«La divisòria digital no es tancarà si primer no s'eliminen les desigualtats socials»

No hi ha una resposta unívoca a aquesta pregunta. Els primers estudis parteixen de les acaballes del segle passat, amb la qual cosa encara som en un procés de definició i recopilació de dades per a muntar un concepte amb una base sòlida. Però en general entenem divisòria digital com la diferència que es produeix entre els ciutadans que accedeixen a les tecnologies i les fan servir i els que no ho fan. I aquí, per tecnologies, entenem principalment les de la informació i la comunicació. Efectivament. L'aportació principal del nostre grup d'investigació és que considerem que el fonament de la divisòria digital no rau tant en les desigualtats que hi ha en l'accés a internet o l'ús que se'n fa com en les que es produeixen com a conseqüència dels usos que alguns fan d'internet i d'altres, al contrari, no. El primer acostament al concepte de divisòria digital va ser amb vista a l'accés, és a dir, si es disposava de connexió a internet o no. Com se soluciona aquesta primera dimensió de la divisòria? Exacte. Després va quedar clar que amb això sol no n'hi havia prou. Perquè no serveix de res que algú disposi d'internet a casa si no percep la utilitat d'aquest servei. I aquesta és la segona dimensió: l'ús. Una vegada establertes aquestes dues dimensions és quan nosaltres ens preguntem: què implica que alguns no utilitzin certs serveis d'internet que d'altres sí que fan servir? Que a uns els manquen alguns avantatges i a altres no. I que, en conseqüència, es pot produir un augment de les desigualtats i de l'exclusió social. Sí. Implica que les desigualtats d'un país es traslladen a l'àmbit digital. I, com que l'àmbit digital obre unes possibilitats que no havíem tingut mai fins ara, això comporta un gran risc. Demà presentarem aquí a la UOC un article en què analitzem el perfil dels usuaris de l'administració electrònica pública a Espanya. A grans trets, hem trobat que les dues variables que incideixen més sobre l'ús són el nivell d'estudis i el nivell d'ingressos, cosa que resulta paradoxal, perquè, si hi ha algú que necessita els ajuts econòmics que ofereixen les institucions públiques, són precisament les persones amb nivell educatiu més baix i recursos econòmics més limitats. És un exemple paradigmàtic de la tercera dimensió de la divisòria digital: el suport que ofereix l'Estat és més fàcilment accessible per als qui tenen més formació i nivell econòmic, quan en realitat hauria de passar justament el contrari. Cada vegada és més freqüent que els diputats o senadors tinguin un blog i que els ciutadans hi puguem interaccionar, estrenyent la relació entre representant i representat. Això implica més qualitat democràtica, més llibertat... que, tanmateix, està limitada només als qui accedeixen al blog. Un altre exemple: les ofertes d'ocupació. Algunes ja només s'anuncien a internet, per la qual cosa els qui no hi accedeixen tenen menys possibilitats d'aconseguir feina. No és una feina fàcil. El que suggereix el nostre estudi és que la tercera dimensió de la divisòria digital no es tancarà si no s'eliminen primer les desigualtats socials. I els sociòlegs sabem que la desigualtat és una constant en totes les societats: no coneixem societats sense desigualtat. Per tant, la cosa de què ens hem de preocupar és pal?liar els seus efectes de manera que internet no polaritzi les diferències socials. Això, al seu torn, planteja un altre repte, perquè ja entrem en l'àmbit ideològic. Al fet que, si volem que les persones utilitzin les prestacions més avantatjoses d'internet, el primer que caldrà fer és, precisament, decidir quins són els usos socialment més rellevants. I després incentivar-los, protegir-los i convèncer les persones que els facin servir... I és clar, qui és que té potestat per a definir què és bo i què no? Si no podem aplicar principis tan objectius com els de la primera i segona dimensió ?és a dir, infraestructura i formació?, difícilment podrem posar remei a la tercera. Perquè, reprenent l'exemple dels blogs, alguns deuen pensar que mantenir una relació més estreta amb els seus representants democràtics està molt bé, però n'hi ha d'altres als quals, per la ideologia que tenen, els deu semblar menys rellevant.