Cinc consells per parlar de la crisi climàtica amb els infants sense alimentar la por
Haver viscut una catàstrofe, com una inundació o un incendi, pot provocar respostes traumàtiques, dol ecològic o solastàlgiaLa preocupació pel planeta requereix atenció professional quan paralitza o altera la vida quotidiana
Les pluges torrencials que van colpejar Catalunya a principis d'octubre i el segon aniversari de la dana de València han tornat a omplir les pantalles d'imatges de carrers inundats. Escenes com un incendi o notícies sobre animals amenaçats poden despertar por, tristesa o ràbia en els infants. Parlar de la crisi climàtica amb els infants exigeix adaptar la informació a la seva edat i acompanyar les seves emocions, sense transmetre'ls que la solució del problema depèn d'ells.
Andrea del Carmen Corres Gallardo, professora dels Estudis d'Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigadora del Centre de Recerca Interdisciplinari en Transformacions Socials i Culturals (UOC-TRÀNSIC) recomana combinar explicacions comprensibles amb oportunitats de participar en accions col·lectives[APA1] i de comprovar que els adults també actuen.
Què és l'ecoansietat infantil?
L'ecoansietat infantil no és un trastorn ni una malaltia mental, explica l'experta, sinó una resposta emocional que es pot considerar "saludable i lògica davant d'un problema que és real". Abasta la por, la tristesa o la ràbia davant del que els adults fan o deixen de fer, i expressa interès per l'entorn. El senyal d'alarma apareix quan aquest malestar paralitza o dificulta la vida quotidiana.
Una enquesta publicada a The Lancet Planetary Health el 2021, amb 10.000 participants d'entre 16 i 25 anys de deu països, va trobar que el 59 % estava molt o extremadament preocupat pel canvi climàtic. Més del 45 % va afirmar que aquests sentiments afectaven negativament la seva vida diària. Les xifres es refereixen a adolescents grans i adults joves, no a infants petits.
A quina edat apareix i quan cal demanar ajuda
Segons Corres, aquestes preocupacions poden aparèixer fins i tot des dels tres anys, encara que són més freqüents entre els cinc i els nou. En aquesta edat se centren en qüestions concretes, com la supervivència dels ossos polars o d'un animal pròxim. Cap als deu o als dotze anys, el pensament sobre el futur planteja preguntes sobre el que els passarà i també els genera frustració. En l'adolescència, una comprensió més sistèmica del problema conviu amb un major accés a les notícies i a les xarxes socials, que amplifiquen l'impacte emocional.
Quan la preocupació impedeix anar a escola, altera el son, provoca aïllament, fa que l'infant entri en bucle o s'acompanya d'atacs de pànic, Corres aconsella buscar suport professional. L'Hospital Sant Joan de Déu també inclou els malsons freqüents entre els senyals que convé atendre.
Com acompanyar després d'una inundació o un incendi
Haver viscut una catàstrofe, com una inundació o un incendi, pot provocar respostes traumàtiques, dol ecològic o solastàlgia. La solastàlgia és el dolor profund de veure destruït un entorn segur que forma part de la identitat pròpia.
El primer és validar el que senten: dir "no passa res" o "no ploris" invalida el que l'infant acaba de viure. En segon lloc: transmetre seguretat, que percebi que els adults hi són presents, es coordinen i el cuiden. Les explicacions teòriques sobre l'escalfament global i les xifres a deu anys vista poden esperar. La prioritat és recuperar les rutines i reconstruir alguna cosa junts. Per exemple, separant el que s'ha salvat del que no serveix i veient que el veïnat també hi col·labora.
Corres desaconsella atribuir a la naturalesa una voluntat de fer mal: a diferència d'un atac en una guerra, un riu que es desborda no actua contra ningú. Proposa recuperar un contacte tranquil amb la naturalesa, fins i tot tornar al mateix riu i observar-lo en calma, sense qualificar-lo com a bo o dolent. Així, l'entorn no queda associat únicament a una amenaça.
Imatges de catàstrofes i xarxes socials: filtrar i acompanyar
L'experta defensa que els infants tinguin el menor accés possible a les xarxes socials. Veure imatges tràgiques en bucle, l'anomenat doomscrolling, acosta tant la catàstrofe com la impotència. Pot desembocar en ecoparàlisi, un bloqueig que també afecta els adults.
