«Internet ha canviat l'actitud del pacient»

Marc Giovannini: Des de l'aparició de la ultrasonografia endoscòpica podem diferenciar dos períodes. En un primer període, des del començament dels anys vuitanta fins a l'any 2000, aquesta nova tècnica s'utilitzava sobretot per a obtenir una imatge diagnòstica, mentre que en un segon període, que comprèn la darrera dècada, es destaca per tenir una funció molt més terapèutica. I això ha estat un gran pas. Actualment la ultrasonografia endoscòpica és més indicada per a un tipus de biòpsia menys invasiva, de molta més qualitat i exactitud. Irving Waxman: Jo penso que ha estat molt paral·lela.

M. G.: Pel que fa a la ultrasonografia endoscòpica, des d'un bon començament els metges europeus i nord-americans vam treballar bastant plegats. No hi ha un ambient de competitivitat, sinó que treballem junts per millorar la qualitat d'aquesta tècnica. I. W.: En realitat, la ultrasonografia endoscòpica va sorgir fa trenta anys al Japó, país on han estat més conservadors amb la tècnica i la tecnologia, tot i que darrerament han començat a posar-se al dia i ja utilitzen les darreres tecnologies en tècniques menys invasives. Però, pel que fa a altres països, es fa molt difícil comparar les necessitats i el nivell mèdic de l'Índia, per exemple, amb els d'altres països com els Estats Units o Espanya i imaginar aquests països menys desenvolupats fent servir la ultrasonografia endoscòpica per a usos terapèutics, ja que es tracta d'una tècnica que, en alguns aspectes, és molt cara. M. G.: És cert que actualment és possible disposar de noves eines, com ara la possibilitat d'accedir a bancs d'imatges, cosa que permet ser més exactes en l'exploració endoscòpica. Però no n'hi ha prou amb imatges, perquè en la nostra especialitat abans de tenir un diagnòstic final es necessita saber l'historial clínic, veure el pacient, etc. No és igual si es tracta d'un pacient gran que d'un de jove, si té la sida o ja ha estat tractat per un limfoma. O sigui que no n'hi ha prou amb una imatge, que en tots aquests casos podria ser la mateixa, sinó que és necessari saber l'historial i, si és possible, tenir contacte personal amb el pacient.

I. W.: En l'ecoendoscòpia es fa molt difícil d'interpretar-ho tan sols amb imatges aïllades. És més fàcil quan es tracta d'un escàner, perquè el que veus sempre és igual; o sigui que la telemedicina és fantàstica per a especialitats com la radioscòpia o la radiologia, però en la ultrasonografia endoscòpica és molt difícil, atès que és una prova dinàmica molt dependent de l'explorador.

M. G.: Jo utilitzo la videoconferència per a parlar amb altres col·legues. És un sistema perfecte, un gran avantatge i és molt pràctic, però en el cas de l'ecoendoscòpia és diferent, perquè no n'hi ha prou d'enviar una imatge. Mentre l'escàner sempre està en la mateixa posició, en l'ecoendoscòpia, com deia el company, la imatge és molt més dinàmica, la modifiques constantment a la pantalla.

