"L'educació és un espai per construir preguntes visionàries que obrin altres horitzons possibles d'existència"

La UOC ha celebrat aquest 19 de maig la IV Jornada LGBITQA+: Qüestionar la norma, habitar la dissidència, organitzada pel grup UOCuir, amb la col·laboració de la Unitat d'Igualtat, Diversitat i Inclusió i del centre de recerca UOC-TRÀNSIC. L'espai, dissenyat per promoure la reflexió en el marc del Dia Internacional contra l'Homofòbia, la Lesbofòbia, la Bifòbia i la Transfòbia, ha comptat amb la presència de val flores, investigadora independent, escriptora, docent i activista de la dissidència sexual i performer. flores, autora del llibre Romper el corazón del mundo. Modos fugitivos de hacer teoría (Continta Me Tienes, 2021), aprofundeix en aquesta entrevista en les idees sobre les quals es basa la seva obra. Adverteix sobre les dificultats que viuen actualment al seu país, l'Argentina, els col·lectius LGTBIQNB+, migrants, indígenes, comunitat afro, pobres, persones amb discapacitat, dones i infants, i defensa els espais de trobada: "Em sembla fonamental, en contextos que busquen l'aïllament i la instauració del terror, insistir en els espais de trobada, on circuli el pensament i l'afectivitat, com a antídot contra l'autoritarisme".

Què ha conduït val flores a tenir la visió del món que té?

Les meves maneres torçades, queer, obliqües de pensar el món es vinculen amb les experiències vitals que he viscut i amb les intenses converses en què he estat involucrada. Experiències que tenen a veure amb la pràctica pedagògica dins de l'escola primària durant quinze anys a la ciutat de Neuquén, amb l'activisme lèsbic feminista en el col·lectiu Fugitivas del Desierto, també a la ciutat de Neuquén, amb les lectures heteròclites que realitzo i les seves maneres no logocèntriques d'entrar en contacte amb la paraula, amb les protestes socials i sexuals en què he participat, amb les escriptures barroques amb què he anat experimentant, amb les complicitats polítiques i afectives que s'han anat muntant i desmuntant a través del temps, amb els amors que he anat (des)habitant, amb els diferents territoris i geografies pels quals he transitat, amb les precarietats materials amb què visc, amb les preguntes com a artesania eròtica i com a brúixola dels afers del cos.

Quins són els principis bàsics en què es fonamenta la teva producció artística?

No els penso com a principis bàsics, sinó com a orientadors poètics de l'acció. Podria enunciar-los com l'escolta, la interrupció i la figuració. L'escolta com a manera torçada de l'atenció, estar atenta a les entrelínies i les ombres del que (no) es diu. La interrupció com a gest provocador que interromp l'ordre habitual de les coses, l'hàbit del costum, la normalització de la vida. I la figuració, que és el muntatge poètic d'imatges habitables i obertes a l'inesperat, com a mapes condensats de mons discutibles.

Quines batalles has lliurat o lliures encara des de la teva posició com a escriptora, mestra lesbiana i activista LGBTI argentina?

Vinc de l'Argentina, on des de fa dos anys i mig tenim un govern feixista que, en aliança amb una internacional de la ultradreta, està destruint una manera de vida coneguda. Entre les polítiques d'extermini que ha posat en marxa, s'hi troba la promoció d'un odi d'Estat cap a les persones LGTBIQNB+, migrants, indígenes, comunitat afro, pobres, persones amb discapacitat, dones i infants. Han crescut els crims d'odi cap a persones no cisheteronormatives, també la persecució, la fustigació i la criminalització. Justament, aquest 18 de maig comença el judici pel lesbicidi de Barracas, en què van ser assassinades tres lesbianes. Així doncs, les batalles que es lliuren en aquest moment són per la nostra vida com a dissidents sexuals, que té múltiples maneres d'expressió. En el meu cas, l'escriptura és una manera d'acció directa des de la qual puc experimentar altres mons, assajar la fi d'aquest món tal com el coneixem, com diu Denise Ferreira da Silva. 

Per a tu, quina és la funció ideal que hauria d'ocupar l'educació quant a la formació de la identitat de les persones?

El meu treball pedagògic, des dels transfeminismes i l'activisme queer, s'orienta més a desmuntar el llenguatge del deure i assajar una llengua del desig. Penso que l'educació és un espai sensible per (des)aprendre a estar totes les persones juntes i per construir preguntes visionàries que obrin altres horitzons possibles d'existència.

