L'algorisme de la morbositat: com els 'realities' creen fenòmens virals i afecten la nostra salut mental

La Isla de las Tentaciones tancava aquest gener la novena temporada amb gairebé 1,3 milions d'espectadors enganxats a les històries de Darío i Almudena o Mayeli i el seu embaràs. La cadena ha confirmat l'inici dels enregistraments de la desena temporada per a aquest mateix gener de 2026, amb una distància de tan sols sis mesos entre l'una i l'altra, una estratègia per frenar la caiguda de les xifres d'audiència. "La maduresa de l'audiència ha permès portar els límits una mica més enllà, amb escenes explícites o situacions que, probablement, fa 20 anys no s'haurien vist en pantalla", detalla Elena Neira, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigadora del Grup de Recerca en Aprenentatges, Mitjans i Entreteniment (GAME).

Han passat 26 anys des d'aquell 23 d'abril de 2000 en què el primer Gran Hermano va desembarcar a Espanya, a Telecinco, amb quotes de pantalla superiors al 70 % i més de 9 milions d'espectadors, xifres impensables avui dia. Després van arribar El Bus, Supervivientes: Expedición Robinson o Operación Triunfo. "Com més intens és el conflicte que es presenta, més impacte emocional ens genera i més volem veure com es resol", apunta Aleix Comas, professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC.

El que queda clar és que el format funciona després de més de dues dècades. "La fórmula dels realities és bastant canònica: mantenir la retransmissió el menys adulterada pel muntatge que es pugui i introduir elements que permetin generar situacions impactants", comenta Neira. Però quins factors psicològics influeixen a l'hora de mantenir els espectadors enganxats? Segons Comes, són tres grans elements: l'estructura del programa, la morbositat i la comparativa social.

Pel que fa a l'estructura del programa i dels capítols, és important l'ús del cliffhanger, un recurs que talla la narració en el punt de màxima tensió dramàtica i que provoca que l'espectador vulgui veure el següent episodi. També destaca l'ús de l'anticipació d'imatges, que funciona com un reclam per enganxar l'audiència. "Són reforçadors psicològics bastant similars als que s'utilitzen en les màquines escurabutxaques", adverteix Comes.

En el segon punt hi ha la morbositat i el voyeurisme: "Ens donen l'oportunitat de veure persones reals —que, en principi, no són actors— en situacions noves i de certa intimitat que no podríem presenciar d'altres maneres", comenta el psicòleg.

Finalment, la comparativa social permet posar l'espectador en la pell del concursant amb què se sent identificat (per problemes de parella, vivències de traïció o duels, entre d'altres). "Això fa que vulguem veure com resolen la seva situació particular i si és útil o no per a nosaltres. Seria una mena d'aprenentatge de com resoldre conflictes, malgrat no ser, en molts casos, les fonts més adequades de relacions sanes i equilibrades", puntualitza. Segons l'expert, la vivència de problemes "reals" fa que els espectadors es vinculin amb els participants i tinguin interès en el desenllaç.

El parany de l'amor tòxic

Aquesta vinculació pot crear falses creences. "Hi ha nombrosos estudis acadèmics que afirmen que formats d'aquest tipus tenen un impacte en la imatge que el públic té de les relacions personals i amoroses. En general, transcendeix una versió una mica contaminada del que són les relacions i això, per a determinats grups demogràfics, pot acabar sent un barem que després prenguin com a referència en les seves vides", comenta Neira. De fet, el públic principal d'alguns d'aquests realities se situa entre els 18 i els 34 anys, incloent franges d’edat complexes en termes de salut mental.

"Aquests formats reforcen els estereotips, ja que els perfils i els comportaments que resulten de l'edició del programa se seleccionen no en funció del que és més real o més sa, sinó en funció del que creuen que generarà més audiència, que justament solen ser comportaments molt polaritzats i relacions molt tòxiques", adverteix Comes.

