volien ser dels primers a tenir informació del que havia passat i poder-ho fer servir a favor seu. Un altre exemple, en aquest cas fictici, el trobem en la pel·lícula Cleopatra de l'any 1963, en què apareix una mena de tauler que representa la batalla naval d'Àccium, ocorreguda el 31 aC, en què en temps real es van seguint els moviments del combat a mesura que a la reina -Elizabeth Taylor- li arriba la informació. Sí; per exemple, es parla d'intel·ligència militar i, en l'àmbit empresarial, d'intel·ligència competitiva. Per això els sistemes d'informació donen un pes important tant a la captació de la informació com a la seva ordenació i anàlisi. Malgrat aquest origen, en què se suposa que la victòria de l'un implica la derrota de l'altre, les organitzacions i empreses cada vegada més han tendit a donar importància a la faceta cooperativa. Ara és molt important tenir informació per a treballar i millorar la relació amb socis comercials, per exemple, o per a buscar-ne de nous. A grans trets, hi ha dues facetes que cal comentar: d'una banda, la que anomenem automatització; és a dir, allò que permet fer tot un seguit de processos i càlculs d'una manera més ràpida i eficient. Es fa el mateix que es podria fer manualment, però aprofitant la capacitat de càlcul dels ordinadors. D'altra banda, hi ha el que s'anomena augmentació, que consisteix a tenir a l'abast capacitats que no són una simple extensió de les habilitats manuals. En aquesta línea, anem més enllà de fer una simple cerca de registres de fitxes i podem veure pautes o encreuar dades que ens permetin explorar una qüestió. Per exemple, pot servir per a esbrinar què passa quan una determinada campanya comercial fracassa i poder reaccionar. També pot servir per a esbrinar anticipadament temes emergents que poden interessar a la nostra empresa. Això amb una base de dades convencional no ho podríem fer. Ajuda a treballar més eficientment en el que és més rutinari, però també en la faceta més creativa de la feina; per exemple, establint vincles amb persones o documents, que altrament passarien desapercebuts. També hi ajuden permetent que una feina feta per algú pugui ser aprofitada per algú més que n'ha de fer una de similar. Se n'han incorporat tantes que se'm fa difícil destacar un element concret, més aviat et diria que el que és important és el conjunt. Com a anècdota, et puc dir que el directori intern vinculat a la tecla F6 dels ordinadors de la UOC em va meravellar quan vaig entrar aquí l'any 2000. En els deu anys que fa que sóc a la Universitat hi ha multitud d'aplicacions que ara existeixen i que abans eren impensables. Un èxit va ser el dels Jocs Olímpics de Barcelona 92 i un fracàs va ser el dels Jocs Olímpics d'Atlanta 96. Uns jocs s'organitzen una vegada a la vida; per tant, sense una experiència pròpia en què basar-se. Barcelona se'n va sortir molt bé. En canvi, a Atlanta les dades es podien obtenir, però les interfícies que, per exemple, feien servir els periodistes per a seguir els resultats eren molt poc funcionals i això va crear problemes. D'altra banda, per a mi el sistema d'informació de la UOC en conjunt, pel fet de trencar barreres temporals i geogràfiques i per la seva constant evolució, essent capaç de mantenir l'operació docent i administrativa, és un cas d'èxit. No, es va crear de nou. La UOC és la primera universitat, que jo sàpiga, creada en origen en xarxa. En canvi, en casos com el de l'Open University (creada anys abans del desenvolupament del WWW) el que hi va haver va ser una migració posterior. No fa gaire un directiu d'una empresa em comentava que gestors financers de la City reben pel cap baix dos-cents missatges diaris, que no són correu brossa o de resposta fàcil, sinó que impliquen prendre decisions. Per tant, és evident que aquesta saturació hi és. La solució, d'una banda, pot ser tenir un comportament més ecològic, més conscient, quant a la tramesa d'informació; és a dir, pensar si quan enviem determinats missatges electrònics realment cal que ho fem, i en quins termes i a quins destinataris. D'altra banda, caldrà elaborar aplicacions intel·ligents per a classificar i gestionar la informació rebuda, una mena de majordoms digitals, per a entendre'ns. Partim d'un context històric en què les empreses tenien una pressió més gran a causa de la competència, i això encara té un pes. Per tant, l'actualització dels sistemes d'informació ha estat constant i més pronunciada. Però amb els anys l'Administració pública també s'ha posat al dia, encara que l'empresa en general continua tenint un lleuger avantatge. En l'àmbit públic hi ha iniciatives, sobretot a l'estranger, del que s'anomena open data, perquè la ciutadania pugui aportar dades i millorar diversos àmbits a partir de la informació acumulada per l'Administració o bé perquè aquestes dades de l'Administració serveixin a les empreses d'una zona determinada per a desenvolupar noves oportunitats de negoci.