Els perfils polímates guanyen valor en el mercat laboral de la IA

L'especialització continua essent imprescindible, però a vegades ja no n'hi ha prou amb això. L'expansió de la intel·ligència artificial (IA), l'acceleració tecnològica i la transformació dels models de negoci augmenten el valor dels professionals capaços de comprendre múltiples camps i, sobretot, de relacionar-los entre si. Són els anomenats perfils polímates: professionals que combinen amplitud de coneixements amb un domini profund d'una o diverses àrees i, sobretot, que són capaços d'integrar aquests coneixements per formular preguntes i resoldre problemes complexos.

Dos experts de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) expliquen per què la polimatia es pot convertir en un avantatge educatiu i laboral, però també per què no s'ha de confondre amb una acumulació superficial de coneixements.

El perfil respon a una necessitat concreta. El Future of Jobs Report 2025 del Fòrum Econòmic Mundial, elaborat a partir de les respostes de més d'un miler de grans ocupadors, estima que el 39 % de les competències bàsiques dels treballadors canviaran o quedaran obsoletes abans del 2030. Juntament amb les capacitats tecnològiques, les empreses consideren essencials el pensament analític i creatiu, la flexibilitat, la resiliència, el lideratge i la col·laboració.

No és saber una mica de tot

"La distinció més útil no consisteix en la quantitat de coses que sap algú, sinó en les coses que fa amb el que sap", assenyala Laia Lluch, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC i investigadora. Una persona multidisciplinària reuneix competències de diversos camps i les pot aplicar de manera independent. El perfil polímata no es defineix pel fet d'acumular disciplines, sinó pel fet de posar-les en diàleg: integra coneixements profunds d'àmbits diferents per formular preguntes, crear solucions transversals i abordar problemes complexos.

"Les persones multidisciplinàries tenen coneixements de diversos camps; les polímates pensen en l'espai que els connecta", resumeix Lluch. Aquesta manera de treballar entre dominis exigeix aprendre contínuament i reconstruir els esquemes mentals. D'aquí sorgeixen capacitats com la metacognició —comprendre i regular el procés d'aprenentatge—, el pensament crític i la creativitat. Qui coneix marcs diferents descobreix que un mateix problema canvia segons la disciplina des de la qual s'observa i qüestiona més fàcilment els supòsits que cada àrea dona per descomptats.

La recerca empírica centrada específicament en la polimatia encara és limitada. Per això no convé equiparar-la, simplement, amb la creativitat o l'execució en diversos àmbits, trets més pròxims a la multipotencialitat. Sí que hi ha una literatura més consolidada sobre la integració interdisciplinària de coneixements, un dels elements centrals de la definició emprada per Lluch.

Un estudi d'universitats dels Estats Units i de Hong Kong, publicat el 2023, va analitzar el contingut de més de 110.000 cursos impartits en 80 universitats nord-americanes. Els autors van observar que una exposició més gran a continguts interdisciplinaris s'associava a ingressos mitjans més alts després de la graduació, especialment entre els titulats en ciències. El treball no mesura la polimatia com a perfil personal ni demostra una relació causal, però sí que defensa el possible valor educatiu i laboral d'aprendre a integrar coneixements de camps diferents.

Aquest resultat connecta amb un dels advertiments de Lluch. Els sistemes educatius acostumen a reconèixer el rendiment en àrees tancades, però valoren menys la capacitat de transferir i connectar coneixements. "Si els nostres sistemes d'avaluació només reconeixen el rendiment dins d'un domini tancat, penalitzem estructuralment les persones que aporten valor en les interseccions", afirma. Una avaluació capaç de mesurar l'aplicació del coneixement a situacions noves permetria distingir entre la dispersió i el pensament transversal.

Aquesta penalització institucional de les persones que treballen entre disciplines també s'ha observat en l'àmbit acadèmic. Una recerca d'universitats nord-americanes, publicada el 2024, va seguir la trajectòria de 154.021 persones doctorades en Biomedicina i va analitzar més de 2,6 milions d'articles. Tot i que el treball interdisciplinari produïa resultats rellevants, els investigadors que travessaven més les fronteres entre camps al començament de la carrera tendien a deixar de publicar abans i, amb el temps, a reduir el grau d'interdisciplinarietat de les seves recerques. L'estudi es limita a les carreres científiques, però il·lustra com unes estructures organitzades per disciplines poden desincentivar precisament la capacitat d'integració que afirmen que valoren.

