Es pot heretar un trauma?

Es pot heretar un trauma? La resposta científica té matisos. "No és com un gerro que vagi passant intacte de generació en generació", explica Alicia Álvarez García, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC. El que es pot transmetre no és necessàriament el trauma com a tal, sinó una susceptibilitat més gran a desenvolupar un trastorn d'estrès posttraumàtic (TEPT), respostes apreses o dinàmiques familiars i socials marcades per fets traumàtics no elaborats.

El trauma transgeneracional ha guanyat interès a partir d'estudis sobre descendents de supervivents de l'Holocaust i de víctimes de genocidis, guerres o poblacions desplaçades. La literatura científica recent apunta a una combinació de mecanismes psicològics, familiars, socials i biològics. Entre aquests últims, l'epigenètica ocupa un lloc central: no modifica l'ADN, però sí que pot influir en la manera com s'expressen els gens. Un estudi publicat per investigadores dels Estats Units i Jordània a Scientific Reports el 2025, amb tres generacions de refugiats sirians exposats a la violència de la guerra, va analitzar signatures de metilació de l'ADN (una forma de regulació epigenètica) associades a aquesta exposició.

Trauma individual i trauma social no són el mateix

Álvarez, també autora del llibre sobre el trauma ¿Cuánto pesa tu mochila? (Arpa Editores), proposa distingir entre dos plans. D'una banda, hi ha el trauma individual o relacional: una persona que ha viscut una situació extrema —un camp de concentració, una guerra, violència familiar o abusos— i que desenvolupa un TEPT. En aquests casos, les generacions posteriors poden heretar no la malaltia, sinó una vulnerabilitat: una probabilitat més gran de respondre de manera traumàtica davant de determinats esdeveniments.

D'altra banda, hi ha el trauma social, que afecta grups extensos o països sencers. "El trauma social parlaria d'aquests canvis en l'àmbit social que es transmeten de generació en generació atès que tota la població ha viscut un mateix fet potencialment traumàtic que ha modificat la manera de comportar-se", assenyala l'experta. En aquest cas, no es transmet una patologia individual, sinó una forma col·lectiva de recordar, callar, reaccionar o interpretar el conflicte.

Aquest marc permet analitzar l'empremta de la Guerra Civil i el franquisme a Espanya. L'anomenat guerracivilisme no seria una herència directa d'un trastorn individual, sinó una forma de trauma social o de memòria col·lectiva no resolta. Alguns estudis han analitzat precisament com la Guerra Civil va ser reformulada com a trauma cultural durant la Transició, una lectura que va ajudar a explicar tant la por a la repetició del conflicte com l'anomenat pacte de l'oblit.

L'experta de la UOC afegeix que, a Espanya, moltes formes actuals de funcionament social i polític continuen vinculades a la Guerra Civil i al franquisme. Quan aquests processos s'enquisten, poden acabar formant part de la identitat d'un país. Per això costa tant revertir-los.

Álvarez cita també Alemanya i Xile com a exemples de països en què determinats esdeveniments històrics continuen marcant les dinàmiques polítiques, socials i identitàries. 

Epigenètica, amígdala i aprenentatge vicari

Un dels camps que ha renovat més el debat és l'epigenètica. "No és que el trauma canviï la genètica, sinó que canvia l'epigenètica", resumeix Álvarez. El trauma no reescriu l'ADN, però pot influir en mecanismes que regulen l'expressió dels gens (epigenètica), especialment en sistemes vinculats a l'estrès i l'alerta. Un article del 2024 sobre mecanismes epigenètics en TEPT resumeix l'estat de la qüestió d'aquest camp emergent.

L'experta recorda que alguns estudis han demostrat la transmissió d'efectes durant un màxim de tres generacions de ratolins. Tot i que en humans el terreny és més complex, una recerca duta a terme als Estats Units demostra que s'han trobat indicis en víctimes de l'Holocaust. No obstant això, una revisió crítica del 2024 feta a Taiwan sobre l'herència epigenètica transgeneracional adverteix que continua essent un camp controvertit, especialment quan s'extrapolen a les persones els mecanismes observats en animals.

Un exemple divulgatiu és l'amígdala, una estructura cerebral clau en la detecció d'amenaces. Álvarez la compara amb una "alarma contra incendis". Si la mida o el funcionament de l'amígdala estan alterats, una persona pot ser més sensible a estímuls amenaçadors, detectar perill allà on la resta de persones perceben neutralitat o reaccionar més fàcilment davant de situacions ambigües. Un estudi del 2025 sobre el maltractament infantil matern, el desenvolupament de l'amígdala i l'ansietat en la descendència explora la possible relació entre les experiències adverses d'una generació i el desenvolupament cerebral de la següent.

