"El treballador social sanitari és imprescindible en la lluita contra la pobresa farmacèutica"

Més del 4,5 % de la població espanyola està afectada pel que es coneix com a pobresa farmacèutica, un concepte que fa referència a la situació en què un pacient no té prou ingressos per afrontar la despesa del seu tractament. A l'Hospital de Sant Pau de Barcelona s'ubica des del 2019 l'Associació Banc Farmacèutic, que dirigeix Javier Vinzia, una entitat que treballa per combatre la pobresa farmacèutica i donar visibilitat al problema. L'associació rep anualment més de 2.000 peticions de persones que es troben en aquestes circumstàncies i paga directament uns 200.000 euros en medicació.

Vinzia és un dels participants de la trobada anual del treball social sanitari i del Dia Internacional del Treball Social Sanitari, que organitzen els Estudis de Ciències de la Salut de la UOC el pròxim 2 d'octubre. En aquesta entrevista explica alguns dels reptes que afronta la seva organització en la lluita contra la pobresa farmacèutica i de quina manera les aliances amb el treball sociosanitari poden contribuir a millorar la situació.

Quin és el perfil de persona afectada de pobresa farmacèutica que teniu localitzat?

Pel que fa al perfil sociodemogràfic de les persones afectades, no hi ha diferències significatives entre homes i dones. Si ho analitzem per edats, la franja majoritària se situa entre els 40 i els 69 anys, seguida de prop per un grup de menors de 16 anys que no para de créixer i que ja s'apropa al 20 % dels afectats. Més enllà de les dades d'edat i gènere, l'Observatori identifica tres perfils principals: el treballador pobre, que cobra un sou baix i no pot assumir el copagament del 40 % dels medicaments; la persona immigrada en situació administrativa irregular que està tramitant la seva arribada; i el perfil clínic, format per persones amb patologies cròniques o greus, com ara problemes de salut mental, trastorns del sistema nerviós o malalties cardiovasculars.

Quines són les conseqüències reals en la salut en pacients que es veuen obligats a triar entre menjar o comprar els medicaments que necessiten?

La persona entra en un cercle viciós. Aquesta dificultat provoca una falta d'adherència al tractament que pot comportar conseqüències molt greus, com ara l'agreujament de la patologia existent o l'aparició de noves malalties. Tot això pot fer que la persona s'acabi veient obligada a abandonar el mercat laboral, cosa que agreuja encara més la seva escassetat de recursos per pagar la medicació i, alhora, suposa un cost sanitari molt més elevat per a l'Estat.

Tradicionalment, es relacionava la pobresa farmacèutica directament amb la implantació del copagament. No obstant això, com han afectat l'actual context d'inflació, la precarietat laboral o el cost de l'habitatge en l'augment de les peticions d'ajuda que rebeu?

Actuen com a potenciadors directes de la pobresa farmacèutica. Concretament, la precarietat es tradueix en el fenomen del treballador pobre, que té uns ingressos tan baixos que sovint ni tan sols li permeten accedir a un habitatge digne. Aquesta situació de gran vulnerabilitat es veu agreujada per la inflació i l'encariment dels productes bàsics, un context en què el copagament farmacèutic té una incidència molt negativa. Per tot això, valorem molt positivament el reial decret aprovat el maig passat pel qual el Govern ha reformat aquest sistema, i confiem que la seva aplicació efectiva serveixi per alleujar la situació de les persones més vulnerables de la nostra societat.

Participa en la taula "Arquitectura de la coordinació sociosanitària en xarxa". Com s'articula concretament la xarxa que connecta el Banc Farmacèutic, la xarxa d'atenció primària, les entitats socials i les farmàcies comunitàries?

