«L'ús de les TIC no garanteix la democratització de l'assistència sanitària, però podria ajudar a aconseguir-la»

Tinc dos càrrecs a l'IWK, que és un hospital especialitzat en infants i dones a la nostra regió del Canadà. Sóc vicepresident de Recerca, i la meva feina és promoure i supervisar la recerca. El treball a l'IWK inclou molts tipus diferents de recerca, com ara el desenvolupament de fàrmacs nous fent servir química, la recerca de vacunes i la prevenció de malalties, el treball amb l'autisme, amb el dolor i molts altres aspectes de la salut mental i física. D'altra banda, la meva feina com a investigador se centra en dues àrees. Una és el dolor en els infants i l'altra és l'ús de tecnologia per a ajudar els infants de moltes maneres diferents, no solament en el dolor, sinó també en problemes de salut mental, i en altres de salut física. Fem estudis a partir de qüestions diferents. Una de les qüestions en què treballem en diferents projectes és la manera de tractar els problemes de salut mental dels infants a distància. Molts infants amb problemes de salut mental no reben l'assistència d'un especialista, i alguns pacients s'han d'esperar molt de temps per a rebre el tractament. A més, moltes vegades per als pacients és molt car –tot i que la teràpia és de franc–, perquè molta gent s'ha de desplaçar de lluny, absentar-se de la feina, fer àpats fora de casa, pagar pàrquing... Totes aquestes despeses són considerables. També, a molta gent li fa vergonya tenir un problema de salut mental. Sí. L'estigma contra els pacients de malalties mentals és molt important. Per a superar aquestes dificultats hem desenvolupat un programa amb el qual proporcionem assistència a distància, fent servir telèfons o internet i un tutor. Aquest tutor és un no-professional altament format que parla amb els pares o els infants, segons el problema, i els ajuda amb el programa. Ara ho oferim com a servei a Nova Escòcia i a la resta del Canadà, on tenim un contracte amb el sistema sanitari per a donar servei als seus pacients. Agafem pacients amb trastorns perjudicials de la conducta o ansietat en particular i els tractem sense veure'ls mai. La persona que parla amb ells no és un psicòleg o un altre professional, però ha rebut una formació molt bona. Entre els avantatges, no és tan car per al sistema sanitari i, en conseqüència, podem veure més pacients. Les famílies no s'han d'esperar, viatjar o absentar-se de la feina. Programem les cites a les hores que els van més bé. No senten vergonya perquè són a casa i ningú no sap res dels seus problemes de salut mental. Tenim altres programes per a l'estrès, l'ansietat i la depressió en joves adults i en mares joves. La idea general és portar la salut a casa a les persones que la necessiten. El programa es diu Strongest Families. Fem molta feina amb infants i joves adults amb ansietat. Amb ells fem servir els sistemes de telèfon i d'internet. La millor manera de superar una ansietat és enfrontant-s'hi, però sovint es necessiten destreses per a fer-ho i les TIC són molt útils. En aquest sentit, el treball de Cristina Botella [Universitat Jaume I] és increïble. És la líder en aquesta àrea, la millor, o sigui que treballar amb ella és molt interessant. A més, l'ús de les TIC pot crear una comunitat. El fet que les persones parlin entre elles és molt important. Obtenim uns resultats excel·lents. La intervenció és cap a tres cops millor que en la condició de control. És molt efectiva. L'altre aspecte positiu és que a les famílies els agrada, i no interrompen el tractament. Moltes vegades a la clínica les famílies interrompen el tractament, i això és un problema gros. Tenim índexs d'abandonament d'un 10%, mentre que moltes vegades a la clínica és d'un 40% o un 60%. Si l'infant millora una mica, els pares interrompen el tractament i, evidentment, el problema torna. Però, si els ensenyem totes les destreses, es trobaran molt més bé. Si no guarim l'infant, ensenyem a la família com poden treballar plegats perquè l'infant no torni a tenir el problema. El tutor pot tenir qualsevol edat a partir de vint anys. Potser hi ha una mica més de dones que d'homes. Tendeixen a ser persones amb experiència de treballar amb infants. Han de tenir un títol de grau, potser Psicologia, però també Química o Història. Han de ser molt bons parlant per telèfon i han de ser molt bons a l'hora de resoldre problemes. Triem persones positives que fan bé aquestes coses i després les formem molt intensament durant tres o quatre setmanes. Després d'això, les monitorem quan parlen per telèfon i els podem