La transmissió, no obstant això, no sempre és biològica. Álvarez introdueix una distinció temporal clau: si el trauma es produeix abans de la reproducció i no es tracta, hi pot haver més probabilitat d'efectes biològics o epigenètics en la descendència. Si es produeix després, el que es transmetrà serà més probablement conductual: por, evitació, alerta o respostes apreses pels fills.

És l'aprenentatge vicari: si una mare desenvolupa una fòbia o una conducta d'evitació després d'una experiència traumàtica, els seus fills poden aprendre aquesta manera de funcionar. En aquest cas, no hereten el trauma en sentit biològic, sinó una resposta basada en el trauma de l'adult. La diferència és fonamental per no convertir el trauma transgeneracional en una etiqueta que ho expliqui tot.

La vulnerabilitat no equival a destí. Dues persones poden viure el mateix esdeveniment i no desenvolupar el mateix mal psicològic. Hi influeixen la història prèvia, l'entorn, les estratègies d'afrontament, el suport social i l'accés a atenció especialitzada. El fet de saber que hi ha una susceptibilitat pot servir per prevenir: cuidar-se més, reforçar les xarxes de suport i demanar ajuda abans que la resposta traumàtica es cronifiqui.

Quan les respostes adaptatives esdevenen disfuncionals

El trauma no comença com una reacció absurda. Moltes respostes traumàtiques sorgeixen com a mecanismes de supervivència (hiperalerta, evitació, vigilància constant o reaccions intenses davant de determinats estímuls), i poden ser adaptatives davant d'una amenaça real. El problema apareix quan perduren en el temps, encara que el perill ja hagi desaparegut.

"El punt del trastorn d'estrès posttraumàtic és que les respostes que en el seu moment van ser adaptatives —és a dir, els esforços del cervell per integrar un esdeveniment anormal que s'acaba de viure—, si perduren en el temps, esdevenen desadaptatives i acabes essent disfuncional", explica Álvarez. Aquesta és una de les claus per entendre per què el TEPT es pot cronificar.

La bona notícia és que el trauma individual es pot tractar. "En general, tot és tractable", sosté l'experta. Si hi ha trauma i la persona accedeix a teràpia amb un psicòleg especialista, es pot elaborar i se'n pot reduir l'impacte. En el pla col·lectiu, la reversió és més complexa: les societats no s'aborden en consulta i els traumes històrics s'entrellacen amb la memòria, la política, la justícia, la identitat i el relat públic.

L'era digital afegeix un altre front. Álvarez es mostra clara: la intel·ligència artificial (IA) i les noves tecnologies poden generar revictimització. Que produeixin trauma dependrà de l'exposició, la intensitat, la repetició i la vulnerabilitat de cadascú. Recorda la seva experiència en l'atenció psicològica després dels atemptats de les Rambles de Barcelona (2017): no només van necessitar ajuda les persones que hi eren presents, sinó també altres persones exposades als fets a través dels mitjans i les pantalles. La repetició d'imatges pot desencadenar respostes d'estrès agut i, en alguns casos, evolucionar cap a símptomes posttraumàtics.

Amb la intel·ligència artificial, el problema s'amplifica. Imatges falses però versemblants, hipertrucatges (deepfakes), recreacions violentes, suplantació de víctimes o continguts humiliants es poden convertir en noves formes de mal psicològic. A això s'hi suma la situació dels moderadors de contingut, exposats reiteradament a assassinats, abusos, suïcidis o violència extrema. Un estudi del 2025 sobre la salut mental de moderadors va analitzar el malestar psicològic i el trauma secundari en aquests treballadors.

Álvarez ho situa dins d'un concepte ja conegut: la traumatització secundària. No fa falta haver patit directament un fet violent per desenvolupar símptomes: també poden aparèixer en professions exposades de manera constant al patiment aliè, com ara sanitaris, equips d'emergència, periodistes, psicòlegs, treballadors humanitaris o moderadors d'internet.

En conclusió, el trauma no s'hereta com una maledicció familiar, ni ho pot explicar tot, però certes experiències extremes poden deixar empremta en el cos, en la conducta i en la memòria col·lectiva. El fet de reconèixer aquestes marques permet tractar-les i evitar que continuïn organitzant la vida dels que no van viure directament el mal original.