"Si algú amb TEA pot excel·lir en comunicació, pot fer-ho en qualsevol sector"

A les portes del Dia Mundial de l'Autisme, que se celebra el 2 d'abril, l'investigador del grup GAME, vinculat al centre de recerca UOC-TRÀNSIC de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), Marc Compte Pujol ha presentat un estudi sobre la inserció laboral de les persones amb trastorn de l'espectre autista (TEA) en el sector de la comunicació i les relacions públiques. El treball, publicat en obert a Comunicació: Revista de Recerca i d'Anàlisi de la Societat Catalana de Comunicació, omple un buit en la recerca sobre les persones amb aquesta condició i demostra que, amb unes adaptacions mínimes de l'entorn laboral, poden aportar molt de valor i talent al sector. En aquesta entrevista, Marc Compte Pujol, que també és professor dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació i expert en comunicació i inclusió, dona les claus per afavorir que les persones amb TEA puguin expandir el seu horitzó cap a un entorn laboral que, tradicionalment, els ha barrat el pas.

Per què vas decidir investigar precisament l'encaix de l'autisme en el sector de la comunicació?

La idea neix d'un buit clar en la recerca, ja que pràcticament no hi ha estudis específics sobre autisme en aquest àmbit. És un sector que parla molt de diversitat, però en el qual no se sap realment qui treballa ni en quines condicions ho fa. L'estudi vol aclarir aquest angle invisible i analitzar una paradoxa: el sector demana molta interacció social, però també necessita competències de gran precisió —com ara l'anàlisi de dades o el rigor en l'escriptura— que s'adeqüen a les fortaleses de les persones amb TEA.

Sovint s'associa l'autisme amb dificultats comunicatives. Com s'explica, doncs, l'encaix en un sector que viu de comunicar?

Depèn de què entenguem per comunicar. Si es tracta de mantenir xerrades trivials, interpretar dobles intencions o improvisar, efectivament, el TEA pot ser una barrera. Però si entenem la comunicació com la construcció de missatges clars, directes, funcionals i rigorosos, aquí, en canvi, apareixen fortaleses molt potents. De fet, la comunicació clara i orientada a la funcionalitat és un potencial explícit d'aquests perfils.

Quins són els principals prejudicis que encara pesen sobre les persones amb TEA?

Encara persisteixen mites com ara que "no poden treballar en equip", que "no són empàtics" o que "no serveixen per tractar amb clients". I també hi ha el mite oposat: la idea de la "genialitat" constant, com si tots fossin superdotats. Però la realitat és molt més heterogènia. Parlar de TEA no és parlar d'un perfil únic, sinó d'un espectre pràcticament infinit. A més, segons com estigui dissenyat l'entorn de treball, serà més fàcil aprofitar el seu talent. Per això és important que les adaptacions que es facin siguin personalitzables. L'enfocament correcte hauria de ser preguntar què es necessita en comptes d'assumir generalitzacions.

Quin valor diferencial aporta una persona amb TEA a una agència o a un departament de comunicació?

Aquestes persones aporten rigor, atenció al detall i un gran compliment dels terminis. A més, tenen una capacitat destacada per al pensament lateral, connectar idees i detectar patrons. El seu perfil analític és molt valuós per treballar amb dades i mètriques en entorns digitals. Finalment, també disposen d'una ètica de treball basada en l'honestedat i la integritat, allunyada del postureig.

Quines adaptacions poden aplicar les empreses per millorar aquesta inclusió?

Són canvis sovint barats i concrets, com oferir flexibilitat mitjançant el teletreball, reduir estímuls sensorials (llum, soroll…) i donar instruccions clares i per escrit, en lloc de fer-ho només de manera oral o improvisada. També és convenient estructurar les reunions amb torns de paraula i, sobretot, avaluar per resultats i no tant per habilitats socials. Per tant, són canvis que fan que les organitzacions siguin més eficients per a tothom, no només per a les persones amb TEA.

Si tenen tant de potencial, per què el sector continua sent tan poc accessible?

El coll d'ampolla sol ser l'entorn. El sector de la comunicació té una cultura en què tot és urgent, es requereix una disponibilitat constant i un networking excessiu com a capital professional. També hi ha processos de selecció basats gairebé només en la performance social i reunions eternes que premien la gent que es fa veure per sobre dels resultats reals. Moltes persones amb TEA pateixen per la sobrecàrrega sensorial (soroll, llum) i la necessitat de dur a terme diverses tasques simultàniament, i acaben quedant-ne fora.

O sovint prefereixen no fer públic el seu diagnòstic a la feina. Per què?

Perquè hi ha un cercle viciós: si el diagnòstic no es veu, sembla que no existeixi; si no existeix, no es creen polítiques d'acollida; i sense aquestes polítiques, la gent s'ho calla per por de l'estigma. El risc de dir-ho és topar amb prejudicis o discriminació en les promocions. Però si no es diu, la persona perd l'accés a les adaptacions i acaba fent un sobreesforç per encaixar que pot derivar en esgotament professional.

Creus que el sector de la comunicació predica amb l'exemple en temes de neurodiversitat?

Encara no. Tot i que en parla molt, de diversitat, la realitat és que hi ha més conscienciació en qüestió de gènere o raça, però la neurodiversitat encara queda enrere. Moltes empreses que han de complir quotes legals de discapacitat opten per la diversitat física i deixen de banda l'autisme. És cert que el relat està millorant, però la implementació pràctica encara és lenta i, en igualtat de condicions, es continuen preferint altres candidats.

Quin paper pot tenir la intel·ligència artificial (IA) en aquest procés d'integració?

La IA pot ser una palanca molt potent, perquè redueix tres grans barreres: l'ambigüitat, la sobrecàrrega i la improvisació. Pot ajudar a estructurar la informació (resumir reunions, ordenar idees), reduir la càrrega executiva (prioritzar tasques) i fer la comunicació més accessible (ajustar el to dels textos sense perdre la literalitat). Això permet que el talent de les persones amb TEA es concentri en el que realment aporta valor: la creativitat i l'anàlisi.

Quin hauria de ser el paper de la universitat per canviar aquesta realitat?

Les universitats han de passar de la sensibilització a l'acció, incorporant la neurodiversitat al currículum i oferint formats d'avaluació diversos. Cal que l'entrada al mercat laboral no depengui només de "saber-se vendre". De fet, si algú amb TEA pot excel·lir en un sector tan exigent i poc predisposat com el de la comunicació, vol dir que, si té una mica de confiança i se li dona l'oportunitat, podria fer-ho en qualsevol altre sector.