No sé què estudiar: com preparar-se per a professions que encara no existeixen

El juny és el mes de les decisions. Milers de joves que acaben el batxillerat s'enfronten a la mateixa pregunta, repetida en sopars familiars, tutories i converses amb amics: què estudiaré? La incertesa no és només una percepció. Segons un estudi de l'OCDE del 2025, el 39 % dels estudiants de quinze anys als seus països membres no té una expectativa professional clara. El mateix informe mostra que gairebé la meitat —el 47,3 %— tem no estar preparada per a la vida després de l'educació obligatòria, i que el 46,1 % no considera que l'escola li hagi donat confiança per prendre decisions.

Però és realment normal no tenir una vocació definida als disset o als divuit anys? O estem davant d'un problema d'aquesta generació, acostumada a la sobreestimulació i a la por d'equivocar-se? L'experta en innovació educativa Laia Lluch, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), ho té clar: "No només és normal: és esperable, i hauríem de preocupar-nos més quan passa el contrari".

Per a Lluch, la idea que a aquesta edat algú ha de tenir una vocació tancada és "una construcció cultural relativament recent i profundament desajustada respecte al que sabem avui sobre el desenvolupament humà". L'adolescència i la joventut primerenca, explica, són etapes d'exploració identitària, no de clausura professional.

Quan el cervell encara està aprenent a decidir

La pressió per triar aviat xoca directament amb l'evidència neurobiològica. Les funcions executives vinculades a la planificació a llarg termini, la regulació emocional i la presa de decisions complexes continuen madurant fins a finals de la vintena i fins i tot s'estenen fins als trenta anys, com assenyala l'influent estudi de Jay N. Giedd. "Demanar-li a una persona de disset anys una decisió definitiva sobre el seu futur professional és, literalment, demanar-li una cosa que el seu cervell encara està aprenent a fer", subratlla Lluch. I també, "perquè avui dia cap decisió és definitiva".

Hi afegeix un factor cultural clau: la pregunta "què vols ser de gran?" acompanya les nenes i els nens des d'edats molt primerenques, una pràctica ben intencionada però pedagògicament discutible. Un primer pas molt important és tenir clar el que no es vol ser o fer.

El problema, insisteix, no és dels qui dubten, sinó d'una cultura que insisteix a tractar com a definitiva una decisió que, en el segle xxi, ja no ho és. El que sí que cal esperar a aquesta edat no és certesa, sinó "capacitat d'explorar-se amb honestedat, fer-se bones preguntes i tolerar la incertesa".

Com més opcions, més vertigen

Aquesta incertesa és un tret de la generació Z o ja passava abans? L'experta respon sense ambages: "La indecisió vocacional no és nova, el que és nou és l'ecosistema emocional, sociocultural i econòmic en què s'experimenta". Una revisió sistemàtica publicada el 2025 a Educación XX1 confirma que es tracta d'un fenomen evolutiu i multidimensional, no d'un dèficit individual.

La també investigadora del grup GREDU (Grup de Recerca en Educació) identifica cinc factors que actuen simultàniament sobre els joves actuals:

Primer, la paradoxa de l'elecció que va descriure Barry Schwartz: com més opcions (dobles graus, itineraris internacionals, microcredencials), més difícil es fa decidir i més insatisfacció produeix la decisió final.

Segon, la comparació social permanent a les xarxes, on s'exposen a narratives idealitzades de "vocacions trobades" que generen la falsa sensació que tothom ho té clar menys un mateix.

Tercer, la precarietat estructural i la crisi climàtica, que instal·len una incertesa de fons sobre quin futur és possible.

Quart, la pressió familiar i meritocràtica, que continua interpretant l'elecció com una decisió que "defineix la vida".

I cinquè, la irrupció de la intel·ligència artificial, que reconfigura acceleradament quines professions tindran sentit d'aquí a deu anys.

"No és que aquesta generació estigui més perduda —conclou Lluch—: està decidint en condicions objectivament més complexes que qualsevol de les anteriors. I, així i tot, decideix".

La vocació no es descobreix, es construeix

Davant l'angoixa per no tenir una "vocació clara", Lluch apunta que "la vocació es construeix a través de la pràctica, el compromís sostingut i l'experiència de competència". A més, per a un determinat perfil, el mandat de "troba la teva única passió" és contraproduent. La psicologia vocacional descriu des de fa dècades el fenomen de la multipotencialitat: persones amb interessos diversos que no es reconeixen en la imatge d'una vocació única.

