Infidelitat financera: quan els diners trenquen la confiança de parella

El terme infidelitat financera és relativament nou i s'ha posat de moda recentment, però el concepte ha existit sempre. Alguns exemples són el fet de tenir comptes secrets sense que la parella ho sàpiga, mentir sobre els ingressos, tenir despeses no acordades o amagar deutes. Un estudi publicat al Journal of Financial Therapy (2018) mostrava que el 27 % d'una mostra de 414 persones admetien que ocultaven a les parelles aspectes sobre les seves finances i que el 53 % havien tingut conductes que es podien associar a la infidelitat financera. La recerca també mostrava que els participants que amagaven informació sobre temes econòmics tenien més insatisfacció sentimental i vital.

"La infidelitat financera pot venir de la part dels ingressos o del patrimoni. Un exemple habitual és el d'una persona estrangera que té immobles llogats en un altre país i no ho diu a la parella perquè, si un dia se separen, no n'hi acabi reclamant una part. Un altre cas que veiem sovint és el d'amagar les parts variables del salari per no haver de compartir amb la parella aquests ingressos extres. També és infidelitat financera amagar les despeses. Hi ha persones amb comportaments impulsius —podria passar quan hi ha una addicció— que poden ocultar que han demanat crèdits i tenen deutes acumulats", explica Elisabet Ruiz-Dotras, professora dels Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), doctora en Finances i experta en benestar financer.

Per al psicòleg Alejandro García Alamán, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l'Educació de la UOC, a més de terapeuta de parella, "els motius solen tenir més a veure amb qüestions emocionals que amb aspectes econòmics: necessitat d'autonomia i independència, desconfiança, por al conflicte, inseguretat, dinàmiques de control o poder, etc.". També poden condicionar, diu el psicòleg, els models familiars apresos al voltant de la gestió dels diners: les idees que no s'ha de parlar d'aquest tema o que cadascú ha de tenir el que és seu —que, per descomptat, estan influïdes per l'estatus econòmic familiar i personal.

Eina de control i violència psicològica

Històricament, els diners han estat una eina de control del poder patriarcal, i ho continuen essent. "El control econòmic és una forma de violència psicològica i relacional. Limitar l'accés als recursos, supervisar cada despesa, impedir treballar o generar dependència són formes de dominació. És especialment greu perquè redueix la capacitat de decisió d'un dels membres de la parella i, moltes vegades, dificulta sortir de la relació", assegura García Alamán. 

Segons els experts, la infidelitat financera és més habitual quan hi ha una desigualtat elevada entre els salaris de la parella. És habitual que la dona renunciï a la seva carrera professional quan neixen els fills i es dediqui a la cura i al manteniment de la casa. "Això afecta de manera important l'estatus econòmic de la dona: cotitza menys a la Seguretat Social, fa estalviar uns diners a la família —atès que no han de contractar cangurs— i té uns ingressos més baixos. Aquesta persona treballa gratuïtament i no pot estalviar", explica Ruiz-Dotras, que també és investigadora del grup de recerca DigiBiz. "És una situació força comuna, en què l'home genera patrimoni, mentre que la dona renuncia a fer-ho per dedicar-se al treball domèstic no remunerat. En aquests casos, és més fàcil que hi hagi una infidelitat financera i el marit amagui una part dels ingressos reals a la seva parella", assenyala l'experta.

Per a Ruiz-Dotras, això genera una desigualtat financera injusta, atès que un dels membres de la parella no té capacitat d'estalviar. En cas que la parella se separi, es dona un perjudici important per a la dona, especialment a Catalunya, on la llei preveu la separació de béns.

Símbol de poder i de compromís

Per a García Alamán, els diners són una dimensió més de la construcció de la relació sentimental i un dels pilars del compromís dels dos membres. "En realitat, les discussions sobre diners parlen de confiança, poder, llibertat i reconeixement. Quan la gestió econòmica genera insatisfacció profunda i sostinguda en un dels membres de la parella, pot acabar desequilibrant la relació", explica. 

Segons la interpretació psicològica, darrere de la necessitat de control financer i la manca de confiança en aquest àmbit, sovint hi ha insegurets. "Poden venir tant d'experiències externes —com haver crescut en entorns precaris o haver patit fallides, enganys o pèrdues econòmiques— com d'elements més estructurals de la personalitat, com ara trets obsessius o una elevada necessitat de certesa", assegura. Tot plegat pot acabar impactant de manera negativa en la relació i pot arribar a "ofegar l'altre membre de la parella".

De fet, segons el psicòleg, una infidelitat financera pot ser tan devastadora com una infidelitat sexual, "d'una banda, perquè constitueix una traïció i, de l'altra, perquè pot comprometre la supervivència material del projecte de vida de la parella".

Pacte de parella, clau per a una relació financera sana 

Per a Ruiz-Dotras, és essencial, a l'hora de posar les bases d'una relació, parlar amb transparència dels ingressos de cadascú, de les projeccions i preferències en l'àmbit financer i de com es posicionarà cada membre de la parella en cas que decideixin tenir fills. "La clau és la transparència i la comunicació. De la mateixa manera que a l'inici de la relació valorem el caràcter i els valors de l'altre, també cal analitzar-ne la personalitat financera. Si actua impulsivament, gasta molt sense pensar i viu al dia, mentre que tu ets al contrari, potser no és la parella adequada. És una qüestió prou important perquè es tracti des del principi", assegura l'experta. 

Per a García Alamán, "una relació financera sana ha d'atendre dues dimensions: la individual i la compartida. No són excloents, perquè responen a necessitats diferents —però igualment legítimes— d'autonomia, seguretat i compromís. El grau en què això es concreti dependrà de cada parella, però idealment hauria de ser fruit d'un pacte explícit i resultar satisfactori per a tots dos membres". 

La conclusió és clara: per bé que no cal justificar cada cafè que fem, tota despesa rellevant hauria de ser pública i s'hauria de comunicar. Per evitar la infidelitat financera, doncs, s'han d'establir uns acords clars, explícits i acceptats pels dos membres de la parella, s'ha de prioritzar la comunicació i s'ha de respectar l'autonomia de cadascú.