"La divisió entre cultura i ciència és un error: aquesta visió ha fet moltíssim de mal"

María Sánchez és veterinària i escriptora. Tot i que poden semblar professions allunyades, Sánchez reivindica el valor del territori i la cultura rural des de totes dues facetes. La seva obra escrita vol recuperar el patrimoni rural que la cultura urbana i tecnològica de la nostra època està  arrasant, i com a veterinària treballa amb bestiar de races autòctones en perill d'extinció. L'artista compartirà la seva visió particular i poètica del camp en les jornades Studium Generale, organitzades per la UOC i el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, i que tindran lloc al mateix museu els dies 12 i 13 de juny. L'esdeveniment reivindicarà el paper protagonista de la dona tant en el conreu i el manteniment de la terra com en les cures en general.

Com has arribat a la cultura des del teu perfil científic de professional de la veterinària?

Per a mi, tot té a veure amb la cultura: estic en contra d'associar la cultura a l'art, als artistes i a una certa elit. Una persona que treballa la terra i una que mena un ramat també fan cultura. Des de petita, he estat una gran lectora i he volgut formar part d'aquest univers, però sempre he tingut clar que volia estudiar veterinària. Durant els estudis em vaig rebel·lar contra aquesta divisió: per a mi, una equació matemàtica és igual que un poema. Tot és cultura. Un exemple d'això: el meu avi tenia, entre els seus llibres, una obra publicada l'any 1942 sobre veterinària i cada capítol començava amb una citació literària. Penso que crear una divisió entre cultura i ciència és un error: aquesta visió ha fet moltíssim de mal.

Treballes de veterinària perquè és massa difícil viure de la cultura? O consideres que les dues facetes són complementàries?

No m'interessa viure del que escric. La feina que faig com a veterinària és vocacional. Treballo com a autònoma i amb races autòctones en perill d'extinció. No vull viure de la cultura perquè és un món precari, i no vull haver d'escriure de pressa o des de llocs que no m'agraden. Cada un dels llibres de poesia que he publicat ha trigat set anys a sortir, i no faig aquesta feina amb una finalitat econòmica. És veritat que sempre escric cansada, ja que ho faig després de treballar. No obstant això, estic contenta de fer-ho així, amb tranquil·litat i essent honesta amb el poema.

Quines són per a tu les condicions ideals per escriure?

No tinc cap condició especial per escriure. Virginia Woolf parlava de tenir una cambra pròpia i diners —sempre s'obvia això últim quan s'esmenta la cambra pròpia. En el meu cas, aprofito qualsevol moment per escriure. A vegades condueixo per anar cap a una granja i se m'apareix un poema, de manera que paro el cotxe i el gravo o l'escric: si esperés, potser no escriuria.

La teva feina és, en part, reivindicativa d'una manera de viure i veure el món. Creus que cultura i activisme han d'anar sempre junts? 

La paraula activisme se'm fa gran. En tot cas, tothom té una ideologia, independentment que escrigui un poema, fabriqui una taula o sargeixi un mitjó. La persona tria des d'on mira el món. Aquest pòsit hi és present: per a mi, és inseparable. Un formatge és un artefacte intel·lectual, mantenir un hort implica un coneixement intel·lectual… El meu últim llibre, Fuego la sed, tracta d'acomiadar-se d'un lloc i estimar-lo novament perquè ha canviat per l'emergència climàtica. Potser hem de començar a mirar tot el que ens envolta d'una altra manera.

La societat actual deixa perdre el llegat del món rural i tota la seva riquesa lingüística i cultural. La teva escriptura és una manera d'evitar aquesta pèrdua. No obstant això, podem prendre altres mesures en aquest sentit?

Crec que hem de començar a prendre consciència de la importància dels mitjans rurals per a la vida. Si el camp s'atura, la ciutat també ho fa. En un context d'emergència climàtica com el que vivim, hauríem d'introduir formes de producció més sostenibles, fomentar la producció local i la ramaderia extensiva, i aplicar els nous coneixements científics a l'entorn rural per fer-lo més sostenible i divers.

D'on et ve aquest gran interès pel món rural?

Soc d'Andalusia, la meva família tenia un ramat de cabres i una formatgeria. Ara visc en un poblet de Galícia, a la província de Lugo, i tinc un hort. He viscut en diverses ciutats (Còrdova, Lisboa, Madrid, etc.) i m'agrada anar-hi de visita, però no hi viuria. No puc entendre la meva vida sense el camp.

Com de necessària és la visió feminista del territori?

És molt necessària. Pertanyo al col·lectiu Hermanas de Tierra. Som dones rurals amb una mirada agroecofeminista i cada 8 de març llancem un manifest. En el meu segon llibre, Tierra de mujeres, faig un homenatge a la meva besàvia, la meva àvia i la meva mare. Elles van ser mestresses de casa i gairebé no van anar a escola. La meva àvia era analfabeta i la meva mare va deixar l'escola als dotze anys. Treballaven recollint olives. Quan era adolescent, em vaig adonar que eren els homes els que tenien els diners i ocupaven l'espai públic. El llibre és una espècie de dol que es demana on haurien pogut arribar elles si haguessin tingut els privilegis i les oportunitats que he tingut jo. La meva mare va fer tot el possible perquè poguéssim estudiar. És la història de tantes i tantes dones.

Quins són els teus objectius amb el projecte Las entrañas del texto?

M'obsessiona saber com se li ocorre a un creador la idea d'escriure un llibre o fer una obra d'art: els camins que el creador agafa al voltant de l'obra. Per fer aquest llibre he parlat amb artistes de tota mena: visuals, dibuixants de còmic, traductors, etc. (principalment dones, però també homes). L'objectiu és ensenyar tot el que hi ha darrere d'un llibre.

Quin fil seguirà la teva intervenció en la jornada Studium Generale?

La meva intervenció anirà sobre el fet de pensar com volem ser i què volem deixar a la gent del futur, i també de la necessitat de ser bons ancestres. Llegiré poemes entorn d'aquests temes.

També escrius en mitjans de comunicació com La Vanguardia, en el suplement Comer. Què vols transmetre amb aquesta tasca divulgativa?

Des de fa tres anys publico a La Vanguardia una columna d'opinió mensual on aprofito per explicar què hi ha darrere del menjar. Parlo de les dones que netegen els plats, dels productors que fan possible que tinguem aliments, etc. És a dir, de tothom que queda fora del relat central del menjar.