De l'insult al linxament: l'efecte de la desinhibició en línia

Insults, comentaris ofensius o missatges directes amb amenaces són alguns exemples de la toxicitat a les xarxes socials, una realitat que, per a molts perfils ―amb més o menys seguidors―, ja s'ha convertit en una situació desagradablement habitual. Però, per què hi ha persones que es comporten d'una manera diferent en l'entorn digital?

Per a molts experts, la resposta es troba en l'efecte de la desinhibició en línia, conceptualitzat per John Suler. Aquesta teoria sosté que, en determinats contextos digitals, l'usuari descarrega la seva agressivitat sense mesurar les conseqüències reals dels seus actes. Això es produeix a causa de factors com l'anonimat, l'asincronia, la invisibilitat, la manca de reconeixement humà de l'altre o la minimització de l'autoritat, entre d'altres.

"L'efecte de la desinhibició en línia no és una conseqüència del disseny dels algorismes, sinó de múltiples factors que ens porten a dir i fer coses en l'entorn digital que mai no diríem ni faríem cara a cara", comenta Ferran Lalueza, professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigador del grup GAME.

La percepció que "no és real", que "no em coneix" o que "no em veu", sumada a la idea de "ho dic i marxo", contribueix a reduir la sensació de responsabilitat sobre les pròpies accions.

L'algorisme també hi juga

Ara bé, els algorismes no són neutrals. Estan dissenyats amb un objectiu clar: maximitzar el temps que l'usuari passa a la plataforma, és a dir, l'engagement. "El disseny algorítmic incentiva i reforça aquesta desinhibició quan premia amb més visibilitat la visceralitat, la intensitat emocional, la polarització, el conflicte, la indignació i, en general, els continguts amb un alt nivell de toxicitat, per tal de maximitzar el temps que passem a les plataformes digitals i generar més interacció", confirma Lalueza.

Un estudi recent de la University College London (UCL) va simular la creació de comptes nous d'adolescents a TikTok i va demostrar que, en només cinc dies, l'algorisme multiplicava per quatre la quantitat de contingut tòxic, radical o misogin que apareixia en la secció "Per a tu" quan l'usuari s'hi aturava només uns segons.

Sense cara, sense matisos, sense empatia

Entre els factors descrits per Suler, també hi ha la manca de matisos comunicatius ―com el to de veu o l'expressió facial―, que afavoreix la deshumanització de l'interlocutor a les xarxes socials. "En entorns on es comparteixen continguts exclusivament textuals, sense elements paraverbals ni no verbals, aquesta deshumanització es veu clarament accentuada. També en entorns on, tot i haver-hi elements visuals, aquests no permeten identificar els interlocutors ni, per tant, empatitzar-hi", explica Lalueza.

Segons una recerca, les persones amb una alta desinhibició en línia mostraven nivells més alts de desconnexió moral, fet que, a la vegada, portava a una perpetració més freqüent de les ciberagressions directes, en aquest cas, contra la parella.

Per als experts, la teoria formulada per John Suler segueix sent aplicable vint anys després, encara que la Internet del 2004 era sobretot textual i poc visual. "La teoria té plena vigència, sigui per inèrcia o perquè la IA ens fa qüestionar cada cop més que darrere d’allò que percebem hi hagi una persona real. La transformació ha estat radical perquè, actualment, prevalen els continguts audiovisuals, que permeten generar una sensació de familiaritat absoluta, encara que sigui una percepció completament falsa, amb persones amb qui mai no hem tingut cap interacció presencial", afegeix Lalueza.

Segons dades del Ministeri de l'Interior d'Espanya, molts casos de ciberassetjament detectats impliquen agressors menors d'edat. Aquesta realitat és especialment rellevant en el cas dels adolescents, que encara es troben en ple procés de maduració emocional i cognitiva. "La falta de pistes visuals, la distància amb la víctima i la sensació d'impunitat poden facilitar respostes més impulsives o agressives", explica Emilia Redolar, neurocientífica i professora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC.

Una desinhibició que no sempre és negativa

Tot i això, la desinhibició en línia també pot tenir una vessant positiva: permet connectar amb persones amb qui, probablement, mai no s'hi hauria establert contacte en el món fora de línia. És el que Suler vincula, entre altres factors, amb la minimització de l'autoritat, un mecanisme que pot tenir efectes tant positius com negatius.

"Avui el linxament digital massiu no necessàriament és producte de la minimització de l'autoritat. També s'hi suma el filtre bombolla, que ens connecta amb qui té creences i interessos similars als nostres i genera el miratge que tenim una autoritat superior, atès que, aparentment, tothom pensa com nosaltres", puntualitza Lalueza.

Com podem solucionar la desinhibició tòxica?

"No hi ha una solució màgica, sinó que cal articular simultàniament tot un seguit de mesures. D'entrada, l'educació, la conscienciació i la sensibilització orientades a fer-nos entendre que allò que s'esdevé en l'entorn digital té un impacte real. En segon lloc, una regulació que forci les grans tecnològiques a moderar els continguts difosos en les seves plataformes per evitar la lliure circulació de continguts tòxics", explica Lalueza. I, finalment i segons l'expert, apostar per la redefinició del disseny d'aquestes plataformes digitals per tal que, en comptes de prioritzar la visceralitat i els enfrontaments polaritzadors, propiciïn un debat públic més assenyat, respectuós, reflexiu i saludable. "Aquest punt és especialment difícil, perquè ataca frontalment un model de negoci basat en la maximització del temps que romanem enganxats a les pantalles i en què sembla que tot s'hi val per captar i retenir la nostra atenció", conclou.