Per què oblidem les sèries que veiem? El consum en marató i els algorismes afecten la memòria i l'atenció

El 29 d'agost de 1997 naixia a Califòrnia Netflix, amb la promesa d'accedir a entreteniment il·limitat a baix cost. Avui, mirar maratons de sèries o passar hores navegant per un catàleg infinit s'ha convertit en rutina per a milions de persones. Però què passa realment amb el nostre cervell en aquesta nova era del visionament compulsiu?

Experts de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) adverteixen sobre dos efectes secundaris del consum intensiu d’aquest tipus de plataformes: l'anomenada "memòria de peix" i l'"efecte túnel". Dos fenòmens que, segons expliquen la professora Elena Neira, experta en comunicació audiovisual, i el neuropsicòleg clínic Juan Luis García Fernández, tenen implicacions tant cognitives com culturals.

Memòria saturada: el que el cervell no reté

El primer d'aquests fenòmens, la "memòria de peix", fa referència a aquesta sensació de no recordar res quan comença una temporada nova d'una sèrie. Elena Neira, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC i investigadora del grup GAME, assenyala que "és un fenomen molt vinculat a les estrenes en bloc de temporades, que solen incitar el consum en marató".

Neira, investigadora interdisciplinària en distribució de continguts audiovisuals en plataformes de streaming, explica que "mirar molts capítols de cop influeix en dos processos bàsics sobre els quals es construeixen els nostres records". D'una banda, "afecta els processos de codificació de la memòria que el nostre cervell duu a terme cada vegada que rep una nova informació d'interès, a l'efecte d'emmagatzemar-la correctament i poder-la recuperar més tard". I, d'una altra, es perd el procés d'enllaçar aquesta informació amb el que ja està present en la memòria, ja que "comentar la sèrie, reflexionar-hi mentre esperes el lliurament següent, llegir articles… totes aquestes activitats contribueixen a consolidar la memòria a llarg termini sobre bases més sòlides perquè les connexions entre aquests estímuls acabats de rebre i el backup del teu cervell són més forts". Quan l'espectador es lliura a una marató, Neira conclou que "les connexions són més febles i, per tant, és molt més fàcil oblidar-les".

A més, afegeix, això impedeix el que els psicòlegs denominen "efecte de memòria espaiada". I ho il·lustra amb un exemple quotidià: "Els que han intentat preparar un examen el dia abans a correcuita, segur que han pogut constatar com la memòria juga males passades quan es tracta de recordar molta informació que has emmagatzemat en poc temps". Així ho demostra un estudi de la Universitat de Melbourne fet el 2017 amb tres grups d'espectadors, que va confirmar que els qui veien un episodi al dia o un per setmana recordaven més i més bé que els qui ho feien en marató.

Des de la neuropsicologia clínica, Juan Luis García Fernández, professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC i investigador del grup NeuroADaS Lab, confirma que aquest oblit no és casual. "No és que tinguem mala memòria, sinó que estem saturant el cervell amb massa informació, sense donar-li temps a processar-la bé".

Explica que "perquè una cosa ens quedi gravada en la memòria a llarg termini, necessitem parar-hi esment, entendre-ho, relacionar-ho amb altres coses de la nostra vida i vincular-ho amb aspectes emocionals". Però si es consumeix contingut en mode marató o mentre es fan altres tasques, "aquest contingut no es consolida en la memòria, i s'oblida ràpidament". Per tant, es perd la implicació necessària en el processament i l'emmagatzematge, i "encara que tinguem una mica d'informació emmagatzemada, tampoc no podrem recuperar-la de manera correcta". És una mica com menjar molt de pressa sense assaborir: al final, no recordes ni el que has menjat, afegeix l'expert.

Tria condicionada: quan l'algorisme pensa per tu

El segon fenomen, l'"efecte túnel", té a veure amb la manera com l'algorisme de les plataformes condiciona el que mirem. Malgrat disposar de catàlegs enormes i llibertat teòrica d'elecció, molts usuaris acaben consumint sempre el mateix.

