"Els logopedes són clau per afinar el diagnòstic en malalties neurodegeneratives complexes"

El Dr. Miguel Ángel Santos-Santos és neuròleg del comportament i investigador a la Unitat de Memòria de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un equip de referència en el diagnòstic i el tractament de malalties neurodegeneratives. Amb una sòlida trajectòria en l'estudi del llenguatge, la cognició i els biomarcadors, participa amb una ponència en les VI Jornades dels Trastorns de la Comunicació i de la Deglució, organitzades pels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), on es valora el paper clau de la logopèdia en l'abordatge clínic i terapèutic de l'Alzheimer, el Parkinson i l'afàsia progressiva primària.

En aquesta entrevista, Santos-Santos reflexiona sobre els reptes del diagnòstic precoç, les possibilitats de la medicina personalitzada i la importància de treballar amb equips multidisciplinaris per millorar la qualitat de vida dels pacients.

Quin paper ocupa el llenguatge i, en particular, la logopèdia en l'abordatge clínic i investigador de la Unitat de Memòria de Sant Pau?

El llenguatge és central en moltes activitats de la Unitat: diagnòstic, seguiment de símptomes i disseny de teràpies. Tradicionalment, ha estat una eina clau per establir perfils neuropsicològics i localitzar lesions. Més recentment, també la parla, més enllà del llenguatge formal, ha demostrat tenir valor clínic. Els logopedes, per la seva formació específica, estan molt ben posicionats per avaluar-la i desenvolupar noves eines clíniques.

L'Alzheimer és el diagnòstic més comú, i generalment predomina la deterioració de la memòria, però cada vegada tenim més evidència que el llenguatge i la parla s'alteren des de fases inicials, i la seva anàlisi ens aporta informació clínica molt rellevant. A més, tractem malalties com l'afàsia progressiva primària i altres formes de degeneració lobar frontotemporal, en què el llenguatge i la deglució són símptomes predominants. En aquests casos, la col·laboració amb logopedes és essencial.

Quins senyals subtils en la parla o la deglució poden alertar d'un trastorn neurodegeneratiu?

En el llenguatge: dificultats per trobar paraules, ús de termes genèrics com cosa, errors de comprensió o expressió, desorganització, errors gramaticals. En la parla: alteracions de prosòdia, pauses, menys velocitat, canvis de veu (nasal, hipofònica), espasticitat. També són rellevants els canvis en el comportament comunicatiu, com ara menys expressivitat o iniciativa per parlar.

Com pot un logopeda ajudar a identificar o anticipar la deterioració cognitiva en casos com Parkinson o afàsia progressiva primària?

En el Parkinson, a més dels símptomes disàrtrics clàssics, observem alteracions subtils com ara menys fluïdesa verbal o dificultats per estructurar el discurs. En l'afàsia progressiva primària, el perfil varia segons la variant: no fluent (dificultat articulatòria i errors gramaticals), semàntica (pèrdua de significat) i logopènica (pauses, anòmia).
El logopeda ajuda a distingir entre símptomes com la disàrtria o l'apràxia de la parla, claus per localitzar la disfunció cerebral. Aquesta aportació és decisiva per afinar el diagnòstic topogràfic i, en conseqüència, el diagnòstic etiològic i el maneig terapèutic.

Vostè ha estudiat mètriques com la prosòdia o la velocitat de la parla. Què aporten enfront de les proves tradicionals?

Permeten detectar i quantificar alteracions subtils que poden passar desapercebudes en l'avaluació perceptiva convencional. Són més objectives, replicables i sensibles a canvis inicials. Tot i que encara estan en procés de validació per al seu ús rutinari, tenen un potencial enorme. Per portar-les a la pràctica, la col·laboració amb logopedes és imprescindible.

Com es pot integrar en la clínica la combinació d'anàlisis del llenguatge amb biomarcadors i neuroimatge?
El nostre objectiu és caracteritzar millor el pacient combinant variables del llenguatge amb biomarcadors (plasma, LCR) i neuroimatge, seguint els principis de la medicina de precisió. Això permet afinar el diagnòstic, monitorar la progressió i adaptar els tractaments.

Imaginem una aplicació que gravi mostres de parla i, mitjançant intel·ligència artificial entrenada amb el conjunt de dades clíniques, pugui predir nivells elevats d'alguna proteïna implicada en la neurodegeneració, o presència d'atròfia en regions cerebrals específiques. Aquest tipus d'eines podria acostar la medicina de precisió a centres sense accés a biomarcadors o ressonància.

Els logopedes estan preparats per col·laborar en equips clínics com el de Sant Pau?
Sí, però és desitjable que també es formin en neuropsicologia, neurociència o informàtica si es volen involucrar en recerca. Persisteixen algunes barreres estructurals: en la nostra unitat no hi va haver logopeda fins al 2020, quan vaig contractar la Sonia Marqués amb fons de recerca. La Sonia ara fa el seu doctorat a Texas. Per superar aquestes barreres, cal formació contínua, treball en xarxa i reconeixement del valor afegit de la logopèdia.

La deglució sol quedar en segon pla. Com l'abordeu a la unitat?

Sol quedar afectada en fases avançades de l'Alzheimer o de la degeneració lobar frontotemporal, malgrat que pot aparèixer abans en algunes variants, com la malaltia de motoneurona o l'afàsia progressiva no fluent. És crucial detectar-la precoçment, perquè pot causar complicacions greus, com ara broncoaspiracions. Per això fem avaluacions sistemàtiques i, en cas d'alteracions, apliquem protocols que inclouen educació i intervencions físiques.

Podria compartir un cas clínic que il·lustri la importància de detectar precoçment els canvis en la comunicació?

Recordo una dona de poc més de cinquanta anys que va fer una consulta perquè tenia dificultats a l'hora de parlar. Li costava trobar paraules i notava canvis en la seva articulació, però la seva deterioració cognitiva era gairebé imperceptible. Va rebre diversos diagnòstics erronis, com ara ansietat o depressió. En la nostra avaluació, vaig identificar alteracions subtils però clares de la prosòdia compatibles amb l'apràxia de la parla, la qual cosa va permetre diagnosticar una afàsia primària progressiva no fluent. Casos així demostren la importància de comptar amb clínics capacitats per avaluar el llenguatge i la parla amb profunditat.

Quins avenços recents en logopèdia destacaria pel seu impacte en la qualitat de vida del pacient?

Estem desenvolupant protocols personalitzats de rehabilitació per a persones bilingües amb afàsia progressiva, centrats a potenciar habilitats preservades per compensar dèficits específics. La Sonia Marqués, de l'equip, parlarà sobre això en aquestes jornades.
També avancen ràpidament les tecnologies de reconeixement i generació de veu. Tot i que ara com ara només funcionen bé en persones sense patologia de la parla, tenen un gran potencial per ajudar professionals i pacients en el dia a dia.

Quins reptes i oportunitats veu en la col·laboració entre logopedes i investigadors clínics?
Estem en un moment esperançador. Les línies d'avenç més prometedores són la millora del diagnòstic precoç a través de l'anàlisi de la parla, el monitoratge de símptomes de manera més sensible i el disseny de tractaments personalitzats i eficaços.

En el nostre equip estem validant eines per diagnosticar i monitorar disàrtria, apràxia de la parla, comprensió i expressió gramatical, integrant marcadors lingüístics i biològics per dissenyar algoritmes de pronòstic, i desenvolupant nous protocols de rehabilitació específics per a dèficits com la denominació o la fluència. La col·laboració entre logopedes, neuròlegs i neuropsicòlegs és clau per oferir una atenció més eficaç i integrada.