Des del Banc Farmacèutic vam engegar el fons social del medicament en col·laboració amb els Serveis Socials de Barcelona. Ens complau molt haver unit el sector públic, el sector privat del món farmacèutic i la nostra ONG per mirar de pal·liar conjuntament la pobresa farmacèutica a través d'una aplicació molt eficient. El sistema funciona de manera àgil: un cop el treballador social dona d'alta el beneficiari que necessita ajut, el farmacèutic pot accedir a la plataforma per corroborar les dades quan el pacient va a la farmàcia, li dispensa la medicació i nosaltres paguem directament al farmacèutic. Aquesta cooperació entre els tres àmbits és fonamental, i cal destacar un aspecte clau del model: la persona no rep diners en efectiu, sinó directament l'ajuda concreta que necessita.

Com es pot aconseguir una coordinació sociosanitària àgil quan la gestió de la salut i dels serveis socials depèn de diferents administracions i taules de treball?

Sovint resulta molt complicat; és un repte que hem hagut d'afrontar, especialment en els municipis grans o davant d'institucions estatals. Tot i que hi ha voluntat, massa vegades ens hem trobat atrapats en la burocràcia de ser derivats constantment de Salut a Serveis Socials i a la inversa. Per afrontar-ho, hem optat per aprofitar les noves tecnologies i les eines digitals que simplifiquen tota aquesta gestió. Creiem que aquest és un aspecte fonamental en el qual cal continuar treballant, posant una atenció especial en les necessitats bàsiques i considerant la medicació com una part essencial d'aquestes necessitats. En definitiva, resulta paradoxal i inacceptable que, mentre el sistema sanitari espanyol presumeix de ser un dels més valorats del món, garantir l'accés als medicaments continuï sent una dificultat invisible per a molta gent.

Des del Banc Farmacèutic heu ampliat la via d'accés a les ajudes, cosa que permet que els treballadors socials de les entitats del tercer sector puguin derivar usuaris directament. Què aporta aquesta col·laboració entre el tercer sector social i el sistema de salut?

Vam decidir fer-ho perquè vam valorar moltíssim la proximitat que els treballadors socials tenen amb els usuaris, ja que en molts casos els coneixen molt millor i saben quina necessitat real tenen. Sovint, el personal dels centres de salut està desbordat, i pot ser que molts pacients desconeguin el nostre programa o que falti coordinació interna per fer-los arribar la informació. Per això vam decidir que els treballadors socials de les entitats, que sovint ja col·laboren estretament amb els professionals de la salut, també poguessin oferir aquest recurs. En qualsevol cas, cal remarcar que per donar-se d'alta al Banc Farmacèutic sempre cal una recepta mèdica, cosa que només poden fer els metges dels centres de salut, amb qui evidentment comptem i col·laborem. Per a nosaltres, per tant, és prioritari establir xarxes molt més àgils entre metges i treballadors socials perquè les ajudes puguin arribar a tantes persones com sigui possible.

Com valora el paper del treballador social sanitari en la detecció de qui pateix pobresa farmacèutica?

El paper del treballador social sanitari és absolutament imprescindible. La seva presència als centres de salut, atenent els pacients i en contacte directe amb els metges i les infermeres, resulta bàsica. Tot i que les funcions de cada professional són diferents, no hi ha dubte que han de treballar estretament coordinats.

En aquest sentit, la nostra tasca no es vol limitar a facilitar el recurs del medicament que la persona necessita; per això, estem valorant la possibilitat de col·laborar amb equips de treballadors socials perquè aquelles persones que identifiquem amb pobresa farmacèutica puguin tenir un acompanyament integral i siguin detectades des de la mateixa farmàcia. Creiem fermament que no ens podem quedar només en el lliurament del medicament, sinó que cal fer un treball en xarxa entre tots els professionals. Això ens ha de permetre facilitar no només l'accés a la medicació, sinó també a la salut i a unes condicions de vida òptimes per a aquestes persones.

Si haguéssim de dissenyar una eina o mecanisme estructural per erradicar definitivament la pobresa farmacèutica a Espanya, quin paper hi hauria de tenir el diagnòstic social sanitari?

