«La psicologia m'ajuda a entendre més els personatges que interpreto»

Fa anys em vaig plantejar el fet de continuar estudiant, ja que per raons logístiques vaig haver de deixar la carrera de Fisioteràpia a mig fer, i com que ja havia cursat alguna assignatura a l'@teneu de la UOC, vaig mirar l'oferta que hi havia i finalment em vaig decidir per Psicologia. Era una de les carreres amb més contingut de ciències de la salut que podia trobar i em semblava molt interessant. És la universitat que em permet estudiar a distància. Així, encara que m'hagi de desplaçar per la feina, puc tirar endavant els estudis. Em permet una continuïtat que la universitat presencial no em permetria. L'eina que em permet estudiar el que m'agrada al meu propi ritme... i una font d'estressos, de vegades! La veritat és que sí. La psicologia m'ha ajudat a entendre més els personatges que he d'interpretar. Com més avanço en la carrera, més m'adono que és molt útil. La feina d'un actor o una actriu no deixa de ser ficar-nos a la pell dels nostres personatges, entendre com són, què senten, per què actuen i com ho fan. La psicologia és present a les nostres vides i es converteix en una eina útil en l'àmbit professional, en el meu cas; però també en l'àmbit personal. Per a mi, com més distants millor. Penso que el repte és més gran si interpretes algú que actua de manera completament oposada a la teva. Hi ha més treball de creació del personatge i pot arribar a ser molt enriquidor. És una manera de mantenir l'esperit del teatre, el joc de personatges, jugar a ser algú com quan érem petits i ens repartíem els papers als jocs del pati. El teatre és jugar al pati d'una manera molt seriosa i amb molta implicació i compromís. L'objectiu final és que el públic arribi a creure que el que passa és cert. La versemblança és molt important. Va ser una època molt especial. Tot era nou, diferent i emocionant. Va ser complicada, també. Havia de compaginar els estudis de batxillerat amb la feina, cosa que no era gens fàcil, i menys essent tan jove. Però malgrat això, en vaig aprendre moltíssim, estava envoltada de grans professionals i actors, molt generosos, que em van ensenyar molt. Sí, hi ha un lligam especial. Aquest va ser el primer personatge que vaig interpretar com a actriu professional i el que he interpretat durant més temps. Tots tres gèneres m'agraden i m'ensenyen coses. Ara estic amb La ratonera al Teatre Apolo, i l'emoció de sortir cada dia a l'escenari amb el públic respirant al davant és fantàstica. El treball de televisió m'agrada moltíssim, també; permet elaborar una evolució dels personatges al llarg del temps, els veus créixer i desenvolupar-se, i el rigor diari que implica la televisió és tot un repte. A vegades sí, però després de catorze anys em penso que ja m'hi he acostumat. És un moment molt dur i molt complicat. No ens posen les coses gens fàcils. Alhora, però, veig que és un moment en què s'esmola molt la creativitat i l'enginy. El teatre continua viu, més que mai, i esperem que aquesta situació no duri sempre i millori, perquè hi ha una autèntica persecució del sector de la cultura.