Neira sosté que "l'streaming ha originat un model nou d'espectador, actiu en el consum i passiu en la tria, malgrat tenir llibertat absoluta per elegir". I apunta directament al paper dels algorismes: "La personalització algorítmica no deixa de ser un filtre que fa prediccions sobre el que creu que agradarà". Això explica per què "les plataformes destaquen les seves estrenes i produccions originals en detriment d'altres alternatives". El resultat? "Interfícies més adaptades, però també més limitades i concentrades entorn d'uns quants títols".

García Fernández ho explica des d'una perspectiva cerebral: "L''efecte túnel' té lloc quan, en fer servir plataformes com Netflix o Amazon Prime, acabem mirant sempre el mateix o molt semblant, sense explorar altres opcions del catàleg". Això respon a una tendència natural del cervell a repetir patrons que ja han funcionat: "Busquem mirar coses que ens agradin, i la millor manera és mirar coses semblants a les que ens han agradat".

Això es reforça pel sistema de recompensa: "El fet de poder tenir davant títols o imatges que ens cridin l'atenció activa el sistema de recompensa del cervell, especialment una substància anomenada dopamina, que està associada al plaer i la motivació". A més, "el nostre sistema atencional selectiu, mediat per les xarxes atencionals frontoparietals, està interferit per la motivació i les experiències prèvies", i tendeix a centrar-se "en el que espera que li agradarà, i deixa fora el que considera irrellevant". Tot això, conclou l'expert, origina aquesta mena de "visió en túnel, en què només veiem una part del catàleg, la que l'algorisme ens suggereix, però també la que més encaixa amb els nostres gustos".

García Fernández distingeix entre dues classes d'atenció: la dirigida pels algorismes (bottom-up) i la voluntària (top-down). "Aquesta mena d'atenció és de tipus bottom-up, és a dir, del catàleg de títols que ens agraden, en cercar, una cosa 'ressalta' per sobre de la resta, una sèrie de la qual hem sentit a parlar, que hem vist promocionada, o el títol o el cartell de promoció de la qual ens poden agradar, i en aquest moment premem el play". En canvi, l'atenció voluntària requereix esforç i s'activa "quan decidim conscientment buscar una cosa nova, comparar opcions o explorar el catàleg".

L'expert adverteix que si sempre deixem que els algorismes ens guiïn, cada vegada supeditem més el que podem mirar a aquesta capa de facilitació que ens donen les plataformes, i no a títols nous. I conclou: "És com si el cervell s'acostumés a no haver de decidir, sinó a triar, i com més reduïda sigui la quantitat de títols que triem, més condicionats podem estar".

Tot això té conseqüències duradores? Segons el neuropsicòleg clínic, "la plasticitat cerebral depèn de les coses a les quals ens enfrontem i als aprenentatges nous que tinguem en la nostra vida". Mirar contingut similar no la bloqueja per complet, però sí que la pot limitar: "Si tot el que mirem és predictible, l'adaptació a nous reptes i aprenentatges es redueix". I afegeix que mirar continguts fora de la zona de confort "també permet activar regions frontals relacionades amb el pensament crític, l'aprenentatge de noves informacions, i fins i tot potenciar la nostra reserva cognitiva".

En el seu llibre Streaming wars, Elena Neira analitza com la competència entre plataformes ha exacerbat aquesta saturació. Les seves biblioteques virtuals han permès multiplicar l'oferta, tot i que a l'hora de la veritat no s'ha traduït en una millora en les decisions de consum. "Les plataformes saben que la capacitat de triar d'un usuari és inversament proporcional a la quantitat de referències que té al davant", explica. També saben que l'usuari més ben retingut és el que mira molt de contingut, per la qual cosa "amb la multiplicació de l'oferta, això ha fet que sigui més problemàtic captar l'atenció". La qualitat narrativa ha empitjorat? Neira matisa: "Potser sí que podríem parlar d'un augment de la proliferació de sèries de trames menys complexes, però no d'una pèrdua de qualitat narrativa en sentit estricte".

Tots dos experts coincideixen en una idea central: cal recuperar el control. Espaiar el visionament, triar de manera conscient, explorar més enllà del que se'ns suggereix i comentar el que s'ha vist milloren tant l'experiència com la salut cognitiva. Perquè mirar menys, i millor, també és una manera de resistir. I potser així, d'aquí a un any, sí que recordarem el que va passar en la temporada anterior.