Amb l'amplitud, malgrat tot, no n'hi ha prou. El risc de saber "una mica de tot i molt de res" és real quan no hi ha cap arrel profunda. Per a Lluch, un polímata necessita almenys una o dues àrees en què hagi experimentat què significa dominar una matèria, equivocar-se, corregir i perseverar. Aquesta experiència aporta el criteri per explorar altres camps sense comportar-se com un simple "turista" del coneixement.

Per això, l'equilibri no consisteix a situar-se a mig camí entre l'especialització i el generalisme, sinó a autoregular l'aprenentatge: saber quan cal aprofundir i quan cal ampliar. "La polimatia no és una suma d'especialitzacions juxtaposades, sinó una forma de pensament que treballa entre dominis", insisteix Lluch. No depèn únicament d'un talent innat, sinó d'una forma entrenada per aprendre, qüestionar i reenquadrar problemes.

De trajectòries no lineals a perfils híbrids

Les empreses continuen necessitant especialistes, sobretot en professions tècniques, científiques o regulades. No obstant això, valoren cada vegada més que aquest coneixement profund es combini amb una visió àmplia i amb competències transferibles. "El debat no s'hauria de plantejar com una elecció entre especialistes i perfils polímates", sosté Carlos González-Reyes, professor dels Estudis d'Economia i Empresa de la UOC i investigador del grup i2TIC-IA Lab. "La capacitat d'integració es converteix en un factor diferencial" quan la tecnologia, els negocis i les competències canvien ràpidament.

Aquesta evolució també modifica la lectura de les carreres poc lineals. Una successió de treballs o sectors diferents pot semblar falta de focus, però guanya valor quan el candidat o candidata explica el fil conductor, les competències adquirides i la seva utilitat per al nou lloc de treball. Una recerca publicada a Management Science, basada en vuit anys de dades del personal d'una gran empresa sanitària nord-americana, va concloure que els empleats que feien moviments laterals tenien més probabilitats de ser ascendits posteriorment i obtenien un creixement salarial significativament superior al de treballadors comparables. Els autors atribueixen part d'aquest avantatge al desenvolupament i la demostració de noves habilitats.

La relació entre l'amplitud formativa i la mobilitat interna continua cobrant actualitat. Un estudi publicat el 2026 per la Universitat de Tsinghua (la Xina) analitza precisament com l'amplitud i la profunditat de la formació actuen com a predictors diferents dels moviments laterals en les organitzacions. La qüestió rellevant no és, per tant, si una trajectòria conté canvis, sinó si aquests canvis han ampliat les capacitats i permeten aportar valor en situacions noves.

A les empreses, els perfils polímates poden actuar com a integradors. Són capaços de traduir necessitats entre àrees tècniques, comercials i humanes, així com de connectar llenguatges que acostumen a mantenir-se separats i d'observar un problema des de diverses perspectives. González-Reyes situa la seva màxima utilitat en el lideratge, la gestió de projectes, la innovació, la transformació digital, la consultoria i l'emprenedoria, funcions en què cal coordinar especialistes i convertir coneixements diversos en decisions compartides.

"Més que substituir els experts, actuen com a integradors capaços de traduir necessitats entre les àrees tècnica, de negoci i de persones", explica. Aquesta funció resulta especialment important en equips multidisciplinaris: la diversitat de coneixements no produeix innovació per si sola si ningú aconsegueix comprendre les aportacions, establir connexions i construir un marc comú.

La intel·ligència artificial reforça aquesta necessitat, però no converteix automàticament el generalista en el professional del futur. La IA pot automatitzar tasques, processar informació i facilitar l'accés al coneixement, mentre que els especialistes continuen essent necessaris per comprovar resultats, detectar errors i aportar criteri expert. El que guanya pes és la combinació de profunditat tècnica, capacitat de contextualització, pensament estratègic i col·laboració.

Lluch afegeix que els sistemes d'IA són especialment eficaços quan el problema ja està ben delimitat, però més fràgils a l'hora de decidir quina pregunta val la pena formular o d'integrar camps que no acostumen a dialogar entre si. "La IA opera magníficament sobre el que ja ha estat formulat, però és el pensament humà —el que transita entre disciplines i les posa en relació— el que formula millor", afirma.

Per a González-Reyes, la demanda s'orientarà cap a perfils híbrids capaços d'aprendre de manera contínua, de treballar amb eines d'IA i d'adaptar-se sense perdre el domini tècnic. L'avantatge competitiu no dependrà del fet de saber-ho tot ni de tancar-se en una única especialitat, sinó de combinar arrels profundes amb la capacitat de bastir ponts. En un mercat que transforma les competències cada pocs anys, saber connectar pot ser tan important com saber moltes coses.