El perill de tot això és que, de tant presentar-ho, s'acaba normalitzant: "Podem donar per fet que els conflictes intensos són inevitables i esperables, i que les estratègies que veiem per televisió per gestionar-los són les adequades. Això donaria per vàlides estratègies evitatives i agressives que són un gran problema de cara a mantenir relacions interpersonals sanes", afegeix el psicòleg.

Un consum excessiu d'aquesta mena de programes pot implicar una sèrie de problemes: "Una pèrdua de referències i de criteris per establir relacions interpersonals sanes; una comparativa constant amb els personatges que faciliti una sensació de ser menys, amb la conseqüent baixada d'autoestima, o una dificultat per afrontar i gestionar els problemes personals propis en evadir-nos amb aquest contingut constantment", enumera Comes. De fet, un informe de Mental Health Foundation (Regne Unit) amb YouGov indica que gairebé 1 de cada 4 joves (entre 18 i 24 anys) afirma que veure reality TV li provoca preocupació per la seva imatge corporal.

Patir la fama

Però el format no només té conseqüències per a qui el consumeix, també per a qui el protagonitza. Quan es viu en una realitat nova, fora de l'entorn habitual, i es crea un grup de convivència nou amb el qual cal relacionar-se 24x7, pot ser que "aquests canvis empenyin els participants a actuar no tant segons qui són, sinó segons el context que els envolta. I això els porta a prendre decisions i dur a terme accions que molt possiblement no farien fora", comenta Comes.

Després del programa hi pot haver molts canvis emocionals que siguin desagradables: "En primer lloc, els treuen d'aquesta realitat paral·lela, per la qual cosa han de fer un duel de la vida que hi fan i tornar a integrar-se en la rutina que tenien anteriorment, si és que encara la poden recuperar", adverteix el psicòleg.

L'impacte ve sobretot quan el reality s'emet per televisió, que és quan el concursant s'enfronta al judici públic basat en un personatge construït a la sala de muntatge, sovint negatiu, i no en qui és realment. I després arriba el difícil procés d'assimilar el dol quan aquesta fama efímera s'evapora i l'audiència passa a la novetat següent. "Tot això facilita sentir simptomatologia ansiosa i depressiva que pot derivar en un trastorn si no es gestiona bé", afegeix Comes.

El mem com a motor socialitzador

En gran part, aquesta fama es genera en la conversa social en xarxes, un espai fonamental per al desenvolupament i l'èxit d'aquesta mena de formats. "L'aposta dels realities per part de les cadenes de televisió es basa precisament en la seva capacitat de generar conversa en paral·lel a la retransmissió, la qual cosa permet no només crear comunitat, sinó també amplificar l'abast del programa i atreure noves audiències, seduïdes per aquest rum-rum que provoquen determinades situacions", explica Neira.

D'altra banda, segons l'experta, "la polèmica s'alimenta de manera deliberada; cal servir en safata temes que permetin generar no sols conversa, sinó també mems". Per exemple, el famós "Montoya, por favor" de l'edició passada de La Isla de las Tentaciones es va convertir en un fenomen viral internacional. L'àudio de desolació del concursant veient com la seva parella li era infidel va transcendir la barrera de l'idioma perquè el to de desesperació és universal. El van fer servir KFC França en una campanya de col·laboració amb Burger King, també clubs de futbol com l'Atlètic de Madrid, el PSG i el Borussia Dortmund, i també a la Fórmula 1, i el van analitzar mitjans internacionals com The Guardian. "Els mems són el termòmetre de la popularitat d'un format", afegeix Neira, que afirma que va ser un "moment cuinat".

Precisament, conèixer els mems o les bromes vinculades al programa permet socialitzar a través del reality, la qual cosa els experts consideren una eina per fidelitzar l'espectador. "En el moment en què un gran nombre de persones parla del reality, es genera una pressió grupal perquè tu també el vegis: o el veus i formes part del grup en la conversa o estàs fora", conclou Comes.