El futur del clima: salvar el planeta amb més capitalisme o amb menys creixement?

El canvi climàtic ja no és només una qüestió de ciència o tecnologia; és també un camp de batalla discursiu i polític en el qual es decideix qui és responsable, quines solucions es consideren legítimes i quin model de societat es normalitza. Mentrestant, les dades de la Unió Europea confirmen que 2024 va ser el primer any complet per sobre d'1,5 °C d'escalfament global respecte de l'era preindustrial, i la trajectòria actual indica un món que clarament superarà els objectius establerts en l'Acord de París. Tot i això, la bretxa entre el que s'hauria de fer i el que realment es duu a terme es continua ampliant, segons afirmen experts de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Zarina Kulaeva, investigadora postdoctoral del Centre de Recerca Interdisciplinari en Transformacions Socials i Culturals (UOC-TRÀNSIC) i membre del grup TURBA Lab (Laboratori de Transformació Urbana i Canvi Global), i Iván Serrano Balaguer, professor dels Estudis de Dret i Ciència Política de la UOC i investigador també del TURBA Lab, analitzen com es construeixen els grans relats climàtics i quines implicacions tenen per a la governança democràtica del clima.

L'esfera pública a escala nacional i internacional ressona amb el debat sobre com actuar a partir del consens del cent per cent sobre l'escalfament global antropogènic que afecta el canvi climàtic i les seves conseqüències devastadores, sobre com mitigar-lo i sobre com adaptar-nos-hi. Fins i tot a l'inici dels anys 2000 es va encunyar un nou terme, l'antropocè, que fa referència als impactes de l'activitat antropogènica en el planeta, entre els quals hi ha el canvi climàtic.

Les últimes dècades han cristal·litzat tres grans narratives sobre el canvi climàtic: l'ecologisme apocalíptic, el capitalisme verd i el decreixement. Aquestes narratives funcionen com a marcs interpretatius que defineixen les causes, responsabilitats i solucions relacionades amb el canvi climàtic. Tant el capitalisme verd com el decreixement estan emergint gradualment com a respostes binàries a l'impacte humà en el canvi climàtic.

"L'ecologisme apocalíptic vaticina un col·lapse imminent, ja pràcticament irreversible després de dècades alertant sobre la necessitat urgent de polítiques radicals per afrontar el canvi climàtic i els seus efectes", assenyala Serrano Balaguer. Davant d'aquesta visió, el text situa el capitalisme verd com una narrativa que busca compatibilitzar el creixement econòmic continu i la sostenibilitat: "El capitalisme verd, sorgit en la dècada de 1980, s'ha vinculat amb metanarratives com el desenvolupament sostenible i l'economia verda", afegeix Kulaeva.

Entre l'ecologisme apocalíptic i el capitalisme verd, el decreixement interpel·la l'obsessió pel creixement econòmic il·limitat i estableix una forta connexió entre la crisi climàtica i el model econòmic dominant. No és només una discussió teòrica; de totes aquestes narratives sorgeixen polítiques notablement divergents que fomenten actituds que prioritzen la inacció, com l'ecologisme apocalíptic, que invoca un futur destructiu. O narratives que tenen com a màxima la confiança en solucions tecnològiques, com el capitalisme verd i de mercat. I fins i tot propostes enfocades a reduir considerablement el consum material i implementar una profunda redistribució de la riquesa, com el decreixement.

Els autors subratllen que "es tracta de narratives dicotòmiques i binàries per la predominança i la influència del capitalisme verd i el decreixement". Aquesta polarització pot simplificar excessivament un problema complex, però també ajuda a entendre per què moltes polítiques climàtiques llançades des de la perspectiva del capitalisme verd es mouen dins d'uns marcs que pràcticament no discuteixen la lògica inherent del capitalisme global.

L'article insisteix que les narratives no es poden entendre al marge de les desigualtats globals i de la responsabilitat històrica en les emissions. En aquest punt, Serrano Balaguer adverteix que "sens dubte, les desigualtats globals i la responsabilitat històrica en les emissions afegeixen un nivell de complexitat que la narrativa del capitalisme verd no aborda".

Aquí s'enllaça amb el principi de "responsabilitats comunes, però diferenciades", consagrat en la Cimera de la Terra de 1992 i en la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, que reconeix la major responsabilitat dels països industrialitzats i la necessitat d'integrar una justícia climàtica global i la reparació històrica en qualsevol estratègia de transició ecològica o de decreixement.