Dissenyar una eina o mecanisme és importantíssim. Nosaltres tenim la nostra, que evidentment té les seves limitacions, però ens està servint per complir l'objectiu de dispensar la medicació. Però més enllà d'això, el treballador social és qui pot anar avaluant no només l'evolució de la patologia, sinó també l'estat d'ànim i els sentiments de la persona, que són aspectes fonamentals. A vegades ens trobem amb persones malaltes que anímicament estan bé, però, en canvi, n'hi ha moltes d'altres que, tot i no tenir una patologia greu, es troben molt malament. Per això és bàsic el paper del treballador social a l'hora de fer aquest diagnòstic, avaluant amb profunditat la dimensió social de la persona: la seva situació econòmica, les seves xarxes d'amistat i familiars properes, i l'estat del seu habitatge.

A més a més, resulta clau per detectar i ajudar a afrontar les barreres, tant culturals com legals, amb què es pot trobar la persona. En definitiva, en tot aquest procés, el paper del treballador social sanitari és imprescindible.

Com ajuda la feina conjunta entre metges, farmacèutics i treballadors socials a visibilitzar que el medicament té un valor social i que sense equitat d'accés no hi ha salut real?

La feina conjunta entre metges, farmacèutics i treballadors socials és bàsica, ja que estem tots en el mateix vaixell per ajudar les persones i els perfils més vulnerables de la nostra societat. El farmacèutic només vol formar part d'aquest equip i ajudar amb les mínimes traves possibles a tothom qui ho necessita. A vegades es planteja si un medicament és finançat o no, però al final s'ha de valorar cada cas de manera individual i posar-se en la pell de les persones. Des de la nostra entitat avui dia no podem fer-ho sols, però gràcies a l'àmplia xarxa de treball dels serveis socials que col·laboren amb nosaltres s'està duent a terme aquesta tasca tan important per no perdre de vista l'equitat en l'accés.

Ara s'ha aprovat un reial decret que serà efectiu aviat, fins i tot sembla que, a finals d'any, sense haver d'esperar al 2027. Es tracta d'una norma en la qual hem fet incidència per garantir i facilitar l'accés a la medicació a moltes persones que fins ara patien moltes dificultats perquè no tenien un topall de despesa. Ara s'ha equiparat a les rendes més baixes, amb perfils com els dels pensionistes, establint uns topalls màxims de 8,23 € per a rendes inferiors a 9.000 € i de 18,52 € per a rendes inferiors a 18.000 €. Això s'ha regularitzat molt i ha d'ajudar les persones que més ho necessiten.

Ara bé, també és cert que, malauradament, el copagament només actua sobre la medicació finançada. Hi ha casos, patologies i situacions d'algunes persones que requereixen un fàrmac que no és finançat, i és llavors quan el cost torna a ser molt elevat. Aquí és on volem ser nosaltres: al costat de les persones que ho necessitin per ajudar-les en aquest aspecte, sense ser tan rígids amb els criteris de selecció que en algun moment hem hagut d'imposar per poder absorbir el volum de demandes que rebíem.

Quines reformes o polítiques públiques urgents creu que s'haurien d'impulsar des de les administracions perquè ningú hagi de renunciar al seu tractament?

Pel que fa a les reformes i polítiques públiques, el reial decret aprovat recentment té molt en compte els perfils més vulnerables de la nostra societat. Tanmateix, s'hauria de fer un seguiment dels medicaments que no són finançats per entendre quin és el motiu i valorar si, en casos molt concrets i avalats per equips sanitaris (metges, treballadors socials i infermers), es podria oferir algun tipus d'ajuda. La idea seria que no fos només el Banc Farmacèutic qui hi intervingués, sinó que l'Estat disposés d'un fons d'ajuda àgil i lliure de burocràcia per a aquests casos, tenint clar que cap persona no hauria de renunciar al seu tractament.

A més a més, poso un altre tema sobre la taula: fins a quin punt hem de parlar de "pobresa farmacèutica" o "igualtat d'accés", tenint en compte que a ningú li agrada que el titllin de pobre? Potser caldria reflexionar i facilitar que les persones puguin ser sinceres des del primer moment; és a dir, que quan els prescriguin un tractament puguin dir obertament que no es poden permetre pagar 30 o 50 euros, i que a partir d'aquí el metge pugui activar els mecanismes necessaris perquè el pacient accedeixi al medicament.