2/7/26 · Cultura

Els beneficis fiscals i legals, motivacions a l'alça a l'hora de casar-se a partir dels quaranta

Catalunya és el territori on l'edat de les parelles que es casen és més elevada
Casament

(Foto: Jocelyn Allen / Unsplash)

El nombre de persones que es casen entre els quaranta i els cinquanta anys ha augmentat més d'un 300 % en els nostres dies, en comparació de les dècades dels anys noranta o de principis dels 2000, segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística. Catalunya és el territori on l'edat de les parelles que es casen és més elevada, seguit de les Illes Canàries i de les Illes Balears. L'edat mitjana per casar-se a Espanya ara és 36,8 anys per als homes i 34,7 per a les dones.

Contràriament al que es pugui pensar, la majoria de les parelles que contrauen matrimoni a aquestes edats o a la quarantena —segona franja amb més casaments— no ho fan en segones núpcies, sinó que és el seu primer casament. Solen ser casaments de persones que fa anys que conviuen, que de vegades tenen fills en comú i que decideixen segellar la seva relació amb el matrimoni pels avantatges econòmics i legals que això comporta per ambdós membres de la parella.

Aquests enllaços solen tenir celebracions petites amb pocs convidats o només amb el cercle més íntim, segons el portal Bodas.net, a diferència dels casaments de parelles més joves, en què es fan festes amb un dispendi econòmic més gran. En alguns d'aquests enllaços ni tan sols s'organitza una celebració. Segons dades de l'Observatori Notarial de Catalunya, entre 2020 i 2024 el nombre de casaments fets davant de notari va créixer un 328 %.

El fenomen dels casaments pràctics, que clarament ha anat a l'alça en els últims anys, pot semblar contradictori amb la idea romàntica del casament, en què el matrimoni s'erigeix en el punt culminant de l'amor de parella. Tanmateix, en realitat casar-se sempre ha tingut una dimensió econòmica, legal, política i pràctica, tal com explica la sociòloga Natàlia Cantó Milà, professora dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC: "Al llarg de la història, el matrimoni ha estat una aliança política i econòmica entre famílies. La idea del matrimoni per afinitat emocional o per amor romàntic és, en tot cas, la novetat, no la regla. Sempre ha estat una institució econòmica. Fins i tot quan estava en auge el discurs de l'amor romàntic —des de finals del segle XIX i prenent tota la seva força en el segle XX—, el matrimoni ha continuat sent una institució amb implicacions financeres i legals".

“Al llarg de la història, el matrimoni ha estat una aliança política i econòmica entre famílies.”

Beneficis tangibles: declaració de la renda i pensió de viudetat

A partir de certa edat, algunes parelles creuen important assegurar que el patrimoni quedarà per al cònjuge i que es podrà tenir accés a la pensió de viudetat, en cas de mort d'un dels membres de la parella, un dels factors que més pesa per decidir casar-se. Institucionalitzar la unió matrimonial facilita també tota mena de tràmits administratius, fiscals i legals, sobretot  quan la parella té fills. Un altre escenari que moltes persones es plantegen i que incideix en la decisió de casar-se és que, en l'escenari de patir un problema greu de salut —més probable a mesura que l'edat augmenta—, l'altre membre de la parella pot prendre decisions mèdiques importants, fet que no seria possible si no estiguessin casats.

"Això vol dir que les persones ara no creuen en l'amor? No ho crec", assegura Cantó-Milà, experta en sociologia de les emocions i investigadora del Laboratori de Recerca en Estudis Literaris Globals (GlobaLS). "Sí que hi ha un nombre creixent de persones que han desvinculat el compromís amorós de la institució del matrimoni i la reconeixen com una institució que permet decidir aspectes com el suport vital a la parella, heretar béns compartits si no s'ha deixat testament, accedir a una prestació de viudetat o cobrar una assegurança de vida, tenir beneficis a l'hora de fer la declaració de la renda o ser el destinatari de determinades pòlisses, entre d'altres".

Així doncs, casar-se per motius pràctics torna a ser una realitat palpable, però no és, ni de bon tros, una novetat històrica, sinó que de nou, després d'un parèntesi breu en el món contemporani, es reconeix obertament la dimensió legal, sancionadora, econòmica i pràctica d'aquest esdeveniment. "El matrimoni sempre ha tingut una dimensió econòmica, legal, política i pràctica. Fa un parell de segles, a ningú se li acudia que el matrimoni era el lloc on trobar l'amor romàntic. És cert que ara hi ha persones que apel·len a aquesta dimensió d'una manera molt més directa que fa unes dècades, quan semblava que, si no et casaves motivada únicament per amor de veritat, el matrimoni no complia amb l'imaginari de l'amor romàntic. Però això ha estat un parèntesi curt en una història molt llarga de la institució", sosté Cantó Milà. "Actualment, les parelles pensen que casar-se no alterarà el vincle d'amor que puguin tenir, però potser sí que els canviarà els resultats de la declaració de la renda", afegeix.

És a dir, el fet que els casaments s'acabin produint per motius pràctics no vol dir que no hi hagi un vincle amorós entre les persones que decideixen casar-se ni que la motivació de la unió sigui per temes legals o econòmics. Els temes legals o econòmics poden motivar la institucionalització formal de la parella, però no pas la seva constitució, durada i compromís.

Experts UOC

Contacte de premsa

També et pot interessar

Més llegits

Veure més sobre Cultura