L'espectador impacient: els microdrames verticals transformen el consum i la narrativa audiovisual

Traïcions, venjances, romanços impossibles i secrets de família que avancen a cop de sobresalt en capítols d'un a cinc minuts. Els microdrames verticals, sèries de ficció enregistrades en format vertical (9:16) per veure's al telèfon, han saltat de la Xina a Amèrica del Nord, Amèrica Llatina i Europa, i comencen a desafiar els models tradicionals de producció i distribució.

Elena Neira, professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i investigadora de l'Àrea de Comunicació Audiovisual, i Jordi Sánchez-Navarro, professor d'aquests estudis i director de la Càtedra UOC-3Cat, coordinen el primer informe de l'Observatori de Tendències de la càtedra, publicat el març del 2026, que dedica el primer capítol a aquest format. "Ja no es percep com un format emergent, sinó com un nou estàndard d'entreteniment per al mòbil, pensat per encaixar en rutines fragmentades", sosté Sánchez-Navarro.

Les xifres acompanyen. L'empresa de recerca Omdia preveu uns ingressos globals de 14.000 milions de dòlars el 2026 i prop de 25.000 milions el 2031. Enguany, uns 3.000 milions es generaran fora de la Xina, la meitat als Estats Units. 

Segons Sensor Tower, les aplicacions de microdrama van superar els 850 milions de baixades en el primer trimestre del 2026, un 140 % més que un any abans, i van sumar uns 750 milions de dòlars en compres dins de l'aplicació. Les dues líders en ingressos, DramaBox i ReelShort, van rondar els 140 milions cadascuna. Són baixades estimades a l'App Store i Google Play, no persones espectadores úniques.

Una ficció dissenyada per enganxar des del segon zero

El format va néixer a la Xina el 2020, en l'ecosistema de vídeo curt de Douyin —el TikTok xinès— i Kuaishou, plataformes "on el públic ja consumia vídeo vertical de manera massiva", explica Neira. Les productores van traslladar allà la narració dramàtica serialitzada, i el fenomen va esclatar entre el 2022 i 2023, quan plataformes com ara ReelShort, DramaBox o ShortsTV van començar a monetitzar-lo. Des del 2024 es va internacionalitzar a gran velocitat, com ja va analitzar la UOC el 2025. "Va viatjar bé per diverses raons: l'hàbit de veure vídeo al mòbil és global, la producció és ràpida i barata, i el model de negoci ja estava provat", resumeix l'experta. "Tampoc és una invenció total: recupera la tradició del fulletó i de la telenovel·la, i per això arrela ràpidament a mercats amb aquesta cultura".

La seva morfologia respon a la lògica del consum snackable (en petites dosis). Cada episodi dura entre un i cinc minuts, i les sèries sumen entre trenta i cent capítols o més. Els guions estan construïts per atrapar el públic des dels primers segons, amb girs constants, emocions intensificades i cliffhangers (finals en suspens) al final de cada entrega. "El model imita la lògica de l'scroll infinit i fa que l'espectador passi d'un episodi al següent gairebé sense pausa", assenyala Sánchez-Navarro.

L'investigador afegeix: "El microdrama representa un canvi cultural sobre què significa veure una sèrie. Històricament, la ficció serialitzada exigia seguir un ritual: asseure's, triar, dedicar-li temps. El microdrama elimina aquest ritual i converteix la ficció en un acte gairebé reflex, semblant a un scroll de notícies".

El públic també es transforma. "Al principi, eren sobretot dones adultes atretes pel melodrama", apunta Neira. L'informe situa aquest nucli entre els 25 i els 45 anys. Avui el perfil s'amplia amb homes i espectadors més joves gràcies al thriller el terror, el crim, la comèdia, la fantasia o l'anime. ReelShort ja assoleix un 40 % d'audiència masculina, segons l'Observatori, i una enquesta d'Omdia situa els homes en el 47 % dels usuaris espanyols i el 54 % dels britànics. "No hi ha una única audiència —matisa Neira—. Qui ho veu en aplicacions no és igual que qui ho veu a YouTube o ho descobreix a xarxes".

Un embut de capítols gratuïts i pagaments en el moment de màxima tensió

"Funciona com un embut. Les xarxes socials en són l'aparador", explica Neira. Els primers capítols s'ofereixen gratuïtament a TikTok, Instagram o Facebook per generar interès. Després, "o es dirigeix l'espectador cap a una aplicació on es paga per continuar, o es publica la sèrie sencera en obert i es viu de la publicitat". Als ingressos conviuen micropagaments per capítol, subscripcions i publicitat, i l'equilibri s'està decantant cap als models gratuïts amb anuncis.

