Jorge Gracia
Després de veure el nombre de casos presentats en la seva ponència, constatem que la violència contra la gent gran és una cosa que sempre ha existit; però, ara n'hi ha més casos que abans?
És un fenomen emergent, sense cap mena de dubte. La qüestió és què volem dir amb fenomen emergent. Emergeix l'interès sobre el fenomen en si o és que n'hi ha més casos? Crec que, com qualsevol altra forma de violència en l'àmbit de la família, ha existit des de sempre, però el que sí que és cert és que ara surt més a la llum. També hi ha més interès sobre el tema encara que romangui, en relació amb altres formes de violència, amagat.
Què porta una persona a atacar un ancià el qual, en principi, és més feble?
És difícil fer una generalització. Per exemple, quan hi ha una situació d'assistència, de cura, encara que en la majoria dels casos no hi hagi violència, és cert que l'estrès que aquesta situació genera pugui donar peu a negligències o agressions. No es pot dir que hi hagi una raó universal perquè és un fenomen molt complex. Els factors que provoquen aquesta violència, de vegades, estan relacionats amb l'agressor, amb el seu entorn i també amb qüestions que tenen a veure amb la mateixa societat. Per descomptat no és la maldat. No és tan simple com això.
Sí que podem afirmar que no hi ha una tipologia clara de violència contra la gent gran, sinó que es tracta d'una problemàtica polièdrica.
Sí, té moltíssimes cares. Hi ha diverses formes de violència i la física només n'és una part petita, afortunadament. Pot ser violència psicològica, econòmica, sexual o que es doni per mitjà de la negligència que, en el cas de la gent gran, és relativament freqüent. Hi ha alguns estudis que analitzen, per exemple, l'exercici de la violència contra les mascotes dels ancians com a violència contra ells, la qual s'emmarcaria dins del maltractament psicològic.
Un cas així demostra la complexitat del problema i com s'estén aquesta violència a tots els nivells. En ser tan subtil, encara és més difícil de detectar, oi?
Sí, ho és. Primer, perquè hi ha situacions en què la víctima, encara que a nosaltres ens sembli el contrari, no està molt disposada a dir que és víctima de violència. En el cas dels cuidadors, en algunes ocasions, són els que exerceixen violència però no tot el temps, sinó que de vegades en tenen cura i d'altres, maltracten. En aquest moment, la víctima pensa «si dic que em maltracta, em quedaré sense cuidador». D'altra banda, en l'àmbit familiar, denunciar, per exemple, un fill, és molt complicat.
Tampoc no ajuda en la detecció del fenomen que la línia que separa violència del que no ho és sigui tan fina.
M'explicava un geriatre com és de complicat parlar amb una presumpta víctima sense que estigui el seu cuidador davant i que, en molts casos, la persona que pateix violència fins i tot pot ser que no pugui comunicar-se. Es tracta de situacions molt complexes per a intervenir-hi. Això no vol dir que els professionals no atenguin aquest tipus de casos. De fet, aquestes situacions surten a la llum gràcies a la professionalitat de tots aquests treballadors, molt més que per les institucions. Estem evolucionant, però encara queda camí per recórrer.
Pot ser que els mecanismes de detecció disponibles siguin massa genèrics per a donar resposta a una realitat tan complexa?
Sí, però per exemple, hi ha qüestionaris per a esbrinar si hi ha indicis de maltractament. Moltes vegades pot resultar molt complex fins i tot passar aquestes preguntes perquè, de vegades, un metge té com a pacient la persona gran i el seu cuidador. És un tema complex però, torno a insistir-hi, són els professionals implicats els que treballen per detectar aquest tipus de casos i ho estan fent de manera heroica.
Podríem dir que aprofundir en el fenomen és gairebé com obrir la caixa de Pandora?
Cal no oblidar que un percentatge important de les víctimes ni tan sols arriben a reconèixer una situació de maltractament, no demanaran ajuda; de vegades perquè no poden ?per una situació física o mental? o perquè les circumstàncies a què estan sotmeses els ho impedeixen.
No hi cap dubte que la violència és un fet inherent a l'ésser humà i la família és un àmbit que tampoc n'escapa.
La família és un àmbit violent. La família és un entorn de protecció i de seguretat i, en alguns casos, de frustració i de violència. Probablement la gran majoria de famílies tenen un aspecte positiu, però també són un mecanisme de control. Martha Nussbaum, filòsofa nord-americana, diu que el que no podem pensar és que la família és un espai on no entra la justícia, és a dir, que la família ha de ser un àmbit democràtic en què els seus membres tinguin drets. En aquest sentit, quan entrarà la justícia a les famílies? No vol dir que un nen de deu anys decideixi que no menja, sinó que la relació sigui de respecte, entre parella, entre pares i fills, etc.
Quins són els mecanismes per a avançar en la lluita contra aquest tipus de violència?
Cal partir de les bases de la prevenció, la detecció i la intervenció. Pel que fa a prevenció, és interessant fer campanyes de conscienciació, dirigides al públic en general i també a la gent gran, perquè sàpiguen què fer si es troben en aquesta situació. Pel que fa a la detecció, tots els mecanismes que ja hi ha disponibles en altres països i funcionen haurien d'estar traduïts perquè els professionals implicats els tinguin a la seva disposició. Hem d'aprendre del que ja està en marxa i funciona. I sobre la intervenció, necessitem mitjans per a intervenir de manera adequada. Com més mecanismes hi hagi més poder atorgarem als professionals, i donar poder a un professional significa donar poder a la víctima.
Contacte de premsa
-
Redacció