«L'art torna a ser, com als anys seixanta, una plataforma d'experimentació, no pas d'observació i prou»

L'artista canadenc Chris Salter és conegut per les seves propostes arriscades i que ofereixen als assistents a les seves performances convertir-se en protagonistes i condicionar la seva obra. N´és un exemple la seva darrera obra, Ilinx, presentada a Holanda. L'artista va participar en el congrés Art Matters 2014, que va tenir lloc a Barcelona al desembre. En aquesta entrevista, Salter parla de la seva relació amb la ciència i la tecnologia en el camp artístic.

L'artista canadenc Chris Salter és conegut per les seves propostes arriscades i que ofereixen als assistents a les seves performances convertir-se en protagonistes i condicionar la seva obra. N´és un exemple la seva darrera obra, Ilinx, presentada a Holanda. L'artista va participar en el congrés Art Matters 2014, que va tenir lloc a Barcelona al desembre. En aquesta entrevista, Salter parla de la seva relació amb la ciència i la tecnologia en el camp artístic.

Com que les idees es poden materialitzar de diferents maneres, procuro triar en cada treball el format més adequat per a transmetre-les. Algunes idees són en llibres perquè penso que és la millor manera de copsar-les i, en canvi, altres vegades, es troben per mitjà d'experiències sensorials completes, que involucren els cinc sentits. Fins i tot es parla d'art en conferències, un art fet per a ser escoltat. És un procés de redacció molt expansiu. És una manera de treballar que suposa partir de moltes idees sobre la taula i, òbviament, això consumeix més temps que en un procés científic. Tot i que depèn de l'artista, aquest procés comença sense focalitzar-se en res ni buscant respostes concretes. Doncs es relacionen d'acord amb el que provoquen. És a dir: a vegades, formes d'expressió diferents volen transmetre una mateixa idea, o provoquen sensacions semblants. A vegades també podem parlar d'un mateix context històric o social en què coincideixen diferents formes d'expressió. La veritat és que no treballo sol. M'influeixen treballs d'altres. Ha de ser així en l'art, que s'influeix d'altres disciplines. Tots els camps es troben, però el resultat final no és, necessàriament, propietat de cap d'aquests camps en concret. Quan treballo miro de mostrar que necessitem diferents àrees de coneixement per a afrontar i explicar algunes qüestions complexes. L'art visual transformador té història, perquè, tot i que molts pensen que es va iniciar amb gent com la que has esmentat, en realitat comença al segle xix. Lazar Lisitski ja proposava a principi del segle xx obres en què el públic participava i en què es podia aprendre sobre el comportament humà davant de certes situacions. No és nou tot això. L'art torna a ser, com als anys seixanta, una plataforma d'experimentació, no pas d'observació i prou. Sí, sens dubte. El públic xinès, per exemple, és molt diferent de l'americà. Dins d'Europa també trobo diferències: alguns dels projectes a França i Grècia rebien una resposta molt participativa mentre que a Àustria el públic era bastant més tímid. Entenem l'art com una cosa universal, però no és veritat que ho sigui. Les drogues són una manera de canviar les respostes químiques del cervell i el cos. Alguns estimulants canvien les teves percepcions de la realitat, i les drogues són només una de les maneres que tenim d'alterar el nostre cos. També hi ha altres maneres, com un tatuatge o un piercing; fins i tot la música. No direm que la música t'afecti químicament, però sí que pot alterar la teva resposta a segons quina sensació o sentiment. El que és interessant de debò és l'alteració d'aquestes percepcions. Molts antropòlegs es fan preguntes sobre la diferència entre les drogues i altres maneres d'afectar les nostres respostes. És una qüestió interessant, però el que vull dir és que no solament parlem de drogues psicotròpiques.