Per a elles, la solució no és triar menys, sinó dissenyar itineraris híbrids, com en el model anglosaxó, que assumeix l'exploració com un assumpte estructural: dobles titulacions, secundàries, formacions complementàries.

En lloc de buscar una vocació, l'experta proposa als joves pensar en cinc eixos:

• Interessos reals i no idealitzats: en quina mena de problemes, continguts o activitats perdo el temps sense adonar-me'n? Què és el que no m'agrada fer?
• Capacitats demostrades, no autopercepcions inflades o deprimides: en què m'ha anat raonablement bé quan ho he intentat de debò?
• Valors: quin tipus d'impacte vull que tingui el que faci? Què no estic disposat a acceptar?
• Tipus de vida desitjada: quin tipus de clima m'imagino? Amb quin ritme, quins entorns, quin grau d'exposició pública?
• Encaix amb el context real: condicions econòmiques, geogràfiques, familiars, d'accés.

Les sortides laborals són un criteri legítim, però subordinat. Triar només per ocupabilitat una cosa sense ancoratge en els altres eixos dispara l'abandó. I triar només des de l'interès sense mirar les condicions reals és idealitzar, adverteix. La bona decisió vocacional, sentencia, "no és la que encerta una vocació: és la que es construeix amb criteris explícits, assumibles i revisables". Triar bé avui és aprendre a decidir, a equivocar-se i a tornar a començar.

Preparar-se per a professions que encara no existeixen

Té sentit triar una carrera pensant només en una ocupació concreta? "Cada vegada menys, i l'evidència és contundent", respon Lluch. Segons l'informe Future of Jobs Report 2025 del Fòrum Econòmic Mundial, el 39 % de les competències clau del mercat laboral canviarà abans del 2030, i es generaran 170 milions de noves ocupacions, alhora que en desapareixeran 92 milions.

Triar una carrera pensant només en un lloc concret és, segons Lluch, "optimitzar per a un escenari que probablement ja no existirà en graduar-se". En posa un exemple: fa cinc anys, aprendre a programar era la competència estrella del segle xxi. Avui, la IA ha transformat radicalment què significa "saber programar". Qui va triar ser programador fa un lustre es trobaria avui amb un perfil molt diferent de l'imaginat. I això serà la norma, adverteix.

Això no significa que les competències específiques no importin, però s'han de construir sobre una base més àmplia. I destaca tres prioritats transversals que haurien d'estar al centre de l'acompanyament vocacional:

• Pensament crític (cada vegada més urgent en un entorn saturat d'IA).
• Capacitat d'aprendre a aprendre (cap formació inicial cobrirà ja una vida laboral sencera).
• Competències col·laboratives, comunicatives i emocionals (les menys automatitzables i les més infravalorades en l'orientació tradicional)

La pregunta correcta ja no és "què vull ser?", conclou, sinó "amb què vull aprendre a transformar-me durant les properes dècades?".

La por d'equivocar-se i el paper de les famílies

I com cal gestionar la por d'equivocar-se? La professora de la UOC apel·la a la mentalitat de creixement de Carol Dweck: "L'error no és evidència de falta de talent, sinó informació sobre el procés d'aprenentatge". Canviar de carrera, dubtar i reorientar-se no és fracassar, sinó disposar de més informació sobre un mateix.

A les famílies els demana un exercici delicat: distingir entre acompanyar i dirigir. "Acompanyar és oferir informació, donar seguretat emocional, escoltar sense jutjar. Dirigir és projectar les pròpies frustracions o pors. La frontera es detecta amb una pregunta: el que dic està al servei de la seva decisió o al servei de la meva tranquil·litat?".

Les xifres, a més, desmunten el mite de la irreversibilitat. Segons el Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, la taxa d'abandó en el primer any de l'estudiantat que va ingressar el 2020-2021 va ser del 22 % en el conjunt del sistema (16,1 % si es consideren només les universitats presencials). Un de cada cinc estudiants canvia de rumb. No és una excepció minoritària: és un fenomen massiu, subratlla Lluch.

El sistema ofereix trasllats d'expedient, convalidacions, FP de grau superior i microcredencials. "La narrativa de 'tria bé o perds el tren' pertany a una altra època. Estem transitant per un model d'aprenentatge al llarg de la vida. Cap decisió als divuit anys és definitiva. El que sí que és definitiu és la capacitat de continuar aprenent, de rellegir les pròpies decisions i de reconstruir el rumb. Les vegades que faci falta", conclou l'experta.