Les dones a la televisió: més visibles, però menys escoltades

Henar Álvarez és la primera dona que lidera un programa nocturn (late night) en horari de màxima audiència a la televisió pública espanyola. Hi arriba després de passar per RTVE Play, més tard per La 2 i, finalment, aquest abril ha arribat al canal principal. No és una anècdota: fins ara, els programes d'aquest tipus —històricament liderats per homes (Andreu Buenafuente, David Broncano i Pablo Motos)— han estat un espai gairebé exclusiu de figures masculines, especialment en franges de màxima audiència i en formats d'humor vinculats a l'actualitat política.

El seu programa, amb un equip majoritàriament femení i una mirada feminista, va debutar amb més d'un milió d'espectadors. Podria semblar un pas cap a una televisió que deixa enrere la dona com a objecte decoratiu -la coneguda dona "florero"- per convertir-la en subjecte discursiu. Però, segons les expertes, aquest canvi encara és recent, incomplet i desigual.

"No hem deixat enrere la figura de la dona "florero" —decorativa, silenciosa i sense poder real. Avui és menys freqüent, però ha mutat cap a formes més sofisticades: amb més presència, però no sempre amb més rellevància", apunta Elena Neira, professora col·laboradora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigadora del Grup de Recerca en Aprenentatges, Mitjans de Comunicació i Entreteniment (GAME).

La dona "florero" no desapareix, es transforma

Les dades avalen aquesta percepció. Un estudi massiu del 2024 que analitza més de 32.000 hores de televisió i ràdio conclou que les dones continuen infrarepresentades: tenen menys temps de paraula, menys presència i, sobretot, menys centralitat narrativa i poder discursiu. Altres recerques recents (2025) apunten en la mateixa direcció: tot i l'augment de personatges femenins, els estereotips persisteixen i la representació no sempre implica una transformació real del relat. En molts casos, són més vistes que escoltades.

Aquesta desigualtat, segons Sonia Herrera, professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC i també investigadora del grup GAME, s'ha d'entendre com una forma de violència simbòlica: "Redueix les dones a presència decorativa, a cos, i les desposseeix d'autoritat, de veu, d'història i de complexitat." En alguns formats, la presència de les dones és senzillament decorativa. En altres hi són, però no aconsegueixen tenir un paper especial ni protagonista. "No és una violència espectacular ni explícita, però per això és tan efectiva: naturalitza la idea que les dones estan a la pantalla per adornar o validar", afegeix Herrera.

De la televisió dels noranta a l'actualitat

L'evolució del rol femení a la televisió mostra un recorregut clar, però no lineal. Als anys vuitanta i noranta, figures com les Mama Chicho simbolitzaven una televisió en què la dona era essencialment decorativa, utilitzada com a reclam visual en un context de competència per l'audiència i lògiques de producció marcadament masculines. "Van ser figures que van sorgir especialment a les cadenes privades, en un context marcat de competència per l'audiència i la dependència de la publicitat", apunta Neira.

A partir dels anys 2000, les dones guanyen presència com a presentadores, però sovint en formats considerats "segurs", és a dir, exercint de presentadores, però sense liderar els programes importants ni el mateix tipus de contingut que els homes: programes del cor, magazins de tarda o concursos "amables". A la dècada de 2010, introdueix veus noves a través de l'entorn digital —pòdcasts, xarxes socials o formats nous d'humor— que qüestionen els rols tradicionals. És en aquest context que, a partir del 2020, es produeix un accés progressiu de les dones a espais de més visibilitat i poder mediàtic, amb casos com el d'Henar Álvarez.

Tot i això, la seva presència en l'hora punta d'entreteniment continua sent minoritària i sovint condicionada per estructures de poder que encara no s'han transformat del tot. "El sistema audiovisual té una gran capacitat per reciclar els seus propis esquemes i apuntalar l'statu quo. Sovint l'estereotip no desapareix, sinó que es renova i es maquilla de modernitat o, fins i tot, d'empoderament i subversió", adverteix Herrera. 

La televisió com a constructora d'imaginaris socials

"Una funció clau de l'audiovisual no és representar realitats, sinó construir-les i oferir altres maneres de veure, ser i estar al món. La televisió no només reflecteix la societat, sinó que construeix imaginaris col·lectius sobre què és ser dona i què se n'espera", recorda Herrera. En aquest sentit, el repte ja no és només augmentar la presència femenina a la pantalla, sinó garantir-ne la veu, la complexitat i el protagonisme real dins dels relats audiovisuals. "En formats comercials com ara programes de telerealitat (realities), concursos i programes d'entreteniment, encara es detecten patrons heretats de la televisió més generalista. El cos, l'edat o l'aparença continuen condicionant el rol de les dones", apunta Neira. 

Segons les expertes, el terreny de les plataformes de continguts ha ajudat a ampliar les fronteres. "Pel que fa a la ficció, han introduït diversitat en els relats, els gèneres i els perfils femenins, fet que és un avenç", detalla Neira. En aquesta línia, Herrera apunta que s'han diversificat les pantalles i podem trobar personatges femenins més contradictoris, més autònoms i més complexos que fa uns anys. Com a motor per empènyer el canvi també hi ha l'audiència, que des de casa ha posat en dubte la persistència de certs rols. "La indústria ha tingut el seu paper, però gairebé sempre a remolc de la societat. El pas del temps i la creació de codis socials nous han portat les audiències a assenyalar pràctiques problemàtiques. Això, al final, ha donat lloc a una revisió dels continguts per la pressió dels espectadors i el risc reputacional", assenyala Neira.

Més presència no és igual a més poder

Malgrat els avenços, les expertes insisteixen que el repte ja no és només quantitatiu. "És important no quedar-nos només amb la presència de més dones a la pantalla, sinó preguntar-nos com estan construïts els seus personatges, quina funció narrativa tenen i si realment desplacen la mirada patriarcal o només l'actualitzen", apunta Sonia Herrera. En aquest sentit, també subratlla la importància de qui ocupa els espais de decisió: la presència de dones —i de perfils diversos— darrere la pantalla influeix directament en els continguts, els temes i el llenguatge audiovisual.

Herrera recorda que la televisió pot ser una eina poderosa de transformació social i d'obertura d’imaginaris més amplis i justos. Tot i això, adverteix que continua reproduint desigualtats estructurals mentre la veu dominant sigui majoritàriament masculina -i blanca- i les dones continuïn infrarepresentades en els espais de decisió.

En la mateixa línia, Elena Neira apunta que, tot i els progressos, la igualtat real encara no s'ha assolit: "Hi ha més dones, més diversitat i més protagonisme, però també desigualtats estructurals: en qui crea els continguts, en quines històries s'expliquen i en com es representen. De moment, la igualtat és un procés en marxa més que un objectiu plenament assolit".