«Es pot construir arquitectura sostenible a preu de mercat»

Sens dubte. Aquest comentari el va fer el crític Daniel Giralt Miracle perquè veu una actitud similar en els dos projectes. Gaudí va crear un nou llenguatge per a dialogar amb la ciutat a partir del tema de l'habitatge. Ara, en l'era digital, la façana del Media-TIC parla a la ciutat, però el nostre tema és l'energia. Gaudí treballava amb els artesans del moment, que eren ceramistes, vidriers, fusters, i nosaltres ho fem amb els artesans d'avui, que són programadors informàtics i enginyers d'energia. Exacte. M'agrada recordar unes paraules de Jorge Wagensberg. Ell diu que, si mires la naturalesa, perceps que és bella, però que no està en equilibri. La naturalesa és pur caos, atzar, indeterminació, i tot acaba passant per una espècie de màgia. Però també és veritat que la naturalesa «performa». És així com es fa la fotosíntesi. Un arbre és una fàbrica d'aliments, de medicaments, s'orienta segons el vent, busca l'aigua a la capa freàtica, és una màquina de fer energia, i nosaltres, que som arquitectes de l'energia, mirem la naturalesa no com el modernisme, que ho feia per les seves formes i geometries, sinó per la línia científica, de partícules, de moviments físics. Sí, és veritat que treballem amb dissenys paramètrics que connecten un pla d'Autocad amb un Excel, i a mesura que dibuixes tens dades en temps real sobre economia, llum natural, distància entre escales... En el Media-TIC hem aconseguit que la comunicació vertical sigui un 8% de la ràtio de l'edifici construït, mentre que a la torre Agbar és un 23%. Una ràtio baixa permet alliberar molts metres quadrats per a la gent, per a l'ús del públic. Però també és veritat que l'ordinador produeix arquitectures estranyes, poc humanes, no simètriques, que trenquen el que és tradicional. Miri, la sostenibilitat és una ciència en procés. La primera fase era la dels gurus: Al Gore o Jeremy Rifkin. Ara som a la segona fase, la radical, en la qual la sostenibilitat estableix un dogma, uns certificats energètics, un codi tècnic, la llei, l'eficiència energètica... Encara discutim qui és sostenible i qui no ho és. És com el feminisme; cal passar aquesta fase radical, encara que la situació ara ens demani ser radicals. Miri en Ferran Adrià, ell és radical i revoluciona la cuina. Aquest projecte tenia 1.300 euros de pressupost per metre quadrat. No volíem, i això és una decisió radical, un afegit de sostenibilitat amb un cost del 15%. Volíem aixecar un edifici amb un preu de mercat semblant al dels edificis del seu voltant per demostrar que l'economia no és una excusa. I ho hem aconseguit amb un edifici públic; hem demostrat que es pot construir arquitectura sostenible i arribar a un 90% de reducció d'emissions de CO₂. El 50% del pressupost ens l'hem gastat en robots, ordinadors i tall làser. La lleugeresa està relacionada amb el cicle de vida dels edificis i amb la seva empremta ecològica. Si estalvies pes, estalvies fonamentació. Aquí, amb un nivell freàtic molt alt, fer una fonamentació més lleugera ens va permetre estalviar uns dos milions d'euros en formigó, la qual cosa ens va servir per a costejar la pell de l'edifici amb ETFE. Estalviem matèria, que no ens interessa, i guanyem en «performativitat». És lleuger, fàcil de manipular, s'estalvia en transport, no es crema, no desprèn foc, s'autoextingeix. A més, «performa» molt, és un filtre solar natural. Amb l'ETFE, que redueix l'ús de l'aire condicionat en un 60%, hem creat dues patents. Hi estàvem obligats pel codi tècnic de la construcció, que exigeix un nombre de places per metre quadrat construït, i és altíssim. En realitat, la meitat de l'aparcament quedarà buit perquè la relació persona-cotxe ha baixat molt, afortunadament. Segurament que no, perquè, com diu, l'arquitectura és site specific. Havíem de reaccionar davant del nostre context. I hem de començar per situar l'edifici a la mateixa alçària que els habitatges socials de la nostra illa, sense entrar en competició amb altres torres properes. També hem volgut deixar el xamfrà net per crear un espai públic pel qual la gent pugui caminar. De la mateixa manera, hem fet una rampa per als edificis que ens envolten, i així tota l'illa queda comunicada. En línies generals, sí. Des del punt de vista de l'energia, tenim un nou paradigma energètic gràcies a la xarxa Districlima, que recull energia de la depuradora del Besòs i la distribueix pel barri. Connectant-te a la xarxa ja compleixes el protocol de Kioto amb un 25% d'energia neta. Només se m'acuden dos casos: París i Barcelona. També penso que s'ha aconseguit un «mix». Estem envoltats d'habitatge social. A Londres seria impensable que hi hagués habitatge social al costat d'edificis icona. A París, també. Funcionen per guetos, i Barcelona trenca aquests guetos. S'ha fet política social portant totes les grans empreses i fent que convisquin amb universitats, habitatges socials i habitatges d'alt nivell. La ciutat mediterrània viu d'una herència que és el casc antic, l'eixample. Vivim amb un model i ara en construïm un altre. La convivència de tots dos és possible si es té amplitud de mires. Podem experimentar amb aquest barri i veure'n els resultats. De moment em sembla que funciona. Jo, en tot cas, sóc defensor del patrimoni intangible. És important preservar les pedres, però és millor crear pedres de coneixement, i aquest edifici n'és una