I. W.: És com en Messi. No és igual veure'l en una foto que jugant. I. W.: A les universitats nord-americanes la recerca és extremament potent, disposem d'una de les millors assistències mèdiques i de la millor tecnologia sanitària possible, però, desafortunadament, tot això no està disponible per a tothom, perquè un 30% dels ciutadans no estan assegurats. I això, segons la meva opinió, és inacceptable per a un país que se suposa que és un dels més desenvolupats del món. A Espanya, com a la resta d'Europa, tenen un sistema mèdic millor, perquè tothom hi té accés. No és el cas dels Estats Units, on si no tens una assegurança privada no pots accedir a la millor assistència mèdica possible. Aquesta disparitat és molt dramàtica, tot i que probablement no continuarà gaire temps més. I. W.: Penso que aquesta disparitat anirà desapareixent perquè actualment la gent està molt conscienciada d'aquest problema. En realitat, si no s'hi fa alguna cosa, serà molt car tenir cura de totes les persones que no disposen d'assegurança. Els que s'oposen a l'assistència universal es pensen que amb els seus impostos no paguen l'assistència mèdica de la gent que no està assegurada, però en realitat sí que ho fan, d'una manera indirecta, perquè aquestes persones després s'han de tractar de malalties molt més avançades. I als Estats Units també cal algun tipus de sistema universal de salut que encari el problema de l'obesitat. Hi ha nois de quinze anys amb una gran quantitat de problemes de salut derivats de l'obesitat. I. W.: Sí, però l'obesitat als Estats Units no té res a veure amb la classe social o amb la situació econòmica. La base són els mals hàbits, una informació incorrecta sobre què és bo i què no, etc. Perquè no es tracta d'un problema de persones de cinquanta anys, sinó que es dóna en nens de deu anys. Són nens que no fan exercici i que sovint a l'escola no els donen el menjar més adequat. Tot plegat és un gran problema, sobretot ara que vivim molts més anys. Als Estats Units les assegurances ja tenen una clàusula segons la qual és més fàcil accedir a aquesta cobertura mèdica privada si una persona fa exercici o pren determinades mesures per evitar l'obesitat. M. G.: El sistema francès és molt bo, però arribem a un límit per culpa de la crisi econòmica, que ha fet, per exemple, que el govern aposti molt més que abans per les medecines genèriques, més barates. Però, tot i això, cada pacient té accés a les darreres tecnologies i als tractament perquè un 80% de la població disposa d'assegurança mèdica, ja que per un preu no gaire car, entre cent i tres-cents euros mensuals, pots tenir cobertura per a tota la família. I a les persones amb pocs ingressos ?menys de vuit-cents euros mensuals? l'Estat els paga l'assistència que necessitin. De totes maneres, com deia, d'aquí a pocs anys tindrem problemes perquè cada cop hi ha menys població activa i més pacients que no treballen, sobretot perquè molts estan desocupats. Per tant, si reduïm l'atur, solucionarem el problema del sistema de salut. M. G.: Amb vista al futur un dels grans temes pendents, sobretot en la nostra especialitat, és seleccionar i reduir el nombre d'exploracions abans de decidir el tractament. La gent es pensa que perquè paga impostos ja pot demanar tot un seguit de proves que són molt cares encara que no sempre siguin necessàries. De manera que en el futur, a l'hora de parlar de l'accés universal a l'assistència mèdica, si hi ha dues opcions per a una mateixa cosa i la gent vol la més cara, el pacient hauria de pagar la diferència. I. W.: Hi ha tota una sèrie de noves tecnologies disponibles molt cares ?com passa amb les darreres innovacions en radioteràpia o en cirurgia robòtica. El problema és que la gent pensa, erròniament, que pel fet de ser més modernes donen millors resultats que els mètodes convencionals.

M. G.: Hi estic d'acord. Ara la gent vol que l'operin amb els mitjans tecnològics més moderns, com el robot Da Vinci, una innovació dels darrers anys en tecnologia mèdica. Però tots aquests nous aparells són molt més cars i no es disposa d'estudis que diguin que els resultats són millors que amb els mètodes convencionals.

I. W.: Vivim en un món consumista on la gent sap que el sistema Blu-ray és millor que el DVD, i que aquest és millor que el CD, etc., de manera que tothom vol disposar de l'última tecnologia. Potser en aquests casos que he citat sí que és millor, però en medicina no necessàriament és així. M. G.: Els beneficis d'aquestes innovacions mèdiques encara no han arribat al nostre dia a dia. En el centre oncològic on treballo disposem de diferents estudis sobre genòmica, però encara no observem els beneficis d'aquestes investigacions.

I. W.: Hi estic d'acord, encara que cal destacar que no es qüestiona que en els quinze o vint anys vinents s'espera viure moltes millores en el camp de la genòmica i la proteòmica, com passa amb el test per a detectar el càncer de còlon amb l'ADN, per exemple. Avui és ridícul pensar que pots fer un cribratge a tota la població amb colonoscòpia per a detectar un possible càncer de còlon. El protocol ens diu que a partir de cinquanta anys tothom s'hauria de fer una colonoscòpia; però, si ara tots els més grans de cinquanta anys se'n fessin una, no hi hauria prou personal i, a més, el sistema sanitari no s'ho podria permetre.

M. G.: Els canvis vindran a llarg termini. Amb un bon test de cribratge probablement en deu o vint anys s'aconseguiria reduir el nombre de càncers avançats. El problema és econòmic, ja que els programes de cribratge del càncer sovint són més cars que no pas el tractament amb quimioteràpia dels que ja estan malalts. Fa quinze anys, quan van començar el programa de cribratge per al càncer de còlon a França, el Govern va dir que ho podíem fer perquè els fàrmacs per als càncers avançats eren més cars que no pas el programa de cribratge. Aquesta és la realitat. I. W.: Ara és millor. Internet ajuda molt a tenir cura dels pacients perquè estan més ben informats i, doncs, poden prendre millors decisions.

M. G.: Hi estic d'acord. Als metges ara ens és més fàcil explicar-nos perquè els pacients ja saben de què els parlem. Definitivament, internet ha canviat l'actitud del pacient.