Creus que l'escola continua sent avui un espai que exerceix violència sobre la identitat de les persones LGBTI?

Crec que la institució escola és un espai de violència perquè està estructurada a partir d'un coneixement i un currículum hegemònics que busquen la normalització de les identitats sexuals, de gènere, racials, de classe, etc. Però la veritat és que això ho podríem dir de totes les institucions de la modernitat, que avui trontollen davant les diverses transformacions contemporànies. No obstant això, és fonamental recuperar una perspectiva situada i contingent, i pensar que hi ha formes diferents d'habitar l'escola, de desobeir l'ethos institucional, maneres desitjants i apassionades des de les quals cada docent busca transformar les pràctiques educatives més disciplinadores, amb propostes crítiques, creatives i emancipadores. Bona part del col·lectiu de docents el formen lesbianes, marietes, trans, persones no binàries, però també persones heteros que estan compromeses amb la justícia eròtica i social.

Què passa a l'Argentina de Milei amb l'activisme LGBTI?

Crec que ja ho he dit abans: estem vivint una situació crítica de persecució i odi, que se suma a les condicions d'intensificació de la precarització de la vida. No obstant això, es continua resistint en sostenir els espais de trobada, les olles populars, les festes, les microsolidaritats, els acompanyaments, les performances, entre moltes altres accions, i un pensament viu que continua produint teòricament dins i fora de l'acadèmia. Des de la dissidència sexual han sorgit iniciatives com la marxa de l'1F l'any 2025, la marxa de l'orgull antifeixista i antiracista, que buscava articular les diferents lluites (dels hospitals, de les universitats, de la població treballadora, migrant, etc.) contra les polítiques d'ajust i de destrucció d'aquest govern.

S'ha alçat una onada de conservadorisme arreu del món; avancen les forces polítiques amb visions restrictives quant al col·lectiu LGBTI. En països com Espanya, la joventut vira cap a posicions conservadores. Com creus que ha d'actuar l'activisme LGBTI davant d'un context com l'actual?

Crec que sempre es tracta d'insistir i escoltar. Posaria en suspens que només la joventut vira cap a posicions conservadores; prefereixo pensar-ho més com un clima d'època que no pas buscar i assenyalar la responsabilitat en un subjecte en particular. Em sembla fonamental, en contextos que busquen l'aïllament i la instauració del terror, insistir en els espais de trobada, on circuli el pensament i l'afectivitat, com a antídot contra l'autoritarisme, en aliança amb una escolta expandida que ens pugui sostenir en els nostres malestars, trencaments, dolors i precarietats, així com mantenir polsant el nostre desig desbocat de dissidència.

Quina és la teva experiència en el desenvolupament de tallers sexuals en escoles? Quina funció ha de fer un taller sexual?

Podria dir que la meva experiència amb els tallers de sexualitat té dos moments. Un, quan era mestra de grau a primària i treballava en els tallers amb infants, en què es va obrir un ventall d'experiències molt disruptives, conflictives i alhora molt movilitzants i plaents. Perquè els infants investiguen el sexe i construeixen preguntes i teories molt curioses, provocadores i mòbils, i també conservadores. Al seu torn, quan vaig sortir de l'escola i vaig començar a dedicar-me a fer tallers de formació amb persones adultes sobre sexualitats, vaig començar a experimentar amb metodologies queer, és a dir, amb pràctiques que busquessin alterar la relació entre cos, saber i espai, introduint altres maneres de posar el cos. D'alguna manera, em guia la hipòtesi que, quan els cossos es mouen d'una altra manera, les paraules i el pensament també. Sortir de la cadira com a lloc de comoditat i seguretat ontoepistèmica del col·lectiu docent i atrevir-se a experimentar pràctiques corporals, de lectura, d'escriptura, performatives, com a composició creativa de la pràctica educativa. Es tracta de crear altres condicions per al coneixement i el sorgiment de preguntes, i apareixen coses meravelloses, que donen lloc a l'inesperat i al no saber.

Quina importància consideres que tenen les jornades com la que se celebra aquest 19 de maig a la UOC?

Em sembla que aquesta jornada en el marc universitari de la UOC vitalitza preguntes en relació amb com la universitat i els contextos educatius són còmplices de la lesbohomotransbifòbia en les seves pràctiques institucionals naturalitzades, i s'obren possibilitats que puguin ser transformades, creant gestos i espais que facin més habitables les nostres existències.