Parentificació: quan cuidar a casa pot robar l'adolescència

Cuidar un germà, acompanyar un avi o ajudar a casa no converteixen automàticament un adolescent en víctima de parentificació. El problema apareix quan aquesta ajuda deixa de ser puntual, proporcionada i acompanyada, i es converteix en una responsabilitat adulta, intensa, prolongada i solitària. El problema afecta entre un 4 % i un 10 % dels menors a la Unió Europea, segons un informe del Parlament Europeu.

Fins a un terç assumeix nivells de cura alts o molt alts, incloent-hi menors que ajuden familiars amb discapacitat o malalties. Per a Juan Luis García Fernández, professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), "no tota cura familiar és negativa. Que un adolescent col·labori pot formar part d'una dinàmica familiar saludable". El problema apareix quan la responsabilitat és prolongada, intensa, solitària i desproporcionada per a la seva edat. En aquest punt hi ha parentificació: una inversió de rols.

Des de la neuropsicologia, la parentificació pot tenir un component pràctic (tasques domèstiques, gestionar medicació, acompanyar a cites, cuidar germans) o emocional (sostenir un progenitor, escoltar els seus problemes, sentir-se responsable del seu benestar). La càrrega s'agreuja quan es manté anys sense altres adults que distribueixin la responsabilitat.

García Fernández adverteix que el cervell adolescent encara està en desenvolupament, especialment les xarxes executives de planificació, control inhibitori, regulació emocional i gestió de l'estrès. Si durant anys s'organitza al voltant de la preocupació i la responsabilitat excessiva, poden aparèixer dificultats futures, entre elles fatiga mental, irritabilitat, ansietat o depressió.

L'adolescència és una etapa de construcció d'identitat, autonomia, relacions amb iguals i projecte vital. Si un adolescent és cuidador principal, aquestes tasques evolutives queden desplaçades. A l'escola: baixada del rendiment, absentisme, cansament a classe. "Sovint no és manca de capacitat o motivació, sinó d'energia cognitiva", assenyala, degut, en part, a la fatiga que provoca la cura.

El son i les relacions socials també es veuen afectats. Alguns no desconnecten, es desperten a la nit o estan pendents del mòbil. D'altres s'aïllen perquè no tenen temps o els seus amics no entenen la seva situació. Des de fora semblen molt madurs, però a vegades és una "autonomia forçada".

Un estudi del 2024 a The Lancet Public Health va vincular la cura informal en joves amb pitjor salut mental, especialment si la intensitat és alta. Un altre a Scientific Reports va afegir que part de l'impacte pot estar causat per assetjament escolar. L'escola no tan sols detecta, sinó que pot esmorteir o agreujar la càrrega.

Cuidar també forma part de la vida familiar

Des de la política social, Daniel Rueda Estrada, professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC i investigador del grup GITSS SINERGIAS, planteja una visió complementària: els adolescents necessiten protecció, però també participen en dinàmiques familiars en què aprenen solidaritat, responsabilitat i suport mutu. La cura no és una tasca d'adults, ni "és una tasca adscrita a la condició sexual o de gènere", sosté. La participació en tasques de cura pot ser normalitzadora i educativa, sempre que no impliqui una càrrega excessiva ni substitueixi responsabilitats adultes.

En aquest sentit, una revista britànica de referència subratlla que aquests menors existeixen en tots els països, encara que el seu reconeixement varia. El límit, per a Rueda, és clar: la cura no pot repercutir negativament en els drets propis de l'edat: educació, salut, benestar emocional, socialització o desenvolupament personal. "La sobrecàrrega de la cura, si afecta negativament la salut, el benestar emocional o el rendiment acadèmic, és senyal que alguna cosa no funciona", adverteix.

Tots dos experts coincideixen: no es tracta de si un adolescent pot cuidar, sinó de quant, durant quant temps, amb quins suports i a costa de què.

Senyals d'alerta i acompanyaments necessaris

Els senyals d'alerta haurien de ser coneguts per famílies, escoles, serveis socials i atenció primària. Des del punt de vista emocional, García Fernández recomana parar esment en la tristesa persistent, l'ansietat, la irritabilitat, el plor freqüent, la culpa excessiva, la sensació de no poder fallar o frases com "si no ho faig jo, no ho farà ningú" o "no me'n puc anar, no hi ha ningú més". També s'ha d'observar la dificultat per demanar ajuda, la tendència a minimitzar el que passa o la sensació que les pròpies necessitats no importen.

En l'aspecte acadèmic, els canvis progressius són especialment rellevants: baixada del rendiment acadèmic, problemes de concentració, retards repetits, absentisme, quedar-se adormit a classe, no lliurar tasques o abandonar activitats que abans li interessaven. Des del punt de vista físic, el cansament extrem, els mals de cap, les molèsties digestives, els canvis d'apetit o les alteracions del son poden indicar que l'adolescent està sostenint una càrrega excessiva. En l'àmbit social, l'aïllament, la pèrdua de contacte amb iguals o la renúncia sistemàtica a l'oci per obligacions familiars són indicadors que no s'haurien de normalitzar.

La parentificació també pot deixar una empremta en la identitat. García Fernández assenyala que, si durant anys el missatge implícit ha estat "la meva funció és cuidar", "el meu valor és ser útil" o "no puc fallar", l'adolescent pot construir una autoestima excessivament lligada al sacrifici. En la vida adulta, això es pot traduir en dificultat per posar límits, sobreexigència, hipervigilància emocional, relacions desequilibrades o decisions vitals condicionades per la culpa.

Això no significa que tota experiència de cura sigui destructiva. L'expert subratlla que cuidar també pot generar competències positives: empatia, sensibilitat, maduresa, capacitat d'organització, responsabilitat i comprensió del sofriment humà. "Cuidar pot ser una experiència formativa si és acompanyada, distribuïda i reconeguda. Però, si l'adolescent cuida en solitud, amb por, culpa i renúncia constant a la seva pròpia vida, el cost pot ser massa alt", afirma.

La resposta institucional, segons Rueda, no hauria de partir de la criminalització automàtica de les famílies, sinó de la detecció primerenca i el suport. L'escola, l'atenció social de base i l'atenció primària de salut són pilars essencials per identificar situacions de risc. El paper de les tutories és especialment rellevant, perquè el professorat pot observar canvis de rendiment, cansament, absentisme o aïllament, i activar suports sense convertir la intervenció en una mesura punitiva.

Suports necessaris

Rueda també reclama més coordinació entre els sistemes formals —educatiu, sanitari i social— i els sistemes familiars o informals. Entre els suports necessaris figuren serveis de proximitat, recursos intermedis, suport emocional per a cuidadors, serveis de respir a domicili o mitjançant estades temporals, i una revisió del sistema de dependència perquè respongui a temps i amb qualitat quan les famílies no poden assumir soles les necessitats de cura.

Un article publicat el 2024 a The Journal for Nurse Practitioners adverteix, en aquesta mateixa línia, que la parentificació pot augmentar el risc de problemes del desenvolupament, físics, acadèmics i psicològics, i subratlla que els professionals sanitaris no sempre avaluen si un menor està assumint massa responsabilitats de cura.

El repte és evitar dos errors oposats. El primer, romantitzar el sacrifici adolescent i presentar com a maduresa el que pot ser sobrecàrrega. El segon, patologitzar qualsevol forma d'ajuda familiar i excloure els menors de la vida comuna de la llar. Entre tots dos extrems hi ha un criteri més precís: cuidar pot formar part de créixer, sempre que no obligui a deixar de ser adolescent.