donar indicacions sobre la seva feina per a ajudar-les a millorar. Al començament es monitoren totes les trucades, però més endavant només monitorem trucades aleatòriament. Sempre n'avalua el resultat una persona diferent de la que fa el tractament. De moment només es posa en pràctica a diverses àrees del Canadà. En el futur esperem col·laborar amb altres països, com ara l'Estat espanyol. També duem a terme un projecte molt gran a Finlàndia. Allà estudiem la manera com podem prevenir els problemes de salut mental en infants. Examinem tots els nens de quatre anys en una àrea d'aquest país i triem el 15% que és més agressiu i conflictiu. Oferim el programa als pares. És millor prevenir que no pas haver de curar després. Estem molt contents de treballar amb la UOC i esperem treballar en alguns protocols per al dolor abdominal. Rubén Nieto és el cap d'aquest programa i Anna Huguet, que treballa amb la UOC, també treballa a Halifax. Col·laborem en un projecte per al mal de cap utilitzant telèfons intel·ligents i ensenyant a la gent amb aquests aparells. Els projectes amb la UOC són molt motivadors per a nosaltres i esperem continuar desenvolupant-los fins que estiguin completament implantats. Aquí hi ha molts investigadors joves amb molt de talent que han fet una bona part de la feina. És fantàstic venir a l'Estat espanyol, a Catalunya i a Barcelona, perquè les persones són molt agradables i treballadores. Sí, podria ser si ho fem bé. L'ús de les TIC no garanteix la democratització de l'assistència sanitària, però podria ajudar a aconseguir-la. De maneres diferents: una és que les TIC fan augmentar l'accés, de manera que les persones que no poden viatjar, que viuen en una àrea rural o que són tímides també poden seguir un tractament. Moltes vegades aquestes persones són pobres, i això les ajuda a l'hora de seguir una teràpia. Un dels problemes és que a vegades les persones pobres no tenen dispositius de comunicació i, per tant, hem d'anar amb compte per a assegurar-nos que no excloem la gent pobra fent servir aparells moderns. Per exemple, moltes persones pobres no tenen iPhone. Les TIC tenen el potencial per a fer l'accés més fàcil. També tenen el potencial per a reduir els costos del sistema. Penso que pot ser més eficient, especialment si combinem l'ús de tecnologies amb altres tasques que són automàtiques i altres tasques que poden fer les persones amb menys educació. Per exemple, als nostres tutors no se'ls paga tant com als psicòlegs. Podem fer això perquè podem controlar amb cura què passa, per a assegurar-nos que fan bé la feina. Hi ha molts avantatges amb les TIC, però no és l'única solució: també hem de fer tractaments cara a cara. No penso que acabin substituint els tradicionals. Un enfocament és millor per a una cosa i l'altre per a una altra. A vostè li podria agradar el contacte cara a cara, i a mi em podria agradar el contacte per internet... Hem de respectar les necessitats i els desitjos dels nostres pacients. Evidentment, tothom té molta feina per fer, però no em preocupa que es pugui substituir el contacte presencial. Esperem que farà augmentar l'accés a l'assistència i ajudarà a controlar-ne els costos. A més, també augmentarà la sensació dels pacients de ser al centre del sistema sanitari. Es veuran ells mateixos com la part més important del sistema. Pot ser una eina democratitzadora. Penso que les TIC poden ser molt importants. Sempre mirem de trobar maneres de fer les coses més bé i de manera més eficient. Fem servir més xarxes socials en els nostres projectes nous. M'agradaria fer alguna cosa amb Twitter i SMS per a animar la gent i donar-los suport. Veurem què funciona més bé. A mi m'és igual si és alta o baixa tecnologia: hem de pensar la tecnologia adequada per a cada problema, per a cada pacient. Aquesta serà la clau. Necessitem un ventall ampli de possibilitats perquè les persones les puguin utilitzar. Ja ho crec, com totes les societats occidentals. Qui té dificultats amb les TIC són els professionals i els buròcrates. Hem de solucionar qüestions sobre seguretat i confidencialitat. No hi ha cap problema d'acceptació per part dels pacients. Volen que els donem ajuda i la volen rebre de la manera que sigui. Hem treballat amb assistència telefònica automatitzada, en la qual no es necessita cap persona. No hi ha límits. No tothom la vol utilitzar, però hem de fer que les coses siguin disponibles per a tothom. Hem de pensar en això. Fins ara, havíem d'anar a visitar-nos a cal metge a la seva consulta a les hores que li anaven bé a ell. A partir d'ara, tindrem més opcions.