La producció és àgil: rodatges de pocs dies i pressupostos continguts. "La clau es troba en el volum alt a baix cost", resumeix Sánchez-Navarro. Però, adverteix Neira, "el cost decisiu no sol ser produir, sinó arribar a l'espectador. La captació absorbeix bona part dels ingressos, i aquesta és la veritable barrera d'entrada". Per això l'Observatori considera el format viable econòmicament, tot i que "més aviat mitjançant la llicència a tercers que per la monetització directa".

Una anàlisi d'Omdia, amb dades de Sensor Tower de l'últim trimestre del 2025, situava el consum diari de ReelShort al mòbil als Estats Units en 35,7 minuts per persona usuària, enfront dels 24,8 de Netflix, una dada que mesura la intensitat d'ús al telèfon, no les dimensions de l'audiència. A escala global, el temps diari en aquestes aplicacions va assolir els 25 minuts l'abril del 2026, un 85 % més que el gener del 2025, segons Sensor Tower.

Aquesta fragmentació del pagament canvia l'experiència de l'espectador. "El pagament es fragmenta just en el moment de més tensió narrativa: el cliffhanger és, alhora, un recurs de guió i un punt de venda", assenyala Neira. Això "afavoreix la despesa impulsiva i fa difícil calcular quant costarà acabar una sèrie". I la popularitat no garanteix el pagament: una part important del públic només ho veu de manera gratuïta a les xarxes socials. "La regulació europea està observant amb atenció aquests mecanismes", afegeix.

Productores locals, IA i mitjans públics enfront del risc d'una estètica uniforme

Europa va per darrere d'Àsia i els Estats Units en consum, "però es mou", afirma Neira. Espanya té un paper particular "com a territori de producció i per la demanda de ficció en espanyol, dins i fora del país", també a l'Amèrica Llatina. "Els operadors ja s'estan posicionant: les cadenes privades, la televisió pública estatal, les autonòmiques i productores independents amb divisions verticals". Mediaset Infinity va anunciar els seus sis primers microdrames el setembre i RTVE va presentar Estúpido Cupido, amb més de vuitanta episodis verticals per a Playz i una versió horitzontal.

Per a les productores locals hi ha oportunitat i risc. L'oportunitat: noves línies d'encàrrec, cicles ràpids i espai per al talent emergent. El risc: pressupostos molt ajustats, dependència de les plataformes, saturació de l'oferta i pressió per la producció assistida per intel·ligència artificial. "La clau serà negociar la propietat intel·lectual i especialitzar-se en històries locals que l'oferta global no cobreix", defensa Neira. La IA, explica, encaixa bé perquè "el llindar de qualitat que s'exigeix és mitjà".

El debat entre la qualitat narrativa i la rapidesa de consum va més enllà de la producció. "El format entrena l'espectador vers una economia emocional d'alta intensitat i baixa durada: cada episodi necessita un pic dramàtic, una revelació o un gir", adverteix Sánchez-Navarro. "Això pot reconfigurar les expectatives narratives de tota una generació d'espectadors, que traslladen aquesta exigència de ritme a altres formats, com YouTube va fer amb la televisió. La paciència narrativa com a valor cultural està en retrocés".

La diversificació de gèneres tampoc aclareix els dubtes. "Hi ha un risc real que el format generi una estètica global uniforme, perquè totes les històries responen al mateix algorisme de retenció: més productors diversos, però menys diversitat narrativa real", assenyala el director de la càtedra.

Aquí l'Observatori veu una oportunitat per als mitjans públics d'ocupar l'espai que el mercat deixa lliure: ficció local amb matisos, temàtica social o experimentació formal, com The Lodger, que converteix un thriller mut d'Alfred Hitchcock en una microsèrie vertical. "El microdrama pot ser un vehicle excel·lent per a la divulgació, la memòria històrica o la ficció d'autor si s'allibera de la pressió del cliffhanger obligatori", sosté Sánchez-Navarro.

Substituirà la ficció tradicional? Neira creu que no: "Més que per substituir-se, competeixen per l'atenció al mòbil". Gegants com Disney+ o TikTok ja assagen els seus propis microdrames, i "qui veu microdrames sol consumir més vídeo en total, no menys televisió". A més, recorda: "La major part de l'economia del vídeo vertical està en mans d'unes poques plataformes socials; les aplicacions de microdrama són només una petita part".