Corres recomana filtrar i graduar l'exposició i veure la informació amb ells. També aconsella preguntar-los quins dubtes tenen i desmuntar idees errònies, com ara que el desastre ha passat "perquè som dolents". Després d'una imatge molt tràgica, proposa compensar-la amb diverses històries esperançadores, la qual cosa exigeix que els adults triïn amb ull crític quin periodisme consumeixen.
Una revisió de 69 estudis, publicada a Nature Mental Health el 2025, va identificar l'exposició mediàtica i la percepció d'inacció governamental com a factors associats de manera consistent amb l'ecoansietat en infants i joves. Els autors adverteixen sobre les limitacions metodològiques i el predomini d'estudis del Nord global.
Cinc consells per parlar de la crisi climàtica en família
1. Validar el que senten: frases com "entenc que aquesta notícia et faci por" o "a mi també em preocupa" mostren que la preocupació és compartida. "És normal que ens importi el planeta", recorda l'experta. Convé evitar respostes com "no hi pensis" o "ets molt petit", i ajustar l'explicació a la seva edat, deixant espai per a les preguntes.
2. Actuar amb altres persones: un hort comunitari, una aula de sostenibilitat del barri o les col·lectes d'aliments d'Espigoladors permeten comprovar que hi ha gent implicada i que l'infant no està sol davant del problema. Fer servir la bicicleta o separar els residus es pot explicar des de la seva aportació positiva, sense carregar-los de culpa: res de "si no recicles, es moren els ossos polars".
3. Mantenir el contacte amb la naturalesa: n'hi ha prou amb un parc pròxim per observar els arbres, escoltar els ocells, dibuixar o respirar amb calma, sense grans excursions ni despeses. Aquestes estones regulen el sistema nerviós i redueixen l'estrès.
4. Mostrar referents que aporten solucions: els infants necessiten veure científiques, joves i comunitats que restauren boscos, netegen rius o investiguen com mitigar el canvi climàtic i adaptar-s'hi. Si els adults no saben la resposta, la poden investigar junts amb materials adequats per a la seva edat. Així es construeix l'esperança sense ocultar la gravetat del problema.
5. Aclarir qui té la responsabilitat: les grans decisions corresponen als adults i a les institucions. "Els infants, per descomptat, tenen dret a opinar i involucrar-s'hi", afirma Corres, però el desenllaç de la crisi no recau en els seus hàbits individuals. El seu compromís ha de deixar espai per al joc i el gaudi quotidià.
Ecoansietat a l'escola: de les dades a la participació
Corres proposa superar una educació ambiental limitada a la transmissió de dades sobre el desastre, un repte que implica docents, museus i altres espais educatius. "El component emocional en l'educació ambiental hi ha de ser", sosté. Els diaris climàtics, l'art o la filosofia per a infants permeten treballar la por, la tristesa o la ràbia en lloc de reprimir-los. Els projectes reals al barri, per part seva, permeten que els infants formulin propostes, siguin escoltats i vegin canvis.
L'experta adverteix que les xerrades alarmistes i la culpabilització individual poden ser contraproduents. Poden portar l'alumnat a desentendre's del tema i fins i tot a donar per vàlids els discursos negacionistes, que sovint neixen de la incomoditat d'assumir la gravetat del problema.
Els patis renaturalitzats, com els dels programes de refugis climàtics i transformació de patis de Barcelona, serveixen per aprendre qualsevol disciplina i regular les emocions. Si no n'hi ha, les sortides permeten aprendre a l'aire lliure. La investigadora planteja que "la natura també sigui com un coprofessor".
Per al professorat, Corres cita les formacions que ofereix el grup de treball Salut Psicoambiental del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (del qual forma part), els materials de la Direcció General d'Educació, Joventut, Esport i Cultura de la Comissió Europea per entendre i atendre l'ecoansietat en estudiants, i els del projecte europeu liderat per la UOC COOLSCHOOLS sobre l'ús pedagògic dels patis renaturalitzats. També recomana el recurs de l'editorial Text sobre pluges torrencials, publicat l'octubre del 2026 a El món a l'aula. Proposa conversar sobre les emocions que desperten les inundacions i construir un pluviòmetre; les famílies el poden fer servir per aprendre amb els seus fills sense necessitat de dominar prèviament totes les explicacions científiques.
Per a l'experta, aprendre sobre la crisi climàtica ha d'incloure oportunitats per actuar juntament amb els altres i comprovar que les propostes pròpies compten. Així es construeix una esperança basada en experiències concretes de cura i col·laboració.
Contacte de premsa
-
Anna Sánchez-Juárez