En síntesi, centrar el debat únicament en solucions tècniques —eficiència energètica, captura de carboni, mercats d'emissions— pot despolititzar el canvi climàtic i ocultar les relacions de poder, els patrons d'explotació de recursos i la distribució desigual de la petjada de carboni entre territoris i grups socials.

Democràcia, autoritarisme i la governança del clima

Existeixen tensions entre democràcia i autoritarisme ambiental en la gestió de l'emergència climàtica. Certament, les institucions democràtiques han de lluitar contra una pluralitat d'interessos contraposats.

Malgrat les evidències científiques, la mobilització social i el desplegament de polítiques climàtiques, les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle continuen sent incompatibles amb els objectius d'1,5 °C o 2 °C.

En aquest escenari s'obre una pregunta incòmoda: són les democràcies liberals prou ràpides i eficaces per aplicar les mesures dràstiques que exigeix la ciència? "En aquest context, malgrat el consens en la comunitat científica sobre la funcionabilitat de la democràcia i els seus mecanismes, la creixent conscienciació i mobilització ciutadana i les accions de la societat civil i dels governs democràtics semblen respondre encara a un paradigma incapaç d'abordar els canvis necessaris per combatre el canvi climàtic", assegura el professor de la UOC.

Tots dos experts analitzen el debat sobre l'anomenat autoritarisme mediambiental, que presenta certs règims no democràtics com a suposadament més eficaços a l'hora d'imposar restriccions severes a l'ús de combustibles fòssils o al consum de determinats béns. El risc, adverteixen, és que aquest tipus d'arguments justifiqui retallades en drets i llibertats en nom de la urgència climàtica.

 "Es construeix, així, un argument segons el qual executar les polítiques necessàries per combatre el canvi climàtic pot arribar a justificar la suspensió i, fins i tot, l'erosió dels fonaments de les democràcies, com ara l'Estat de dret, la justícia social o drets i llibertats bàsics", explica Kulaeva.

Aquest debat es produeix en un context d'enfortiment de tendències il·liberals i de qüestionament obert dels fonaments democràtics tradicionals en diferents parts del món. En aquest sentit, els experts de la UOC demanen reforçar i adaptar la democràcia al repte climàtic: amb evidència i transparència hem de desmuntar la falsa eficàcia de l'autoritarisme com a mal menor, sense eludir debats complexos ni vendre dreceres tècniques inexistents. Aquestes solucions són fràgils i injustes per al clima i per als drets a mitjà i llarg termini.

De fet, la revisió de la literatura apunta, a més, al fet que els règims democràtics, amb tots els seus defectes i ritmes més lents, tendeixen a associar-se amb millors resultats ambientals que els autoritaris, precisament perquè són més inclusius i permeten la participació, la deliberació i la rendició de comptes.

Repensar el relat climàtic des de la justícia i la democràcia

Kulaeva i Serrano coincideixen en una idea fonamental: no hi ha cap solució tècnica al canvi climàtic que no impliqui també una decisió política. L'elecció entre capitalisme verd, decreixement o altres marcs emergents comporta determinar qui assumeix els costos, quins sectors es prioritzen i quin model de benestar es promou.

En un moment en el qual la comunitat científica alerta que l'objectiu d'1,5 °C està en risc de convertir-se en un objectiu superat i que les polítiques actuals encara ens situen fora dels escenaris compatibles amb l'Acord de París, repensar el discurs sobre canvi climàtic és tan important com desplegar noves tecnologies o aprovar lleis noves per a la justícia climàtica.

El repte que plantegen aquests experts és doble. D'una banda, obrir el debat més enllà de la dicotomia entre capitalisme verd i decreixement incorporant les veus dels territoris més afectats i de les geografies habitualment invisibilitzades; per exemple, les illes del Pacífic o altres territoris no occidentals que queden ofuscats per la narrativa del capitalisme verd. I de l'altra, enfortir les institucions democràtiques perquè puguin prendre decisions a l'altura de l'emergència sense caure en la temptació de l'autoritarisme ambiental. En aquesta intersecció entre relat, justícia i democràcia és on es juga, en gran manera, el futur de la governança climàtica.